Un dinar al Bulli

imprimeix
Comencem pel final: després d’unes tres hores i mitja d’anar provant creacions que transitaven entre el reconeixible i el marcià, sortim del Bulli, mirem a la dreta, a la terrassa. Un arc enmarca el Mediterrani, cala Montjoi. I gravem el somriure que ens acompanyarà en tot el retorn cap a casa.

La historia va començar el cap d’any del 2009. Que va destacar pel meu control en l’ingesta alcoholica i tornar relativament d’hora cap a casa. Tenia un post-it a l’ordinador: “reserva Bulli”. Obrien la petició de reserves l’1 de gener. Escric el missatge, els hi comento una mica les ganes que tinc d’anar-hi, que vull convidar els meus pares, que qualsevol dia em va bé (però si és dinar i cap de setmana encara més), que a aquestes hores suposo que seré dels primers que reben i l’envio.

I a finals de març una vibració a la Força del gmail. M’arriba un correu electrònic, on em proposen dinar al Bulli el 21 d’octubre. “Ferran Adrià prepararà per vostès un menú degustació personalitzat. Provaran
moltes elaboracions diferents i intervindran molts productes. Es important per la seva confecció conèixer amb antelació si hi ha algun problema a tenir en compte, com al·lèrgies o qualsevol altre producte que no podem incloure al menú per algú de vostès
“. Compteu que al Bulli serveixen unes 50 persones al dia, que multiplicat pels dies que obren se’n va cap a les 8000 persones que hi mengen. I en algun lloc he llegit que reben al voltant d’un milió o més de peticions. Com si em toqués la loteria, vaja. I a més, entre la petició i la confirmació, s’havia anunciat que el Bulli tancava el 2011. Durant el dinar em comentaven que un 50% de les reserves va per gent que ja hi ha estat. Encara reduïa les meves possibilitats d’èxit. Al desembre faran les reserves per l’última temporada, així que proveu que no hi perdeu res. Al final de l’àpat vaig parlar una mica amb el que gestiona les reserves i ja el planyo. Haver de filtrar entre tants mails (sent l’última temporada encara n’hi haurà més) pot ser demencial.

El 21 d’octubre quedava molt lluny. Però va arribar i passats els missatges dels nostradamus dels de la feina “ai, i si tens mal de panxa”, “i si et refredes i no notes el gust?”, m’he despertat, ple de salut, amb una mica de nervis i un bon viatge fins a Roses. Sortint amb (molt de) temps, clar. Roses no seria precisament la meva ciutat favorita de la Costa Brava (hi ha alguns edificis, altíssims, que fan molt mal d’ulls) però a la que el cotxe enfila la carretera de Montjoi, sinuosa, ja et comences a posar en situació. Un recorregut màquissim, amb el mar a la dreta i paisatge una mica àrid i on he vist que es plantava força vinya. Paradeta al dolmen de la Creu Coberta, construcció del neolític de dimensió considerable. I al reprendre la marxa, aviat, darrere una curva, ja es descobreix cala Montjoi. Ja ho tenim.

Aparquem el cotxe, admirem les vistes de la cala i les olors dels eucaliptus que hi tenen plantats i enfilem cap a l’entrada. Ens surten a rebre: “us agradaria visitar la cuina?”. Oi tant. Ens ensenyen la cuina, ens saluda el Ferran Adrià, ens fan un petit tour i el Juli Soler ens fa una foto. Després xerrem una estona amb el Ferran. Ens diu que aquest racó de la Costa Brava en dies d’hivern amb solet com avui és fantàstic. Completament d’acord. Li pregunto pel restaurant que ha d’obrir a Barcelona amb el seu germà (més cosa del seu germà Albert que d’ell) i em diu que encara no ho han anunciat però en principi serà l’11 de gener (el mes que ve ja obriran la cocteleria). I li comento que el vaig entrevistar per telèfon fa molts anys. Ell acabava de sortir als diaris per ser portada del NY Times i jo treballava al 3xl.net, portal adolescent que fa poc s’ha renovat. L’entrevista va discorrer per temes apassionants com les possibilitats de millorar el gust d’una pizza congelada.

A l’apartat de manies culinaries que ens havien demanat que indiciquessim previament, només haviem mencionat les ostres i cargols pels meus pares. A l’arribar a la taula, quan han repassat els ítems crítics del menú, la meva mare ha decidit saltar-se la part de plats de caça. Els plats que li han posat a canvi també han estat tremendos. Acabada introducció, anem en matèria. Foto (estan a més bona qualitat al flickr), nom de plat, petit comentari. Per posar una mica en antecedents dels que no em coneguin: no m’he dedicat mai a la cuina (és a dir que no entraré a fer cap analísi gaire profund de tècniques i coses per l’estil) i no frequento restaurants d’aquest nivell, però he llegit molt sobre el tema, com deia el preguntador del “Persones humanes”. I també, que el factor sorpresa em té el cor robat. En l’humor o en la cuina, disfruto amb l’inesperat. I el menú comença… ja!

1. Maduixa de campari

El primer aperitiu, un gelat en forma de maduixa amb un potent i bo gust a alcohol.

2. Entrepà de mojito

Comencen les curiositats, els jocs per provocar-te un somriure. Té gràcia això de prendre un mojito en format entrepà. Refrescant com el primer, i curiós. La textura del pa era semblant a la del pa de gambes dels xinos. En aquest plat (i en molts altres) el cambrer t’advertia que ho agafessis curosament, que era fràgil.

3. Ou de gorgonzola

Arriba un ou gegant a taula. El cambrer, amb una cullereta, en trenca la closca per dalt, i després li ratlla nou moscada per sobre. Ens adverteix: trenqueu-ho amb les mans i aneu menjant, però ràpid, que sinò es desfarà. És un ou de gorgonzola gelat i l’anem trencant els tres, voraços, com el que trenca l’ou de xocolata de la mona. No era kinder, no hi havia sorpresa, però els trossos impregnats amb nou moscada en pols estaven (encara més) fenomenals.

4. Hibiscus amb cacauet

Deu n’hi do l’assortit de vaixella que van traient. En aquest de color daurat, al mig unes delicades flors d’hibiscus, que es trenquen a la boca (i si no et despistes als dits) i te la deixen plena d’un intens gust a cacauet.

5. Bastó de parmesà

Lleuger, trencadís, amb gust de parmesà torradet.

6. Galeta amb caviar d’avellana i avellana amb gerd

Aquests dos surten a la vegada. I els dos juguen amb treballar de formes diferents un mateix ingredient, l’avellana (això d’anar fent jocs amb un mateix ingredient serà habitual al llarg del dinar). Primer una galeta molt cruixent amb caviar d’avellana, de gust molt potent i concentrat. Amb aquesta textura al cap, després t’entren unes avellanes a la boca, gelades, on l’avellana és la forma i un gust sutil de fons i el gerd és més protagonista.

7. Espuma de coco

Textura curiosa, sòlida però moooolt lleugera, coco pur a la boca

8. Truita de camarons, en les seves dos versions (homenatge a Pastallé d’afegit propi)

Entre aquest i el posterior gaspatxo i ajoblanco, bons homenatges a la cuina del sud d’Espanya. Aquest ens va semblar fenomenal. El gust dels camarons sobre dos bases diferents. La primera, sobre un sucre de cotó ben fi (a mi el dolç aquí m’hi va encantar) i la segona, portava a sota una crep fínissima, feta amb poc oli, molt torrada. Tant el contrast dolç de la primera com l’acompanyant torrat de la segona, li venien de perles. De la segona jo notava gust de parmesà si o si. Però el cambrer em va dir que no, que em devia haver quedat del bastó d’abans…

9. Galetes de ginjebre

Aquest no te l’havies de menjar. Mossegar i xuclar, gust de ginjebre fort inundant la boca. No va ser un dels preferits, però feia la seva funció de refrescar i netejar una mica, que imagino que també erael que tocava en aquest moment del menú.

10. Ravioli de pernil en pètal de rosa & sopa de meló

Si, la pasta del ravioli és un pètal de rosa. Que embolicat de no sé quina manera (feina ha de portar), conté el seu interior, de caràcter bastant líquid i amb intens gust a pernil. Cap a la boca, una mica de força i que exploti. Per acompanyar-lo i fer una versió del meló amb pernil, una copa amb una mica de sopa de meló, líquid concentrat, essència de la fruita.

11. Canapé de pernil amb ginjebre

Aquí lliguem els gustos dels dos anteriors, amb el pernil i el ginjebre, i ho presentem en forma de crustaci, que serà el que seguirà a continuació. Aquest plat em va semblar espectacular, explosió de sabor, amb un ginjebre sutil i una base de caramel ben cruixent que lligava a la perfecció amb el gust del pernil.

12. Llagostí bullit

Gairebé cru, el preparaven (en alguns plats, per curiositat, anava demanant detalls de com ho havien fet) posant simplement el cap a bullir i la resta del llagostí s’aguantava a l’olla, fent-se lleugerament amb la calor. Una cosa senzilla, unplugged, sense esferificacions ni tècniques complicades d’entendre. Però si t’agraden els llagostins, allà el tens, en tota la seva glòria. Estirali el cap, xuclali com si t’hi anés la vida, devora la cua.

En aquest va arribar la primera subvariant per ma mare, que no és gaire amant de les coses excessivament crues. A canvi li van portar una baguette de tòfona d’estiu. Com per queixar-se.

13. Gamba en dos coccions

La gamba en dos coccions i tres textures. Una cullereta amb el suc del cap, intens. La cua, poc feta, per devorar ràpid i les potes, cruixents. M’encanten les gambes, una delícia.

14. Guatlles en escabetx de pastanaga

Aquest ens va flipar. Et porten la guatlla en aquests 5 trossets, amb més pinta de berberecho o similar que d’altra cosa (el palillo també hi ajuda), i a continuació el cambrer distribueix espècies per cada una (pebre vermell a la primera i la última, comí, romaní -i un que no aconsegueixo recordar-) i amb un pinzell li posa per sobre l’escabetx de pastanaga. T’indiquen l’ordre per menjar-ho, de dalt a baix, tots 5 són guatlla, però la declinació d’espècies li dona tocs diferents. Aquí ja hauriem comenat a treure els mocadors blancs.

15. Tàrtar de tomàquet

Ens presenten el tàrtar sense dir de què és (la política no spoilers) i hi tiren per sobre el què semblen masses cristalls de sal. Però és gel, i el tàrtar és de tomàquet i és refrescant, molt bo i amb un punt picant de pebre vermell i altres espècies. Una curiositat: amb el tàrtar arriben els primers coberts de tot l’àpat. Fantàstic això de poder menjar-ho gairebé tot amb les mans.

16. Sushi de medul·la i ventresca de tonyina i llumins de soja

La foto no és la millor, la del sushi. Era un plat amb un clot, a la part de sota hi anava la medul·la, a sobre una fina làmina de ventresca i un puntet de wasabi. Aquest no va convèncer gaire als meus pares, no gaire fans del sushi i a més amb una cosa com la medul·la, d’una textura gelatinosa. A mi si que em va agradar, però tenia encara massa al cap el viatge al Japó i el sushi del mercat de Tsujiki. La tonyina, l’otoro que vaig prendre allà, em sembla que em perseguirà per sempre cada cop que prengui un sashimi tonyinaire. I els llumins de soja, una curiositat molt divertida, bastonets ben fràgils amb el potent gust de la soja i una sorpresa de wasabi a la punta.

17. Caviar trufat

És temporada de bolets i amb aquest començava una sèrie guanyadora. Sobre aquest bol, amb un paper film per sobre, delicades perles que havies de menjar amb la fulla d’olivera que acompanyava al costat. El gust de la tòfona, explotant a la boca. Espectacular, Salinas!

18. Ous de reig trufats

L’únic plat en el que em vaig despistar a l’hora de fer la foto. Millor a meitat, que tard. T’arribava un plat amb una làmina rodona d’obulato (fècula de patata, molt fina, però resistent) i per sobre t’hi ratllaven ou de reig. T’hi posaves una mica de sal i ho doblaves i et feies la teva empanadilla de bolet. Ben bo. L’única cosa és que l’ou de reig era trufat i el poder intens de la tòfona es menjava l’ou de reig. Jo no n’he provat, però el meu pare, que si, comentava que té un gust així molt delicat i amb estilazo. I aquí Mr. Tòfona el feia fora del ring.

19. Macarons de parmesà amb pinyons i bosseta perfumadora

Això dels macarons sona tant bé i té tant bona pinta com tastava. Al costat tenies una “bossa” tancada amb tòfona ratllada a dins. L’idea era anar olorant la tòfona mentre menjaves els macarons i que t’afectés el sentit i et portés la tòfona encara que no la tinguèssis a la boca.

20. Blini de formatge St Feliciene

Benaventurats aquells qui portin el formatge a taula. El cambrer arriba amb un tovalló plegat, el doblega lleugerament i surt el blini insinuant-se i provocador. Torrat i cruixent, a la que el mossegues explota l’interior líquid. La base és un formatge St Feliciene que no havia provat, però que és de l’estil brie. Abans de mossegar per això, li poses la tòfona ratllada que havies olorat al plat anterior i de l’unió dels dos neix alguna cosa meravellosa

21. Percebes amb anèmones de mar i algues

Uns percebes flotant en una sopa que era mar pur.

22. Zambuirinyes amb risotto d’anemones

El valor mar de l’anterior però sumant aquí un preferit personal: les zamburinyes. Tremendu

23. Ostres amb salsa de trompetes de la mort i moll de l’ós

Les millors ostres que he menjat. Que no és dir gaire, tampoc. No sóc especialment fan de l’ostra a la unplugged, tal qual. Però les trompetes de la mort tocaven a victoria i el conjunt, moll de l’ós (Ho era? Com que no n’he menjat mai no tinc ni idea de com és) al centre inclós, sonava a música harmoniosa.

Aquest era un dels plats amb subvariants: pels meus pares van caure uns nyoquis de polenta amb café i yuba al safrà:

24. Festucs tendres bullits amb oli de festuc i esfèrics de festucs amb la seva salsa

Si t’agraden els festucs, un plat per disfrutar. La textura tova dels bullits, amb repunts de sabor amb la sal i els esfèrics (que de fet eren de forma més aviat quadrada), una explosió de sabor (esgoto expressions?) sensacional.

25. Ceviche de cloisses i cactus kalanchoe

Ara toca el minirecorregut llatinoamericà. Dos plats que juguen amb trobar nous gustos a clàssics com el ceviche o el taco. Bona la cloïssa i ben curiosa la fulla de cactus, que mira, una cosa menys que em falta provar.

26. Còctel de ceviche i cloïsses amb taco d’Oaxaca

El còctel jugaba en presentar d’una nova manera el què ja haviem tastat al plat d’abans i el taco buscava sorprendre amb un gust curiós, de cítrics, amb un puntet dolç i molt refrescant.

27. Papillot d’endivia amb nous fresques, salsa de nous i caviar d’oli d’oliva

Et presenten el petit papillot, l’obren, li tiren la salsa de nous per sobre i després li depositen el caviar d’oli d’oliva. Gustos sutils els de les nous i unes endivies molt cruixents.

28. Ajoblanco i gaspatxo

Aquest ens va agradar molt. Plat dolent per fer fotos (tant de blanc!). Una superfície nevada amb una vora que es comença a desfer. I després de posar-te’l a taula, pixadeta sobre la neu, que és un bon raig d’oli d’oliva verge. La part desfeta és l’ajoblanco. La del mig, granisada, el gaspatxo. Xoca el color blanc (un guiri que no conegui el plat es perdrà aquest impacte) i pel què ens comentavem això és fruit del procés per preparar-lo, que quan el congelen, el colen, etc… es queden els pigments que donen el color pel camí. Gust perfecte, intens. Bo tan per separat, com després barrejant-lo.

29. Tòrtora amb risotto de mores al cardamom

Aquest passeig per la caça (junt amb els bolets una de les característiques de la temporada en la que estem) ens va flipar molt. N’he menjat molt poc de carn de caça i si que té un gust intens però presentat en aquestes preparacions, de manera concentrada i amb els companys de plat adequats la cosa era un festival dels sentits. En aquest, la protagonista era la tòrtora en dos presentacions. A l’esquerra, amb una cullera amb risotto, i a la dreta la tortora amb mores. Al costat, un mocador amb cardamom torrat per anar olorant mentre disfrutaves amb el bé que lliguen les tòrtores amb les mores.

Subvariant per ma mare: cigala unilateral amb orxata i sèsam blanc:

30. Ravioli de llebre amb la seva boloñesa i la seva sang

El “ravioli”, tendrissim, un gust de llebre que omple la boca, i al costat ens van presentar una copa de sang de llebre, per anar bevent mentre degustaves el plat. Em va encantar aquest “xist”. La cosa impressionava, el color que tenia, la densitat completament de sang. I amb una mica de recel t’ho poses a la boca i te l’omple de sensacions dolces i especiades. Un altre cop que juguen amb el què tu t’esperes i que et trobis una altra cosa: m’agraden les sorpreses.

Subvariant per ma mare: Espardenyes gelee:

31. Maduixes calentes amb consomé de llebre i castanya mimètica

Un altre dels grans guanyadors del dinar. La castanya mimètica també té l’idea de sorprendre. Té aspecte de castanya, però ja et diuen que vigilis, que l’agafis amb carinyo, que és molt fràgil. Te la poses sencera a la boca, l’esclafes i s’expansiona el gust: està feta amb paté de llebre. Animal que també corre a l’esquerra en forma líquida, en forma de consomé i unes maduixetes de bosc que hi lliguen a la pura perfecció.

32. Coca dolça de ceps

Som de familia boletaire (jo fins fa no gaire era l’ovella negra, que gairebé no en menjava!!) i el cep podriem dir que és el rei. Agraden llanegues, camagrocs, russinyols, rovellons… però el cep, en la seva versió en risotto o qualsevol altre que prepari la meva mare, és un guanyador. Així que aquest era un plat que ja entrava a taula amb un gol al marcador. Però la cosa va acabar en golejada i va ser amb tota seguretat un dels preferits de les al voltant de 40 preparacions que vam tastar. Primer el cambrer t’acosta un test, amb branquillons de pi, diu que n’agafis un, te’l posis a la boca, el mosseguis i te’l mengis. Són germinats de pi untats amb mel i són una delicia. I després ataques la coca dolça de ceps. Ceps tallats molt fins a la carpaccio, amb una base de coca molt fina, trencadissa amb un punt de dolç que lliga amb els ceps a la perfecció.

33. Terró de sucre al té i llima

Una curiositat, que destacava pel punt refrescant, terrons que semblaven de sucre però eren de llima i un comptagotes per mullar-los. No era oli, sinó té.

34. Estany gelat

Ja havia llegit sobre aquest plat i diria que n’havia vist parlar-ne en algun documental televisiu. Agafen aquest bol i li posen aigua, que congelen 5 minuts. Es forma una fina capa de gel a sobre i llavors amb una xeringa extreuen tota l’aigua que hi ha a sota i ja ho pots tornar a posar al congelador fins que toqui servir-ho. T’ho deixen a taula, un cambrer hi tira per sobre sucre moré amb gust de menta i té verd i llavors et toca treballar a tu. Trencar la superfície de gel a trossets amb la cullereta i cap a la boca. Sorprenent, mooolt refrescant i bo. Mira que no sona supercomplicat, però algú ho havia de pensar!

35. Rosa de poma

Intenta tu superar un postre com aquest. Estèticament, de premi. De gust també, una poma tallada en una capa molt prima i marinada que acaba en un cor de gel. I entremig unes boletes que semblen perles de rosada, però que a dins porten petites flors de fonoll, que et deixen el seu gust d’una manera espectacular. Això de posar una flor dins una bola em sona a Sr Miyagi caçant una mosca, però vaja, deu ser més senzill.

36. Caixa de xocolata

I quan ja no cabia res més, arriba aquesta bestialitat de xocolata per acompanyar els cafés. Molta gent m’ha preguntat si era veritat que et quedes amb gana. Ni de lluny, que jo no sigui capaç de provar tot el què hi ha a aquesta caixa diu molt del meu nivell de “no puc més”. Bé, vaig provar gairebé tot! Amb gust i forma de cacauet, un corall delicat, de gustos picants, amb un delicat tast de rosa, de xocolata blanca i maduixa liofilitzada a dins, una esponja de xocolata blanca amb una textura espectacular, amb crocant per dins, una fulla de menta envoltada de xocolata (aquest el sé fer!). Si aconsegueixo tornar-hi abans que tanquin, vindré amb tupper.

A més del menjar, que ja heu vist que ens va sorprendre i fer disfrutar de mala manera, també em va encantar el servei. Pel nivell del restaurant tenia més l’idea d’una cosa molt estirada i massa formal. Al contrari, molt al teu nivell, fen-te sentir molt comòde i gens pressionat. Per exemple amb el vi, anar omplint la copa una miqueta quan la tenies buida però sense fer-te sentir l’agobio d’alguns restaurants on només deixar la copa a taula ja venen a omplirla de nou.

Per exemple, amb el sumiller, el David Seijas, que ens va semblar encantador i ens va explicar molt amablement alguns dubtes que teniem sobre vins blancs i barriques. A l’hora d’escollir, no li vam deixar gaire marge d’acció. El primer ja el teniem triat de casa, l’Improvisació de Vinya dels Taus. Els meus pares havien fet un curset amb l’enòleg (crec) de la bodega i ens va encantar. És un blanc amb uns quants mesos de barrica i un gust potent i intens. Pel segon li vam dir que voliem un Empordà, ja que hi erem (amb el tema vins m’agrada apostar pels catalans). Dels que tenien (vam continuar amb blanc) ens va recomanar un garnatxa, el Qtonia, que també era molt bo, però que perdia en comparació amb el primer.

La compta em va sortir a 900 euros els tres. Els menús són per tothom a 250 euros més iva i begudes. Després el preu et surt més cap amunt o menys en funció dels vins, nosaltres vam ser prou mesurats i extres de gintonics i similars (que no vam tocar). Només van ser dos ampolles en tres hores i mitja, que no sona a gaire, però de la manera que l’anaven servint, poc a poc, perquè no s’escalfi a la copa, estaves bé i en cap moment vaig tenir la sensació de necessitar-ne més del que vam beure.

Abans de marxar, ens porten uns menús impresos amb tots els plats que haviem menjat i diem adeu, explicant-los la gran experiència que hem tingut. Ens regalen el llibre “Un dia al Bulli”. Al sortir hi ha el Juli Soler (el Ferran Adrià ja ha marxat) i li demano que me’l signi. Ell abans de marxar ens regala un parell de llibres més dels tants protagonitzats pel Ferran Adrià. Encantat jo, com a fan dels regals inesperats que sóc. Sortim, hi ha gent a la terrassa a la dreta fumant i fent gintonics. Hi ha vistes de la cala Montjoi, on encara hi ha algun petit rastre del temporal. Baixem a caminar-hi una mica, abans d’enfilar el camí de retorn.

You may also like...

24 Responses

  1. Sara Maria escrigué:

    M’ha encantat la teva crònica!! I quina enveja!!! Moltes gràcies per compartir-ho, he pogut tastar una mica del Bulli!!!

  2. Rachel escrigué:

    Que cronica mas bonita. He leido un par en ingles y el tuyo los supera muchisimo. Es el unico donde me sentia que estaba alli compartiendo la comidao. Muchas gracias Roger.

  3. Roger Compte escrigué:

    Gracias a ti Rachel 🙂 Esa era la idea, tener algo para combatir con mi alarmante perdida de memoria 😛

  4. Roger Compte escrigué:

    I gràcies també Sara 🙂

  5. Ivan escrigué:

    Vaja si saps escriure, perque no ho fas així de bé a la feina?

  6. Xesco escrigué:

    Casi casi que hem dinat plegats, gracies per compartir-ho.

    T’agraden les sorpreses. Sempre he dit que en un restaurant jo busco:
    -respecte pel producte
    -técnica depurada
    -sorpresa en qualsevol format

    M’agrada compartir aixó últim.

    Salutacions i felicitats pel gran àpat al bulli

  7. Roger Compte escrigué:

    Ivan: mamon

    Xesco: Gracies. En la tècnica potser jo no m’hi fixo tant, perquè com comento no m’he dedicat a la cuina i no hi tinc aquesta deformació professional, però voto per producte, carinyo i sorpresa.

  8. fem un mos escrigué:

    Aquest dinar a mes de gaudir-lo a taula, es un dinar per el record.
    Has fet una crònica estupenda!!!! Quina enveja sana ehhhh !!! al llegir-la gairebé es com si hagués pogut tastar una miqueta els plats
    Moltes gracies i una abraçada.

  9. Roger Compte escrigué:

    Gràcies, fem un mos 🙂 M’alegra molt llegir que us agrada la crònica

  10. campaneta escrigué:

    Sensacional!! Amb una mica d’imaginació tinc la sensació d’haver assaborit jo també aquest menú tan fantàstic! T’he de dir que no tots els plats entren a la vista, però quan expliques què és cada cosa, se’m fa la boca aigua… Fins i tot em menjaria la guatlla i la llebre! jeje

  11. Roger escrigué:

    Cris, no m’ho crec això de la llebre! 😀

  12. massitet escrigué:

    Hola Roger!
    Moltes felicitats per l’àpat al Bulli! Ser un dels 4000 afortunats anuals que pot anar per primer cop és una gran cosa!!
    I moltes gràcies per la crònica, que m’ha permès fer-me una idea bastant acurada de com devia anar el dia. Especialment, per aquest to gens hooligan que percebo i que agraeixo!!!

    Salut i gràcies per compartir-ho!!

  13. Roger escrigué:

    De res, massitet! 🙂 A provar sort per l’any que ve!!!

  14. Mar escrigué:

    Ei! Jo sóc de les que van fer-te pitar les orelles quan va saber que anaves al Bulli. Ara, ja esvanida l’envegeta, em quedo amb el peaso crònica. I com deien a Allo, allo, només ho diré una vegada… però me n’alegro molt de que et toqués!

  15. Roger escrigué:

    Gràcies Mar, com li deia al Martí, us envio energies positives perquè us toqui a la loteria de l’any que ve!

  16. victor escrigué:

    Apreciat Roger;

    No ens coneixem de rés, però a traves del facebook, he vist una post de Roberto González Paredes i d’Apunts de Cuina, que m’han portat al teu espai. Enhorabona per la crònica que m’ha enganxat amb la forma tant personal que ho has explicat i per les fotos.

    Un aprenent de blogger,

    Víctor

  17. Roger Compte escrigué:

    Moltes gràcies Victor, vaig a tafanejar el teu blog!

  18. Anna de Llepadits escrigué:

    Fantàstica crònica! quina paciència anr fent fotos de tots els plats. Ens haurem de conformar amb la teva crònica de moment.

    Enhorabona per anar-hi i explicar-ho!

    Anna

  19. Montse escrigué:

    Jo tampoc et conec, però m’ha fet una enveja… sana? No se, però molta enveja! (seguiré fent primitives… però amb això no és suficient!)

    La crònica espectacular, gràcies per compartir aquesta experiència!

  20. Roger Compte escrigué:

    Gràcies a tots. Em fan molta il·lusió els comentaris!!

  21. encantadisimo escrigué:

    Bon reportatge!.

  22. xaro escrigué:

    Veig que vas disfrutar tant com nosalttres, que hi vam estar a l’agost, tot i que alguns plats son diferents…..Molt bona crónica.

  23. Imma C. escrigué:

    Això si que és El Bulli amb tota mena de detall. M´agrada que parlis d´en Juli Soler perquè és el tàndem Adrià-Soler, tots junnts han aconseguir la marca El Bulli, restaurant i tot el que segueix.
    Quan puguis ves al Mas Pau d´Avinyonet de Puigventós, el cuiner Xavier Sagristà havia estat a El Bulli, molts anys.
    I més restaurants que et recomanaria, però ja aniré passant No sé si deus tenir la Guia 2009-2010 RESTAURANTS de Catalunya, per mi val molt la pena.
    Pedro Páramo és una novel.la excel.lent.
    Ja tornaré passar.

  24. Roger Compte escrigué:

    Gràcies Imma! No conec el Mas Pau, però me l’apunto. En tot cas, hi ha tants bons restaurants per provar!

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *