Ha donat la casualitat d’anar-hi poc després del rebombori de la llista. L’Albert (autor del molt recomanable blog Homo Gastronomicus) em va dir fa unes setmanes si m’apuntava a una reserva que tenien ja feta per visitar El celler de Can Roca i m’ho vaig pensar poc. Hi vaig estar fa un parell d’anys però no m’importava el més mínim repetir (i aquí podria incloure els llargs debats de “com et gastes tanta pasta en un restaurant” vs “ i tu amb el cotxe, o comprant sabates i roba“). Si el 2011 l’experiència ja va ser molt satisfactòria, aquest cop ja ha estat més que espectacular. Unes 4 hores d’àpat a un ritme que permetia la pausa però no avorria (ho tenen ben controlat) que eren un no parar de sorpreses i sensacions.  De l’altre cop que hi vaig anar només vaig repetir les olives penjades de bonsai d’olivera, clàssic de la casa.

Vull passar ràpid pel tema llista: no crec que tingui sentit anomenar a un restaurant el número 1. En qüestió de disfrutar, ho puc fer tant amb una truita de patates sucosa del bar de la cantonada  com amb un plat d’un tres estrelles Michelin, però en qüestió d’un global, el què seria “experiència gastronòmica llarga i complexa” si que crec que pocs llocs deuen poder rivalitzar amb El celler de Can Roca. I ho dic amb la boca petita, evidentment, perquè no he estat als altres locals amb els que competeix a aquest nivell. Això si, els tres Roca són catalans, gironins, se’ls veu molt bona gent (avui hi hem pogut parlar una bona estona), per tant encantat d’un reconeixement merescut i que ajudarà tant el restaurant com al turisme a Girona i voltants.

Va ser tot un encert anar-hi a dinar acompanyats de l’Albert. Veterà del lloc, ja el coneixen, i ens van treure algun plat que variava els d’altres taules, a més de convidar-nos a algun vinet. A part d’això, l’Albert és un entusiasta dels (bons) vins i n’ha fet una selecció que era per aplaudir. Ho dic jo, des de la meva posició de poc entés en la matèria, però alguns eren per emocionar-se! La llista completa ha estat: el xampany Jacques Selosse Initial (collonut, “axerezat”), el Vinyes Arrenades 08 Laureano (català, molt molt diferent), el Chave Blanc 99, el Fontasanta 10, el Clarendon Hills Astralis 01 (punt i apart per aquest vi australià, un syrah, de treure’s el barret i fer la volta a la taula), Puzelat Vouvray 09, Cossard Saint Romain Blanc 06 i un Riesling 10 d’Emrich Schönleber per rematar-ho als postres. No conec gaire de vins, d’entrada la llista no m’impressionaria, que a priori no em sonava cap nom, però puc assegurar que si he disfrutat molt la part de la teca, la beguda no s’ha quedat enrere.

Vam començar a fora a la terrassa amb uns quants aperitius, un bombó de Carpano (toquen bé el recurs de coses fràgils que t’exploten a la boca), les olives caramel·litzades o un trident de moixernó en forma de bombó, truita i brioix (atofonat, una cosa delicadada i espectacular).

Ja a dins, l’entrada va ser amb un plat que ja havia vist en alguna crònica de visites al Celler de Can Roca, que amb una presentació espectacular, ens mostrava una representació dels viatges que havien fet els germans Roca (especialment el Joan i el Jordi): Xina, Japó, Perú, Mèxic i Marroc. Una delícia anar endevinant els països. Tot eren sensacionals, però el Marroc d’atmetlles, rosa, mel, safrà, ras el hanout i yogur de cabra era una bogeria o el cucurutxo de Xina amb verdures encurtides i crema de prunes.

Per acompanyar tots els plats, uns pans amb els que costava no deixar-se anar i engolir com si no hi hagués demà: de tomàquet, d’olivada, de nous i albercocs o un de ben curiós en forma de pa i vi sucre, menjar tradicional de les cases catalanes. Vam picar una mica de pa mentre disfrutàvem un parell de consomés, amb pèsols ben clorofílics i gustosos un, amb moixernons l’altre. Molt gustosos, però teloners davant del primer plat que ens ha deixat garratibats, la comtessa d’espàrrecs blancs i tòfona. Imagineu un gelat tipu Comtessa, fred, però amb un gust intensíssim d’espàrrecs i l’apunt de la tòfona d’estiu. Insuperable.

No vam continuar gens malament, al contrari, amb un festival marí. El primer va ser antològic: li deien amanida de mar i de mar tenia gust. Servida en una ceràmica en forma d’eriçó i menjada amb unes pinces (que són els palets japonesos per tontos) portava algues, navalles, espardenyes i una salsa d’anèmona per arrassar amb les existències de pa de la casa fins deixar-ho tot net i impecable.

Després la cosa anava de crustacis: una gamba feta a la brasa (mmmm), acompanyada d’aigua de mar i un plancton en format de salsa i de pa de pessic i després uns escamarlans que venien en recipient tancat. A sota unes pedres ben calentes: tira-li un rajolinet de xères, tanca recipient, deixa que s’embriagui l’escamarlà amb el vapor alcohòlic i tens una cosa sensacional. Molt, sinó fos perquè al costat hi tens una tasseta d’un brou dels caps que te’l beuries a litres. Aquest brou bé val la visita!

Després ens van portat un plat d’El somni, que és una òpera gastronòmica que estan preparant, que combina 12 plats amb creacions multimèdia variades, d’audiovisuals a música i que es farà per un públic reduït i en principi de forma itinerant pel món. El plat que ens han portat estèticament era una interpretació d’un mandala, amb una flor de carxofa al mig, traient la bellesa de la lletjor de la carxofa. No ha estat el plat que m’ha impressionat més, potser li faltava la contextualització del què l’acompanyarà. A més, comentaven que de cara a aquesta òpera el carreguen més de gustos i espècies, perquè estan buscant una experiència més extrema, dramàtica com una bona òpera.

És temporada de bolets de primavera i després van caure unes múrgoles en un plat de tall clàssic i impecable, amb vel de llet per sobre, i una salsa amb formatge comté i avellanes. Són alineacions que a priori ja saps que funcionen (no hi havia Bayerns pel mig avui). Això com a prèvia per retornar al mar, continuant amb factura classicota, amb un llenguado gustosíssim acompanyat d’una quadricula de foto amb julivert, alls negres i blancs.

Ara si, per acabar, les carns: uns lletons i ventresca de xai a la brasa, d’aquells de desfer-se a la boca, un garrí ibèric en forma de flor amb meló, taronja i remolatxa i una royal d’oca que hi cantaven els àngels. Feta a baixa temperatura durant 32 hores, un pastís de carn que es desfeia a la boca.

Per acabar, torn del Jordi Roca, el germà dels postres.

El primer ens va flipar (molt) a tots: un gelat de massa mare amb polpa de cacau i vinagre de xerès, un postre de gustos i textures inesperats i que és una autèntica delícia. La continuació, una cosa que ja han fet més cops, la rèplica d’un perfum en postre. Lleuger, aromàtic, gustos intensos i la curiositat d’ensumar després el perfum i trobar-hi les semblances. Per acabar unes esferes de canyella i violetes amb coco i toffee de mel per sota. Una mostra triple de postres molt diferents i de tio en plena creativitat, el germà físicament menys Roca dels Roca.

No crec que toqui afegir-hi gaire més. Si us agrada la gastronomia i sou dels que trobeu comprensible deixar-se una bona pasta (217 euros han estat avui) de tant en tant en això, no ho dubteu gens ni mica. És una visita que cal fer. Que si tenim un restaurant tant bo (número 1 o no) al costat de casa, val la pena no deixar-ho passar.

Si voleu fer un repàs a tot el menú (només en quedarien fora cafès i gintonics) la galeria de fotos:

[Nota: últim paràgraf no aprovat per ma mare]

No volia marxar sense comentar un tema que mai surt a les cròniques de visites d’aquests restaurants: els pets posteriors. No tinc un rànquing històric de l’olor de les meves ventositats, però puc afirmar sense temor a equivocar-me que el cop que vaig estar al Bulli i al Celler, els pets posteriors han estat d’una concentració olfactiva remarcable. No sé si és pel llarg menú degustació i la barreja de gustos i aliments de tot tipus o per l’ús d’algunes substàncies per fer els plats més “ahfarificats”: si hi ha algun expert a la sala que em pugui il·luminar, benvinguda sigui la seva opinió!

Al Can Major m’hi van portar els amics de La cuina vermella que, com el restaurant, estan donant suport al moviment Slow Food, de disfrutar de la gastronomia amb calma, tractant bé el producte, recuperant varietats antigues, potenciant verdures i fruites locals i de temporada. El menú degustació va ser una espècie de passarela de models de productes, d’un oli del Vallès de varietat pròpia fins a unes maduixes de l’hort passant per bledes vermelles o faves. El restaurant el porten un parell de germanes, la Sarai a la sala (simpatiquíssima, ens va recomanar un parell de vins molt encertadament) i l’Anna  a la cuina. Que ho fan amb carinyo i es nota.

D’entrada ens van posar un petit assortit de productes del mar, amb unes gambetes gustosíssimes, uns musclos amb salvia, uns seitonets arrebossats amb farina d’espelta, unes navalles amb espàrrecs tendres -collonut- i una combinació que funcionava de meravella: escopinyes amb martini, llima i cardamom.

Després va venir un trio de primers per aplaudir. Primer un “bombó” de bleda vermella farcida de formatge (se me n’ha anat del cap quin era) per posar sencer a la boca i deixar que t’explotés a dins. Després un plat que quan van anunciar l’alineació d’ingredients ja tenia clar que era gol per l’esquadra: coca amb carxofes, ceba caramelitzada, un formatge blau  i pernil del bo. Després, aprofitant que és temporada de faves, un trosset de pastís de faves amb menta, molt lleuger, textura tipu mousse, impecable i amb una punta de tòfona d’acompanyament. La suficient per donar gustet sense passar-se.

Segons: un arròs gustosíssim de conill (es veu que els arrossos són especialitat del restaurant, entre ells el de peus de porc) i per acabar un caneló de garrinet, que tot i estar ja a punt d’explotar vam engolir i disfrutar sense queixa.

Per tancar un dinar llarg i fenomenal de disfrutar del menjar, el bon vi (ens va agradar especialment el “Rombes d’arlequí”, de Tarragona) i la bona companyia, un pastis de massa sablé, iogur i xocolata blanca, amb maduixes.  Cafè, gintonic (amb una ginebra que fan a Caldes de Montbui, la Dry Gin 19, molt aromàtica) i un somriure de felicitat (que a vegades es pot confondre amb el de taja, i sovint van de bracet).

Nota: entenc que el menú degustació habitual no porta tal quantitat de plats: al conèixer molt els meus companys de taula, la Txell i el Kike, ens van portar algunes cosetes extres “perquè provessim”. Encantat, jo!

Com habitualment, vaig fer fotografies dels plats amb el mòbil, que podeu veure a un àlbum. Estan una mica fosques i amb un punt de desenfoc, aviso. Dels plats diria que només em vaig deixar de fotografiar per oblit els seitonets.

Per fer la ruta m’he basat en el recorregut de la Gràcia-Montserrat -edició 2011, la que vaig fer- que em vaig descarregar del Wikiloc i que passa just pel costat del restaurant en qüestió. Sóc un desastre en temes d’orientació i per això amb el track i un GPS (tinc el Garmin 450t, el Wikiloc té opció per descarregar directament a l’aparell) he pogut anar fent perfectament sense perdre’m. De fet es podria fer tranquil·lament sense, ja que està força ben assenyalat (unes marques de color vermell que indiquen “Montserrat”) però en algun tram en la segona part les senyals són menys freqüents i no és descartable perdre el camí correcte.

Podia sortir directament de Gràcia, on visc, però m’he retallat la part de Barcelona i he començat directament des de l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Baixador de Vallvidrera. Això ha donat una ruta de 25 km amb 778 metres de desnivell positiu. Sortint des de Gràcia serien uns 9 km més. Una altra opció si ho vols allargar, més xula i sense asfalt, seria sortir des de la carretera de les aigües i anant a petar a aquesta estació de FGC. He arribat a l’estació que eren les 7 del matí (dia de canvi d’horari: o sigui com si fossin les 6!). Encara era fosc i la lluna estava ben alta i il·luminant el camí. L’horari m’ha sortit quadrat: a la que m’estava elevant i guanyant vistes ha sortit el sol i m’ha regalat postals com aquesta:

La primera part, per dins de Collserola, és genial. Són 17 km d’anar per corriols, per dins de bosc i una mica de pista. Molt agradables, sense ningú a aquelles hores del matí, amb pujadetes, baixadetes: si t’agrada còrrer per la muntanya  ideal!  És un circuit aquest que té la seva distància, però a nivell de pujades i baixades no és especialment exigent (en fi, comparat amb coses com la Punk Trail de Sallent, que havia fet el cap de setmana passat, cursa fenomenal però molt puta).

Després del 17 ve un quilòmetre i mig entre polígons, la pitjor part de tot, i més tard també tocarà travessar Castellbisbal, però passat això, cap al 22, ja recuperarem un camí més agradable, en el que m’he creuat amb un conill fugint esperitat. Excepte en aquesta part final més propera a nuclis urbans no m’he trobat a ningú en aquesta ruta! Si la feu, compteu amb portar aigua: jo no he sabut veure fonts al llarg del camí. He fet bé d’anar amb el camel bag ple (i una mica d’aliment a la motxilla per anar donant energia) . Cap al 16, passant pel costat d’un cementiri bastant pijot he vist una font. Però hi posava “aigua no potable”. Com per arribar deshidratat i trobar-te que la font del cementiri no la pots beure, ironies!

El final encara reserva una baixada i pujada forta a punt d’arribar al restaurant, però ja ho veus tan a prop que no es fa tan dura. I a Ca l’Esteve, després d’arribar prou cansat m’hi esperava un esmorzar fenomenal: una cassoleta amb xai que es desfeia a la boca, un arrosset per compartir de verats, coliflor i cloïsses (molt i molt bo també) i una torrija. Allò de cremar calories i recuperar-les ràpid: operació bikini malfeta.

A Ca l’Esteve ja hi he anat uns quants cops: conec el seu cuiner, el Xesco Bueno, que a més de saber-ne un munt de lo seu té passió pels llibres de cuina antics, com explica al seu blog Gastromimix. Això es nota en el menjar que fa: aquesta curiositat per investigar el fa recuperar receptes, preparar plats tradicionals (el xai tocava demà, ens l’ha fet especialment!) i cuinar amb molta mà. De l’altre cop que hi vaig anar a esmorzar encara recordo l’arròs d’ànec que ens vam menjar: espectacular! Si us animeu a fer la ruta, els caps de setmana podeu provar l’esmorzar de forquilla, que pel que he vist ja és conegut pel sector ciclista: entenc que pels que correm queda una mica lluny segons d’on vinguis, però val la pena l’esforç! I per alegrar la vista: la cassoleta de xai que he pres:

[Nota: aquesta és la segona entrada dins la categoria còrrer & esmorzar de forquilla, després del Sant Cugat - La Pubilla. I la ruta de Montcada-Baixador de Vallvidrera no té un final tan fastuós, però l'entrepà de botifarra també s'ho val]

M’hi vaig acostar un primer dia aprofitant una de les ofertes que fan algun dia de tarda de canyeta i tapa a 2 euros. Braves celebrables amb patata amb pell i dos salses combinades:

La carta que ofereixen al Lata Berna es divideix en 2 parts. Una primera (Oido barra) que són llaunes -i xips i olives-, clàssica oferta vermutera, i després la cuinada, molt més llarga, tapetes calentes o fredes, algunes servides com a diversió dins d’una llauna. Hi ha moltes cosetes per anar provant, que toquen una mica de tot arreu, pinzellades catalanes, italianes, gallegues, andaluses. Ressegueixes la llista i se’t fa la boca aigua. Hi he estat uns quants cops: a més de les braves, he disfrutat amb l’ensaladilla rusa, les croquetes de pernil o la burrata. Nota: no dic que siguin els millors plats, que n’he provat només una part molt petita! Una curiositat en la presentació són els espàrrecs verds amb romesco. Que venen sobre minigraella, amb pinces de disseny per agafar-los i el romesco en un pot de tub, tipus pasta de dents, per dipositar la salsa sobre l’espàrrec com qui prepara el raspall per rentar-se les dents. També hi ha una secció de menjars tamany plat -que no he catat- com un bacallà al pil-pil o un garrinet confitat a baixa temperatura. Si teniu curiositat per veure tot el què hi ha, una foto de la carta, amb els preus. Les tapes no són excessivament grans i per tant potser pot picar un pèl, si vas amb gana i demanes molta cosa. Per fer una idea: l’últim cop erem quatre, vam fer unes quantes tapes -quantitat correcta, de gana no excessiva-, amb un vi i un parell de postres compartits i  ens va sortir per 18 euros. Afegeix-li alguna tapa més i algun beure de regal i tens una forquilla sobre 20-25 euros per cap (a augmentar en funció del líquid ingerit).

El local per dins és molt xulo i decorat amb gràcia. Per estar al dia del què fan i els canvis, són bastant actius al Facebook i també tenen un blog-web, on es pot llegir una mica l’historia del cuiner, que ha circulat per la cuina d’uns quants hotels fins decidir-se a tirar endavant negoci propi.

Però de llocs per fer una birra i unes olives amb bon sol ja n’hi ha uns quants. Al xiringuito.aigua a més el menjar està molt bé. La primera pista que em van donar d’aquest lloc, a través dels meus pares, era que hi feien un cap i pota sensacional. Que ja em va semblar inesperat aquest tipus de plat dins del concepte xiringuito orientat al vermuteig. Però no, t’acostes i veus la carta del dia i caram tu!

Després, deduint de la targeta i preguntant als cambrers he vist que el local té els mateixos propietaris que “La cava”, a Tàrrega. Que són els que els preparen els plats més elaborats (aquests més de forquilla) que imagino que aquí tenen envasats al buit i després escalfen. I aquest restaurant, que potser no sonés gaire a nivell mediàtic fins fa poc, té de cuiner l’Albert Marimón, que és un dels 5 xefs nominats a millor cuiner català de l’any, premi que es donarà a finals de mes al Fòrum Gastronòmic de Girona.

A més de plats emblemàtics d’esmorzars de forquilla, també hi tenen la clàssica opció d’entrepans (l’hamburguesa .aigua amb carn de bou, ceba, mostassa i pa torrat està sensacional). I si s’hi va més pel clàssic vermut pre-dinar (no mengem gaire, que després no ens acabem el què hi ha a taula), a més de les clàssiques patates i olives, hi ha una opció de selecció de combinat de llaunes que surt a 3’5 euros en la versió individual. Els preus de tot trobo que són molt raonables per cert. I si a més de les llaunes sou dels de demanar braves, aquí tenen patates en quatre variants de salses diferents. Com que les raccions són petites, es pot demanar un combo com el de sota:

L’espai del restaurant és molt xulo, de sostres alts, colors càlids i amb una panoràmica ben amplia de la cuina on van elaborant els plats (hi ha una barra on pots dinar que és on tens la millor vista, si ets curiós d’observar com van fent el menjar).  Els caps de setmana tenen una carta amb 7 opcions de primer, 7 de segon i uns quants postres, tots amb molt bona pinta i d’aroma ben catalana. Uns canelons, uns cigrons amb cansalada i bolets, arròs de peix, arròs d’oli (pendent de provar-lo, que no el vaig tastar tot i que m’ho havien recomanat per curiós), sepiones amb calçots, cap i pota amb trompetes de la mort, popets amb pèsols… Així a primera vista es feia complicat triar i vaig optar per l’opció menú de tast, que era un aperitiu, 4 plats (juraria que escrits eren 4, però me’n van posar un d’extra) i unes postres. A 30 euros, iva inclòs, begudes a part. Em van comentar que podia escollir jo què voliade plats  al tast o que fos el cuiner; vaig deixar que m’ho triessin.

Després d’un aperitiu amb un aire de pebre vermell i una crema de butifarra d’ou (ressaca de dijous gras) van venir aquests canelons d’aquí sobre, que per la foto ja es veu que no tenien l’envoltori habitual, sinó que anaven enrotllats amb una massa tipu crep, fineta i cruixent, farcits de pollastre, nevats amb parma i regats amb beixamel de foie. Molt bons.

Per continuar recreació d’època nadalenca catalana, després va venir una escudella amb galet.  En singular, perquè era un senyor galet, farcit d’ou marinat, després naufragat amb l’escudella, amb trossets de col. Ben gustós i particularment em sembla molt celebrable que hi hagi restaurants de primer nivell com aquest que es dediquin a fer evolucionar plats clàssics de la cuina catalana, que no cal fusionar-ho tot amb les cuines del món o fer servir tècniques de les que ensenyen a congressos gastronòmics per demostrar que s’està a l’última.

El següent plat era un bacallà ben al punt amb una crema de remolatxa, potser un pèl freda, que estèticament entrava molt pels ulls. No fa gaire l’Oriol Llavina va estar al Cuines de TV3 on entre altres coses va preparar uns musclos en escabetx de remolatxa. Després del peix, en teoria tocava plat de carn per acabar, però en van arribar dos i de carns que no menjo gaire habitualment. Un senglar a la royal i un salmís de faisà (desconeixia això del salmís, és una salsa que s’elabora amb els guisats de caça, utilitzant els seus interiors). Molt disfrutables els dos, tot i que el faisà ja em va agafar una mica al límit de capacitat. Per sort van arribar unes postres molt refrescants: un gelat de té amb espècies no espectacular però perfecte per concluïr un senyor àpat.

De begudes vaig començar amb una copa de cava (gentilesa dels aborigens, amics dedicats a la comunicació i esdeveniments gastronòmics; un d’ells, l’Àlex, havia treballat al restaurant). I després vaig fer un parell de copes més (carta de vins centrada en la regió del Penedès); em va agradar un blanc que era tot xarel·lo i molt fresc, l’Arç blanc. Nota: a les dues copes de vi em van convidar, suposo que l’Àlex hi tenia alguna cosa a veure. En tot cas, van ser 30 euros, però si li hagués sumat un parell de copes de vi, continuaria sent una relació qualitat-preu molt bona. M’han quedat ganes de tornar-hi i ja anant a carta, a caçar plats concrets: hauré de buscar una altra excusa aviat!

Si voleu veure les fotografies dels plats (excepte l’aperitiu, que em va quedar molt malament la foto), estan a continuació:

Aquest restaurant amb molta història està situat al carrer Major de Sarrià, 134 (Telèfon: 93 203 19 18) i té a fora una terrasseta impagable (fotos a la seva web). A l’estiu especialment, però ara que fa fred també es pot disfrutar si no fa excessiu fred, amb les estufes de gas. Al migdia fan un bon menú sobre els 14 euros (si no em falla la memòria) però val la pena aventurar-se a la carta i provar alguns dels platets que ofereix. Molt bones opcions de pica-pica: les braves són ben celebrables (per l’estil, em recordaven les del Bohemic, que això són paraules majors), la truita de patates de les que m’agrada (ben sucoseta) o un altre aperitiu sensacional: coca de vidre amb sardines marinades. Plat senzill i impecable.

Aquest últim cop, de segon vaig agafar un platet de cigrons amb espinacs i butifarra negra, caldós, gustós, reconfortant. Però l’estrella la va encarregar el meu pare, un gran fan dels arrossos que va reconèixer que el que acabava de tastar era dels millorets que havia provat últimament: arròs de colomí i bolets. Gra al punt, sabor fantàstic. Era un dels plats temporals de novembre, així que possiblement ja no el tinguin.

També toquen bé les postres (com una tarta tatin amb gelat de vainilla) i pels que a vegades decidim passar de postres està bé la opció d’agafar en el seu lloc acompanyants pel cafè. Com unes trufes amb cacau escrit amb majúscules.

No és barat. Menjant de carta, sense afartar-se, amb un vi, algunes postres, cafés… la cosa es situa tranquil·lament per sobre els 30 euros, però si ho disfrutes com és el cas, els notes ben pagats. Si teniu curiositat, les fotos de l’última visita.

Feta la introducció per parlar de la meva experiència avui a Les Cols, me’n torno a allunyar: arquitectura. Hi ha un grup de tres arquitectes (dos d’Olot, un de Vic) que firmen sota el nom de RCR arquitectes, les seves inicials. Entre els seus principals projectes compten amb la remodelació del restaurant. Però han anat deixant més emprempta per la zona. Abans d’anar a dinar hem caminat per la tranquila i agradable via verda (abans hi passava el Carrilet), en el tros que va de Les Preses a Olot. Hi ha un parell de projectes seus en el camí, un camp d’atletisme i una instal·lació que és un petit recorregut entre pedres volcàniques i ferros rovellats molt integrats amb l’entorn (i guanyador d’un premi europeu). Això fan molt bé aquesta gent: pensar en l’entorn a l’hora de fer el projecte. Els tons oxidats dels metalls que utilitzen s’integren perfectament amb els cromatismes volcànics i també aposten per grans transparències que deixen entrar molta llum. La remodelació del restaurant és un espectacle en si mateix (i això que em falta veure la part dels pavellons, que per les fotos que n’he vist sembla espectacular). La integració amb el què l’envolta o els grans vidres amb marcs metal·lics per veure l’exterior (des d’on dines veus l’hort i les gallines caminant tan tranquiles, desconeixedores dels omnívors que les miren des de darrere del vidre). La sala central, daurada, sembla un altre món i els lavabos blancs, sense fisures, tenen un punt molt de ciència ficció.

Però anem a la cuina, que és el que importa (potser algú molt apassionat per l’arquitectura en té prou per acostar-s’hi amb la remodelació). El restaurant no té carta sinò dos menús degustació. Un es titula “Tardor i natura”, l’altre “Hort i galliner”. Comparteixen uns quants plats en el seu recorregut, el segon és més d’orientació vegetariana, el primer es permet algun plat amb peix (bacallà) i carn (platillo). Punt positiu: no cal fer el mateix menú tota la taula: a negociar amb els companys de taula per poder-ho provar tot! No enumeraré totes les preparacions, podeu llegir la llista dels dos menús però és un bon recorregut per una cuina de territori que aposta per potenciar productes locals. Que em sembla collonut. Al final potser és massa llarg el menú (personalment m’agrada el format Casals, dos mitjos primers, dos mitjos segons, dos mitges postres), però com que és un cop molt de tant en tant, ja va bé per veure la seva proposta.

A l’inici als aperitius, el protagonista era el fajol. Un petit paper explicava la historia d’aquest producte i destacava que les farinetes de fajol són probablement l’únic plat 100% garrotxí. La crosta de fajol que cobria una bona llonganissa al primer aperitiu ha estat l’única cosa que no m’ha agradat massa. Els altres dos aperitius (un blini i un mos de blat de moro, un brou fumat tremendo) ja s’han situat a gran nivell.

Amb la resta he disfrutat molt. Aclaro: jo he fet el menú de “Tardor i natura” El calçot ennegrit (tempura de carbó) era sensacional i el romesco de remolatxa, diferent i bona elecció. Una amanida de rovellons ben puntuada amb pinyons i una salsa molt gustosa. L’alberginia blanca cremada també valia la pena, tot i que el gust de café del cremat potser era massa protagonista per mi.

Interessant la variació de la crema de carbassa presentant-la en cinc textures i més que interessant, boníssim, l’arròs de calamars. Ens explicava el que porta la sala, que a la Garrotxa, amb els problemes que hi havia abans per l’arribada del peix fresc, era habitual fer arrossos amb fruits de mar enllaunats i aquí n’han fet un homenatge que els hi ha sortit fantàstic. El bacallà a continuació també és una mostra del peix que es cuina quan no hi ha peix fresc, però no enlluernava tant. Per acabar abans de les postres, un platillo, un assortit de diferents carns i algun bolet. La cansalada de coll estava espectacular.

Postres: d’entrada porten el carro de formatges catalans que va emocionar a Spielberg. Tria els que vulguis, diuen: intentem no repetir els que ja hem provat, tot i que sabem que són boníssims (els de Mas d’Eroles, el Blau de Muntanyola). Tots els que tastem ens agraden molt (a lamentar la falta de memòria o de pensar en apuntar els noms) i ens acaben de deixar clar que en no gaires anys el panorama formatger de Catalunya ha millorat una barbaritat i des d’aquí es fan propostes fantàstiques.

Després un sol cremat, una curiosa espècie de crema catalana de boniato i un sorbet de mòres (gustosíssim el gelat, no tant les mores gelades). Per acabar un paisatge volcànic, estèticament fantàstic i de gustos de cacau i torrats per fer pas cap al café, que vindria acompanyat d’una rajola de xocolata amb una coca dolça.

Resumint: un recorregut ben interessant per productes de temporada i locals de la Garrotxa. Diferent de les meves altres experiències en restaurants d’alt reconeixement (prefereixo parlar de reconeixement, que no crec que s’hagin de considerar els millors) com havia estat a El Bulli o El Celler de Can Roca. Aquí no hi ha tant l’efecte enlluernador de presentacions o tècniques vanguardistes. Excepte la crosta de fajol inicial, he disfrutat molt amb tot (potser el plat d’enciam de l’altre menú quedava una mica soso). També és cert que potser no he tingut un plat que m’hagi se m’hagi quedat gravat a sang, d’aquells que el vas recordant i recordant temps després (suposo que hi ajuda el fet que sigui tan llarg i provis tantes coses). El preu dels dos menús era de 85 euros. De vi hem agafat un Mas d’en Compte (res a veure amb la família, però és un molt bon vi blanc!) i al final, entre aquesta ampolla, copeta de vi dolç, cafés, gintonic, ha sortit a uns 126 euros per cap.

Deixo al final les fotografies de l’entorn del restaurant i els plats:

I els podreu trobar al Ramen-ya hiro (Girona, 164 Tel 930028441), un petit restaurant que ha obert tot just fa una setmana. Tenen encara la carta en construcció però està clar que l’estrella són els ramen. També podreu optar per yakisoba (encara no els servien) i de prèvia per onigiri, gyoza o amanida. Al migdia tenen un menú a 10’50 amb beguda, ramen/yakisoba i amanida/gyoza/onigiri. Ara que ve la fresqueta, aquests plats de sopa de fideus entren que és una meravella. D’aquest m’ha encantat el gust (l’he agafat en la seva versió miso) i el puntet lleugerament picant que tenia. Prometen que tot és casolà, caldos cuinats durant hores. A dins fideus, algues i una mica de carn. Es poden demanar ingredients extra per afegir. No menjo tan sovint ramen com per fer-ne una anàlisi comparativa, però si que m’han agradat molt. Buscant-ne altres opinions, al blog Historia d’un abstracto en parla un ramenista i sembla que en surt ben convençut, especialment en comparació amb els que ha pogut provar a Barcelona. Recomano que llegiu la seva entrada que fa una bona explicació sobre aquest menjar! (actualitzo: m’apunta la calpena un altre bon lloc per menjar ramen, el Shimanto)

Un altre resturant a Barcelona que ha optat per potenciar la cuina més popular japonesa davant els més típics sushis és el Mikasa (c/diputació 140 Tel:933239769). En aquest també tenen ramen i yakisoba, però al costat una llista molt més llarga d’opcions (a la seva web podeu veure la carta, amb fotos). Al migdia també tenen un menú ben recomanable de plat del dia + amanida a 9 euros. Hi vaig estar fa un parell de setmanes i vaig demanar uns yakiudon, uns fideus ben gruixuts amb verdures i poc. Molt recomanables. Les gyoza que fan són més cruixents de l’habitual, molt bones tan aquí com al Ramen-ya hiro. En aquest tinc pendent repetir visites i anar provant els plats de la carta. A part d’aquests l’últim cop tenien suggerències del dia, entre les que vaig veure okonomiyaki, que són el que anomenen pizzes japoneses, que fan amb una base de farina, ous, col… una cosa prou diferent i molt contundent.

Un últim japonés: trencant la línia del no-sushi (aquí en fan), no volia marxar sense recomanar també el Can Kenji (Rosselló, 325 Barcelona Tel. 93 476 18 23), que cau molt a prop del Ramen-ya hiro. També tenen un menú de migdia molt i molt recomanable a 10 euros i aposten per barrejar cuina japonesa i influències occidentals. Per exemple un onigiri de risotto de ceps! En podeu llegir una crònica amb fotos al recomanable blog Tiritinyam.

De fet no cal el format blog, si en serveis de crítica online com els que comentaves pots trobar amics que hi comenten, és una opinió que també tinc en compte. Em passa amb Foursquare: miro un restaurant i en l’apartat de consells, si algun dels meus amics n’ha deixat un, me l’ensenya primer. I com que n’hi ha uns quants que sé que són de criteri molt fiable, per mi és una informació valuosíssima. Exemples: la Sandra no té blog on parli de restaurants i gastronomia però es curra bons consells a foursquare. Segueixo la seva llista de patates braves a Barcelona, molt fiable (dient-se Bravo, ve de genètica). O el Celler Cal Marino, que hi ha posat una llista de llocs on prendre una bona cervesa -no industrial- que cal seguir i anar marcant els fets. Instagram també pot ser un altre bon punt per descobrir restaurants tot i que la gent no acostuma (jo, el primer) a elaborar gaire els textos explicant el restaurant i l’excés de filtres a vegades transforma en fauvista un plat que devia lluïr espectacular en viu.

Ara tenia ganes d’apuntar aquí unes quantes webs que consulto de tant en tant (algunes fa més temps que les miro, altres són descobertes més recents) a l’hora de decidir on inverteixo els preuats diners reservats a la restauració.

Encantadísimo: Una rara avis pel seu format de crítica. A dins de Flickr. Tant visual que és ideal per veure ràpid per on van els trets de la cuina del local. Revisen restaurants on ja han anat i tenen una gran varietat, de locals de factura elevada a altres de més modestos. Si entreu a un dels restaurants i voleu veure la crítica general, cal clicar a la foto destacada una mica més gran a l’esquerra de tot.

En ocasiones veo bares: un recurs fantàstic per descobrir bars de Barcelona on fer una tapeta o un àpat complet. El porta l’Alberto, un superheroi modern que compta amb el superpoder de ser immune al colesterol. Gràcies a ell he ampliat les meves visites a la Barceloneta. De tant en tant hi baixava a fer alguna bomba a La cova fumada, ara també hi sumo especialitats que he anat traient de la seva web: les anxoves (amb espina fregida) al Jaica, els bunyols de bacallà de Cal Papi (brutals, encara que de bunyol en tinguin poc) o la gitanilla (bomba amb cansalada d’aleta dorsal) a La Blanca.

Sant Antoni (i part de l’estranger): amb bon ull pels bars també hi ha el blog del Ramon, un company de feina de molts i molts anys que fa aquesta web tan recomanable. Especialment si us heu de moure per la zona de San Antoni i teniu ganes de fer un bon mos. Tinc unes quantes visites en pendent tretes de la seva pàgina! Per exemple el Can Vilaró i el seu esmorzar de forquilla!

Observación gastronòmica: el tinc a la llista de preferits de fa temps. El Philippe Regol disecciona molt bé l’estat dels restaurants de més nivell creatiu del país. No està l’economia com per anar sovint a gaires llocs d’aquests que piquen més, però per sort hi ha blogs com aquest que ens ajuden a escollir quan dubtem entre varis llocs. Sóc molt fan de la seva capacitat per trobar maneres de millorar els plats a qualsevol restaurant, encara que sigui un dels considerats millors del món. Ja fa temps que comentem (amb la Mar i el Josep) la idea de fer un dia un text de conya comentant un menú de dia en la subvariant cuina de fritanga i aplicar la retòrica Regol sobre com millorar el plat.

Tiritinyam: el Tiriti té el punt canalla com l’en ocasiones veo bares i disfruta amb els bons bars de barri (a més de comentar receptes o notícies gastronòmiques, al seu blog). Ens hem retroalimentat amb consells uns quants cops i té bones idees de llocs on picar 4 tapes a la Barcelona perifèrica, d’on es fa més difícil trobar informació.

Curry curry que te pillo: l’Arantxi també té un blog variat com el Tiriti i aconsella també molt bé en la variant locals a les afores de Barcelona. Que particularment em va bé saber-ho si busco idees a prop de la feina, per Hospitalet o Esplugues…

Els meus restaurants: al Ricard no el conec personalment, però el seu criteri em sembla absolutament fiable. Partint de la base que coincidim en molts dels restaurants que més ha disfrutat. Al lateral del blog hi té una selecció molt interessant amb el seu top-15, ideal per anar directe a recomanacions que no poden fallar. A mi em costaria fer un top-15, però per dir-ne cinc, així ràpid: Els Casals, La pubilla, Caldeni, Embat i Al punt. Segur que si hi penso n’hi trobaria algun altre, però els 5 m’agraden molt, això segur. N’hi ha tres que piquen una mica més i dos (Al punt, pubilla), amb bons menús de migdia i gran relació qualitat-preu (bé, de fet els altres tres també m’ho semblen, encara que el preu sigui més elevat).

La hora del bagel: al David l’he conegut no fa gaires en trobades gastronòmiques vàries i té un blog on va fent un repàs de les sortides a menjar. L’altre dia em va fer venir ganes de provar l’hamburguesa del Pim Pam Burguer.

Los restaurantes de Pau Arenós: el crític gastronòmic d’El periodico parla de restaurants i està bé tenir el botó de guardar a prop, que hi ha bones recomanacions de restaurants propers que val la pena anar a provar. Gran defensor dels plats d’arròs per un sol comensal: aprofito per sumar el meu vot a la seva iniciativa. Fora el paella mínim dos persones!

Gastronotas de Capel: el crític d’El País es mou molt i parla d’experiències gastronòmiques i de tant en tant es centra en restaurants, de tota Espanya i el món. Un blog interesantíssim del que m’he guardat alguna bona nota de locals a visitar.

Els del Morro Fi: fan recomanacions poc habituals i tenen un estil d’explicar-les que m’encanta. Dels de tenir al Google reader, que no actualitzen gaire sovint, però quan ho fan, val la pena. Tenen un bar, que inexplicablement encara no he visitat.

De Vinis: és un blog de vins, molt ben escrit i entre albariño i syrah, el seu autor, el Joan Gómez, a vegades ens deixa anar alguna recomanació gastronòmica que val molt la pena. Gràcies a ell vaig descobrir una petita joia a prop de casa, La cuina del Guinardó.

Jordi Luque: aquest periodista que escriu pel “Què fem” de la Vanguardia, també manté un bloc on aporta bones suggerències de restaurants. Els que he llegit i he visitat (abans o després de llegir-lo) m’han agradat, així que confio en el criteri

I molts més: no dono l’abast controlant-los tots, però només mirant els enllaços recomanats a alguns d’aquests blogs en trobo d’altres que he mirat algun cop (i algun que cap) com Comer con Lila, Mis restaurantes para recordar y olvidar, Tramussos d’Àfrica, Brillat-Savarin, In the mood for food, Gastrofilia, Pues iremos, Cuatro palillos…

N’hi ha algun que m’hagi deixat i que em volgueu recomenar? Comenteu, que és gratis!

I encara tinc una última bona font per triar restaurant, que és de les que més utilitzo: gent que no publica ni en blog, ni en foursquare, ni en flickr, ni en twitter. Però que són amics, amb un criteri que conec i que falla pocs cops. Si tot xerrant em recomanen un local, això va a missa.