Esmorzars de forquilla: La Pubilla, Cal Boter, Neme i Can Ros

A l’hora d’etiquetar els àpats forts de matí, m’encanta l’esmorzar de forquilla i no suporto l’anglès brunch. Entenc que no són equivalents, però val la pena reivindicar el de casa abans que adoptar una tradició anglosaxona. Esmorzars de forquilla: contundents, per menjar habitualment amb coberts, des de primera hora fins a mig matí i que molts cops ens poden deixar sense dinar o amb gana per engolir només un dinar molt lleuger. No és per fer-ho cada dia, que la majoria ja no fem feines físiques com abans, però de tant en tant agrada regalar-se un bon desdejuni a primera hora. Des de fa unes setmanes he començat a fer-ho, un cop per setmana (alguna he fet campana) amb el Pep -i altres estrelles convidades ocasionals-. L’única norma del club de l’esmorzar de forquilla és anar a fer esport abans. Piscina o anar a còrrer, tot val. Per allò de sentir que t’ho has guanyat.

Tinc ganes de compartir les visites que he anat fent, tant per recomanar-les com esperant que els que llegiu això em digueu llocs que valguin la pena (a poder ser per Barcelona), que tinc ganes de no repetir. Aviso que en alguns casos les especialitats són entrepans: tècnicament no serien de forquilla, però l’essència del què porten dins si que ho és.

La pubilla: aquest havia de ser el número 1 a la meva llista d’esmorzars de forquilla, només per la qüestió númerica de cops que hi he anat. Un plat d’ous ferrats o un plat de bacallà dels que fan són sensacionals, però el meu plat estrella és la terrina de morro i pota, que alguns cops he acompanyat amb fesols i ceba confitada i altres amb espàrrecs i romesco. Boníssim.

Cal Boter: un restaurant tradicional de cuina catalana (tot i que la web només la té en castellà) a Gràcia. Ara feia uns anys que no hi anava i vaig veure que hi començàven a fer esmorzars de forquilla. Es veu que la clientela -coses de la crisi- ha baixat força entre setmana i estan provant el format de matí. El dia que hi vam anar estàvem sols al restaurants (acostumat jo a un Cal Boter que destacava per la gran cridoria dels comensals) i la sensació va ser una mica desangelada. El bacallà amb romesco que vaig menjar va ser, això si, molt digne. Acompanya’l amb un vinet de la casa i ja tens energia per anar tirant tot el dia!

Bar Neme: un bar que es troba a dins el Mercat de Collblanc. El vaig descobrir gràcies al Blog dels del Morro Fi (un blog que recomano molt i molt: m’encanta com descriuen les seves experiències gastronòmiques i el què recomanen). L’especialitat és l’entrepà de bacallà amb allioli. Amb una miqueta de pebrot verd. Si dic sensacional em quedo curt. És dels millors entrepans que he menjat en temps i això que el pa en si tampoc era res de l’altre món. Però el bacallà es desfeia i el toc de l’allioli i el pebrot hi lliga a la perfecció. A provar si o si.

Bodega Can Ros: una bodega a la cantonada entre Roger de Flor i Travessera de Gràcia (Tel 934571980) on vam anar a provar una altra especialitat del món de l’entrepà: el de mandonguilles. Un bon pa, ben torrat i cruixent, les mandonguilles que es desfan, quatre pèsols i la salseta per sobre. No és l’esmorzar més de dieta del món, però recomforta i té un gust fantàstic.