Dijous a l’aire amb Lynch

El dijous passen al CCCB una série que no he vist del David Lynch (que juraria que van cancelar al cap de pocs episodis: On the Air. Alllà estaré (ho fan al CCCB a les 22, gratis)

La info: “On the Air / En el aire , David Lynch, 1992, 30′, BetaSP, VOSE. D’aquesta sèrie estranya i esbojarrada de David Lynch, plena de personatges excèntrics i amb un estil proper al món dels cartoons , només se’n van poder fer set capítols. En aquesta sessió es mostra el primer i el millor d’ells, que va dirigir el mateix Lynch i en el qual es narra la primera emissió d’un show televisiu, realitzat entre constants despropòsits que, de manera paradoxal, acaba sent el motiu del seu èxit.”

Perdidos – Encara més Lost

Acabada de visionar la primera temporada de Perdidos m’he entretingut amb uns fòrums molt complets, Lost-perdidos.com, on hi ha molta discussió sobre el què passa a l’illa, enllaços per descarregar capítols i molta teoria sobre el què no s’explica. Que ès bastant.

Si heu arribat ja al capítol on s’explica la historia del gordo… una mica de relació amb “els números”: 4 8 15 16 23 42

Els de TV1 van “Perdidos”

Perduts, ben perduts, a l’hora de saber com programar les bones sèries. Històricament, han comprat bones sèries i l’han cagat amb els horaris. Ahir van estrenar la boníssima Lost (Perdidos) sense hora fixa: quan acabés el partit del Nadal. També són ganes de gastar la sèrie en una hora indefinida i gairebé sense avisar. Bé, recomano seguir-la. I si perdeu algun capítol, per l’emule i bittorrent corren capítols en castellà emesos per la Fox.

Lost (Perdidos)

Lost, una sèrie per enganxar-se. Una molt bona sèrie que té tots els ingredients per triomfar. De moment aquí només es pot veure a la cadena Fox, traduida com a Perdidos .

Explica la historia d’un grup de persones que viatjava en un avió, quan van sofrir un accident i van anar a estavellar-se a una illa deserta. Els supervivents s’han d’espavilar per viure, per intentar contactar amb l’exterior i vigilar amb alguna cosa estranya (encara no sé que és, no vaig prou avançat) que hi ha als boscos de l’illa. I que mata. La sèrie combina una gran quantitat de personatges principals (amb alguna cara famosa, com el gay de Las reglas del juego i el hobbit Merry d’El senyor dels anells), tots amb les seves peculiaritats. A més coneixem poques coses d’ells i la imatge que en tenim es va transformant a mesura que anem coneixent detalls del seu passat, que se’ns van dosificant molt a poc a poc. Res a veure amb la Isla de los famosos, o qualsevol reality, això estaria més a prop d’una barreja molt ben feta de Robinson Crusoe i Expediente X.

Estrenen tantes bones sèries a Estats Units que te’n fas creus que en el cinema arribin a fer tanta porqueria.

Nip/Tuck, dimarts a TV3

Dimarts al vespre comença la sèrie Nip/Tuck. Va d’una parell de cirurgians plàstics que van posant Botox per aquí, traient greix per allà. Vaig veure’n l’episodi pilot i no em va impressionar a nivell de qualitat (tot i que m’han dit que millora amb els episodis i fins i tot apareix un fan de Michael Jackson que s’opera per assemblar-se al seu ídol). El què si que impressiona i que suposo que donarà que parlar és el to gore de les operacions: es veu bé la sang, les incisions, els colors… A veure quan tarden els protectors de la decència televisiva a protestar.

Puritanisme nordamericà. Al diccionari em ve com a sinònim de gilipolles

Per casualitat he agafat el 30 minuts d’avui sobre l’onada de puritanisme als Estats Units. Per quedar-se sense paraules. Fan lleis contra els pantalons baixos! També és per flipar la historia d’un noi de 18 i una noia de 15 que van tenir una relació sexual consentida. Això suposa per ell que pot acabar a la presó, amb un multot i a sobre inscrit durant 25 anys en una llista de criminals sexuals consultable per tothom, amb la seva direcció i barrejat (sense especificar què ha fet ell) amb pederastes i violadors. Fins i tot hi ha indignació massiva (dels grups d’ultra conservadors, que ignoro si són molt massiu, però com són un lobby poderosissim) per sentir Fuck a la tele. En canvi no es posen pegues a que executin algú i ho retransmetin.

La hora chanante… chanante!

La hora chanante és un gran programa de sketchos que he descobert tard, com habitualment. Humor absolutament absurd, amb presència de famosos -de l’Equipo A al duo Bjork-Michel Gondry- imitats amb accent paleto, dibuixos animats i molta tonteria sense sentit. Potser des dels Faemino y Cansado i El orgullo del tercer mundo a la tele d’aquí no em trobava amb res tan absurd i que em fes riure tant. Això ho emeten pel canal Paramount Comedy (on també fan un bon late-show, Noche sin tregua). No estic gaire segur ni de quan ni de la periodicitat… ni de si encara s’emet! A lahorachanante.tk parlen de la sèrie i també tenen els links eMule per descarregar-se programes antics.

Buenafuente

Com molts, tenia curiositat per veure el Buenafuente a A3, cadena famosa per la seva guillotina de programes. La cosa no va estar malament (vaig abandonar amb l’entrevista, que historicament ha estat del més fluix dels programes del Buenafuente -amb les seves excepcions-). Potser massa semblant a La cosa nostra, però si la fòrmula funciona perquè canviar-la. Avui estava curiós per veure les audiències i així buscant he descobert un portal amb informació televisiva espanyola: FormulaTV. Una alternativa és ElsemanalTV.com, que utilitzo sovint per la graella d’emissió, on pots especificar la comunitat autònoma. Bé, al final 36% pel Sardà contra un respectable 26% de share del Buenafuente. I avui també estarà divertit, que competiran Buenafuente contra Wyoming a partir de les 23:30 (avui Cronicas va molt més tard). Una competició curiosa, perquè el Wyoming planteja un programa exactament igual al del Buenafuente: monòleg + sketchos varios + entrevista. Bueno, igual al Buenafuente i als late show nord-americans que fa anys i anys que s’emeten. Via Technorati es pot seguir el què diuen els blogs del Buenafuente…

Carnivale (i 2)

Vistos més capítols de Carnivale, em reafirmo en que és una sèrie a veure, per diferent i per ben feta (a veure si aconsegueixo evangelitzar algú). La careta d’entrada per començar em sembla sublim: una música ben especial on es barregen imatges historiques vàries (nazis, beisbol, ku klux klan…) amb uns dibuixos de cartes del tarot, tot diluït d’una manera especial, potenciat per la música que sona (i que, en variacions es va repetint al llarg dels episodis). Trobem dos personatges principals: el Ben Hawkins, noi perdut de somnis horrorosos i el pare Justin, que té una visió divina i decideix fundar una esglèsia pels immigrants en un local xinès a punt de derruir. Contràriament al què es pensa, el Ben té el poder de donar la vida, de curar aquells que estan malalts i en canvi el pare Justin (sembla que no voluntariament) té el poder de treure-la amb el sol desig.

La historia del pare Justin transcorre per un cantó i per l’altre el Ben, que recorre Estats Units amb el Carnivale, que és un circ de freaks (unes siameses, un home rèptil, la dona barbuda…) itinerant. Dins aquest circ em criden l’atenció dos personatges: un el del Samson, que és el que mou el cotarro i l’interpreta el nan de Twin Peaks. Amb un sentit de l’humor peculiar. L’altre és Lodz, personatge enigmàtic, cec, i continu bevedor d’absenta, que pot llegir ments. Raro com l’Apollonia, dona que està en estat vegetal però que es comunica mentalment amb la seva filla i és capaç inclús de tancar una porta amb el poder de la seva ment.

Si voleu baixar la sèrie de l’eMule es poden trobar subtítols en castellà buscant per “Carnivale terrorip”. Com a reproductor multimèdia faig servir el BSPLayer, que permet posar-hi fitxers de subtítols, a més de funcionar realment bé.

Carnivale

La cadena televisiva nord-americana HBO s’ha destacat per produir algunes de les sèries de més qualitat dels últims temps. Títols com Los Soprano, A dos metros bajo tierra o l’Ali G show, demostren que fan apostes, a vegades arriscades, per la qualitat. Una d’aquestes últimes apostes és potser encara més arriscada, perquè és molt més rara i friki que les altres. O sigui tot el necessari perquè m’interessés: n’he vist un parell d’episodis (a l’eMule es poden trobar, inclús fitxers de subtítols en castellà) i m’ha encantat .

Es diu Carnivale i, com a argument bàsic, retrata la lluita entre el bé i el mal. En cada generació neix una criatura de la llum i una de la foscor que s’enfronten. I la sèrie ens ensenya aquests dos escollits, el Ben Hawkins (que acaba vivint a un circ de freaks ja al primer episodi) i el pare Justin. Una sèrie plagada de personatges peculiars, amb una fotografia i una factura en general de la sèrie que és excel·lent. Si el David Lynch tornés a la televisió probablement estaria darrere un productre d’aquests. I no només perquè hi surti el nan de Twin Peaks. És fantàstic que existeixi una cadena de televisió que aposti per productes d’aquestes característiques. Que després tenen tots els números per convertir-se en sèries de culte i en grans ventes en format DVD.

Carnivale.org és una interessant pàgina no oficial de la sèrie.

Humor amarillo

Erem joves i miravem una televisió que havia nascut feia poc, Tele5. Tenia uns migdies de cap de setmana incontestables: per un cantó WWF amb els comentaris d’Hector del Mar, i per l’altre, Humor amarillo. Concurs japonés frikós on els hi hagi, amb uns comentaris en castellà genials (crec que per Gomaespuma). He vist que hi ha una web d’Humor Amarillo, amb videos i tot, i m’he emocionat. Com m’agradaven els combats de sumo amb el Grano de café…

Nota: per qui encara no ho sàpiga, en japonés es deia Takeshi’s Castle. Takeshi pel director i presentador del programa, Takeshi Kitano. Que després ha fet fortuna com a director de cine alabat pels crítics, amb pel·lis tan bones com Hana-bi o Dolls. D’ell a Sitges passaran Izo, on actua en una pel·li dirigida per Takashi Miike (o sigui, combinació explosiva). Avui, per cert, s’han posat a la venta les entrades pel Festival de Sitges. És a dir que s’hauran esgotat ja inauguració, cloenda, premiere d’El fantasma de la opera i molt probablement alguna altra com How’ls moving castle, la nova del Miyazaki.

Les eleccions americanes, a la South Park

Giant Douche Vs Turd Sandwich. Netejador vaginal gegant contra entrepà de merca, l’elecció de mascotes a South Park que a la vegada és una al·legoria sobre les eleccions americanes i els dos candidats. Els noms de les mascotes vindrien a significar en anglès inútil de merda i autèntic merdós. En el fons suposo que un programa com South Park pot sobreviure gràcies a això, a no tenir favoritismes i criticar a tot el món per igual. A l’últim (i molt bo) episodi reben tan Bush i Kerry, com les Associacions de Defensa dels Animals (preocupats més pels animals que les persones) o les campanyes per fer que la gent voti.