Un dinar a El Celler de Can Roca

imprimeix
Per aquelles coses de la meteorologia que no acabo d’entendre, que hi hagi un anticicló, en principi cosa bona, es transforma en contaminació a tope cobrint com un llençol Barcelona. No és un dia maco de cel blau, sol radiant i ocells cantant, però és dimecres, no treballo i marxo cap a Girona a dinar a El Celler de Can Roca. De camí i involuntariament, parem a La Roca d’El Vallés. Dic involuntàriament perquè no és volgut això de fer un dia Roca. En l’apartat lavabos no hi ha hagut però cap anècdota digna de ressenyar.

Arribem amb molt de temps a Girona, ciutat que m’agrada molt i molt. Passegem per la part antiga, molt tranquil·la de gent, on gairebé només transiten universitaris campaneros -que sembla que són uns quants-. Pel camí m’enamoro d’un bareto d’aparença antiga que dona a l’Onyar i al mateix carrer (ciutadans) passem pel costat del Colmado Moriscot, on entre menjars i begudes de tot el món localitzo una ampolla xinesa -no a la venta- de licor de rata. Amb tot de ratolinets petits a dins, macerant-se.

D’on tenim el cotxe aparcat, tocant a la Devesa, no es tarda gaire a arribar on està El Celler de Can Roca. Taula a les dues, avui no pago jo!! Vaig convidar als meus pares a dinar al Bulli, ara els hi tocava a ells! Admirem la construcció de l’edifici on hi ha el restaurant; arreglat amb molt gust, i per dins amb molta llum natural i decoració elegant i al punt just de poc carregat.

I un cop dins, anem ràpid cap a taula: hi ha menú curt (115 euros), hi ha menú llarg (145) i hi ha carta. Amb ganes de provar moltes coses, triem el menú llarg, que el conformen una dotzena de plats amb els seus corresponents aperitius. Per situar-se i començar a posar-se en sintonia de gaudir al màxim, copeta de cava cortesia de la casa. Un Albet i Noia ben fresquet i fantàstic.

Per començar ens col·loquen un bonsai a taula. En pengen tot d’olives farcides d’anxova i caramelitzades que cal estirar i mastegar a poc a poc per disfrutar-les. El caramel i l’oliva es porten molt bé!

A continuació, ben fresquet, el què al menú (no el que t’ensenyen a l’inici, sinò al que t’emportes al final amb el llistat de tots els plats, inclosos aperitius) anomenen “Bombó bellini”. Una delicadesa de cava rosat i licor de prèssec que t’explota a la boca -interior líquid- i refresca.

Doblet de tempura: el verd és una alga, el blanc és arrós, que ve amb tripulant que és una espina d’anxova de l’Escala (no és la primera ni la última referència a productes gironins, especialment tirant cap a l’Empordà). Al començament no impacta tant, però el sabor de l’anxova arriba amb retard i omple de gust la boca. En general les pauses entre plat i plat tenen la durada ideal. Suficient per assaborir el plat, comentar-lo, xerrar de qualsevol cosa, i abans que arribi l’impaciència, ja tens el següent a taula.

Cruixents i interessants galetes de pollastre, de les que destacava el bon contrast cítric de la llimona

El pa, que recomanen no abusar-ne per poder arribar al final, molt bo. Diverses varietats, jo he optat per aquesta xapata en forma de bastó i un pa d’albercoc i nous. Del pa en compren la massa i l’acaben de fer ells al forn. El què si que es fan ells al complet són els brioixos…

Un brioix tofonat que esclafes, amb passió, dins la boca que se t’omple d’aromes de tòfona i a continuació et beus l’escudella que ha servit per fer el brioix. Escudella de gust fantàstic, com tots els caldos que han aparegut als diferents plats que hem provat.

A punt d’acabar la part d’aperitius prèvia al menú en si, amb dos tapes que es presenten sobre una paleta de fusta, pensada per engolir-la d’un sol mos. La primera tapa, aquest calamar a la romana deconstruit, on feia gràcia anar reconeixent els sabors, disposats de forma poc habitual.

I l’últim aperitiu, un bombó de colomí. Espectacular. Portava tot de coses (algun licor) que no sóc capaç de recordar ni he apuntat, però era una bomba de sabor.

Et voilà, l’escalivada!! Portada tapada a taula, conservant el fum de brasa d’alzina, perquè quan l’obrin et pugi tota l’olor a fumat. I al plat les verdures, en una forma gairebé de bombó i un interior líquid sorprenent. Com una ehferificahió però amb la sensació que tot és la verdura, no hi ha res estrany. Fenomenal el gust de totes, amb el gustet a fumat.

Paraules majors. Un dels grans tiomfadors. Carxofes amb foie gras i oli de tòfona. Tres gustos fantàstics, que tot i ser potents aconsegueixen mantenir el seu espai i crear alguna cosa millor. Digueli Xavi, Iniesta i Messi, que per separat són genials, però junts són de 5-0. Comentavem per això que el plat era fantàstic en la mida de menú degustació, que un plat sencer potser resultaria excessiu per la seva potència gustativa. Ara que hi penso també hi havia un puntet sutil de taronja. Digue-li Busquets. Que no el notes, però encara fa més forts als altres tres 🙂

Gamba de Palamós (si!) + brou suculent a la base + gingebre fent snorkel sota brou i que li dona un contrast molt interessant + ceps que quedaven massa enfosquits pel gust del brou i la gamba

Potser el meu preferit. Sopa de ceba caramelitzada, amb nous de crespià, amb un pa de pessic de nous a modus d’illa i un mar de crema de formatge Comté. Agafes cullereta, destrosses la part sud de l’illa, enfonses cullereta fins el fons per arrencar ceba i alguna anou i t’emportes pel camí fins a la boca una mica de la cremositat de l’ocèa de Comté.

Vaig escrivint l’entrada tal com raja i això d’anar afirmant que un és el favorit, és una mica fals. Aquest ha estat sensacional. Tant, que l’he començat a menjar sense fer la fotografia. És un llenguado amb paleta de colors al costat que són els sabors de la Mediterrania i que van pujant gradualment d’intensitat a mesura que puges de planta. A l’entrar, fonoll, després bergamota, la taronja flipa, els pinyons se surten i les olives són el tancament mediterrani ideal. Anar tallant el llenguado, sucant-lo bé amb el color de la planta on estem i a disfrutar.

Calamarsets, tendres i gustosos, acompanyat d’un brou fenomenal (que publiquin un llibre de caldos!!), una “roca de ceba” i algues.

Un roger (com diu la dita, “menú amb roger i comté, dolent no pot sé”) ben cruet, desespinat i farcit del seu fetge, amb un caldo -no em vull fer repetitiu, però…- fet amb les seves espines i nyoquis de patata amb herbes anisades. El roger, bastant cruet (que a mi ja em va bé…). Tancant una trilogia llenguado-calmarsets-roger que si et va la cuina marinera has de disfrutar si o si.

Si deia que del plat de carxofa amb foie gras la mida em semblava ideal, d’aquest n’hauria menjat una versió aproximadament deu vegades més gran, del que l’he disfrutat. Un steak tartar fet amb carn de bou, boletes de gelat de mostassa i per sobre li veieu unes minipatates suflé. Cada una per sobre amb espècies diferents de manera que anava bé anar-lo menjant gradualment des de la patata de més a prop fins la del final: hi havia segons el menú: “Tomàquet especiat, compota de tàperes i llimona, praliné d’avellanes, salsa bearnesa, pansa d’oloroso, mantega de porradell, pebre sechuan, pimentón de la Vera i curry”. I també unes fulles de mostassa, no ens les deixessim!

(aquesta era una alternativa a l’Steak tartar per ma mare: Garrinet -cruixent, cruixent- amb ceba tendra i meló)

Coll de xai, cruixent de xai, amb moniato, i mandarina. Tanquem els “segons” amb un plat de carn de xai, molt i molt melosa, de desfer-se a la boca i per lligar, un boniato ben gustós.

Postre de nota molt alta a nivell de gust i pictòric. Ideal per trencar amb els plats d’abans, absolutament refrescant, combinant sabors com el gelat d’eucaliptus o una poma àcida. Genial.

El segon postre, que no ens ha acabat de convèncer. El títol era “Sorbet de destil·lat de llimona” i la gràcia (si, era curiós) era prendre el postre i després olorar el cono amb el perfum del postre que acabaves de tenir a la boca. Aquest joc era curiós, però el postre en si no ha acabat d’arrencar l’ovació. El núvol de llet del mig, protagonista com a mínim a nivell de tamany, no tenia un sabor gaire intens, per exemple.

Flipant amb el primer postre, no tant amb el segon (ei, no estem parlant aquí de suspesos, parlem que si tots van per l’excel·lent, algun plat potser es queda en notable!), i emocionant-se amb el tercer, un monument a la vainilla en dos ambients. A la dreta, amb regalèssia, caramel, cacau i olives negres (si, sona raro, però el contrast salat hi queda de fàbula). I a l’esquerra, més simplificat, en un gelat de vainilla sobre un brioix.

I amb el cafè (molt bo, 2’50 euros, que no és excessiu comptant que a baretos on et posen aigua de netejar el lavabo ja et claven 1’50) arriben els petit fours. Una alineació de 5 creacions: praliné daurat d’avellanes, palet d’or, esfera de Yuzu (el gran guanyador), marshmallow de cafè irlandès i Mont Blanc. Final de festa per tancar 3 hores per recordar.

Parlant de preus, al final ha sortit tot per 162 euros per cap. Que crec que és bastant més “econòmic” que altres restaurants de la seva categoria.

Al preu també s’ha de considerar que no som de tirar la casa per la finestra en tema vins. Avui hem començat amb un blanc dels Costers del segre, de nom Agaliu, amb molt gust de fusta. Ens ha aguantat fins les carns i com quedaven ja pocs plats pel final hem demanat una ampolla de les petites. Ens han portat un Montsant (Costers del Gravet, de Capçanes) ben potent i ideal per acompanyar l’steak tartar i el xai.

Quan semblava que aquí s’acabava la historia al Celler de Can Roca, al sortir ens hem trobat al cuiner, el Joan Roca, que s’ha interessat per què ens havia semblat tot. Elogis, com no, per part nostra, els meus pares han aprofitat per recordar amb ell plats que se’ls havien quedat gravats en visites a l’anterior emplaçament del restaurant (concretament un canató ben cruixent i un rostit de rap) i li he preguntat pel “mediàtic” postre d’el gol de Messi, que només el posen si el demanes expressament. Ens confessava que anaven amb peus de plom, que un postre que porta l’àudio del Puyal narrant un gol de Messi no seria el millor final d’àpat per un fan del Madrid. Ens ha dit si voliem visitar la cuina: oi tant que si! Ja estaven recollint, preparant les últimes sortides (alguns postres), però ha estat bé per fer-se una idea del lloc on treballen. Curiosos els aparells per fer destil·lacions i treure aromes concentrades. I com no, uns quants gols de Messi preparats per entrar.

Després d’això hem anat a visitar la bodega, que abans haviem demanat si ens la podien ensenyar, amb el Josep Roca, el sumiller -o “cambrer de vins” com es fa dir al menú-. Ens ha fet un interessant recorregut per on té guardats els vins -posemnos abrics, que hi fa fred-, tot parant a unes àrees especials que ha creat per certes regions vinícoles com la Champanya o del Priorat. Espais sensorials on practicar amb la vista (vídeos), l’oida (música, de caràcter clàssic, adequada a cada vi) i fins i tot el tacte (amb elements que puguin recordar els vins d’aquestes regions). Ha estat una xerrada ben didàctica i amb un punt de lírica poètica sobre vins on ens explicava els seus criteris de buscar vins d’aquí i de portar vins de ben lluny només si valen realment la pena. Li he dit -tornem al futbol- que em recordava la màxima del Cruyff. Base de la cantera i els que vinguin de fora, que siguin els millors!

Tenint en compte que treballen molt amb els productes de temporada (com ha de ser), ja hi ha ganes de tornar-hi en una altra època de l’any, per provar un menú ben diferent.

You may also like...

1 Response

  1. Cristina escrigué:

    Quina enveja m’ha fet llegir aquest post…

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *