Peaky Blinders Vs Boardwalk Empire (i Sleepy Hollow, S.H.I.E.L.D i Masters of sex de regal)

imprimeix
Sóc fàcilment convencible en sèries si pel mig hi ha la paraula màfia. Si a sobre el producte és bo, vaig allà on em manin. I ara aquestes tinc la sort de compaginar dues histories que han coincidit en l’espai-temps tardor 2013, però que parlen d’un temps concret, els anys 20, en dos espais diferents. Una és Boardwalk Empire, que va per la quarta temporada i que parla del què passa en l’àmbit mafiós als Estats Units durant la llei seca. Peaky Blinders es situa a l’altre cantó de l’Atlàntic, a Birmingham i ens parla de policies lluitant contra un clan de mafiosos irlandesos. Una delícia anar fent els salts d’un cantó a l’altre.

Peaky Blinders

Peaky Blinders és un producte BBC. Aposta per la temporada de sis capítols, gran factura tècnica i recreació històrica amb un Birmingham gris i industrial. Tot el què és gran i excessiu (a nivell històries, personatges) a Boardwalk Empire, aquí és més contingut. No és qüestió de complicar-ho: a un cantó tenim un poli que ve a posar ordre (Sam Neill), a l’altre el cap dels Peaky Blinders (Cillian Murphy). Al voltant pululen secundaris però l’organigrama és fàcil d’entendre. L’historia és senzilla (el poli perseguint un robatori d’armes) però ben explicada i a sobre de regal puntuada amb una banda sonora que m’encanta: si tenim a Nick Cave i a White Stripes animant cada capítol, la cosa va bé.

Boardwalk Empire en canvi és molt més complexa. Temporades més llargues, molts personatges, moltes històries que s’entrecreuen alhora. Confesso que encara em lio amb algun personatge. Però funciona a un nivell altíssim, la sèrie ha anat clarament de menys a més, amb un final de tercera temporada brillant i una quarta que de moment apunta altíssim, amb nous personatges com el del polícia o el Doctor Narcisse. I fitxatges a la part de guió sensacionals com el George Pelecanos o Dennis Lehane. Que a més d’escriptors de talent, firmaven varis dels guions de l’aclamada The Wire. “No hase falta desir nada más”. És curiós com a nivell de xarxes socials cada moment brillant de Breaking Bad era ressenyat i amplificat i en canvi escenes memorables de B.E. passen sense gaire pena ni glòria.

I per combinar amb la màfia també n’estic seguint un parell de les que es podrien considerar com facilones, que sense masses complicacions ni gaires exigències es poden disfrutar bé: Sleepy Hollow, explicant històries fosques de fantasmes del passat (no té un punt super tenebrós sinó que és més de l’escola per a tots els públics Buffy cazavampiros) i Agents of S.H.I.E.L.D una sobre una agència que té protagonisme als còmics Marvel (no hi estic gaire ficat, la veritat) que no ha acabat de triomfar del tot, però que em sembla ben distreta, no gaire lluny dels agents de Fringe investigant casos estranys, aquí amb un punt més d’acció. D’aquesta em va fer gràcia un comentari (juraria que del Marc Pastor al twitter) que deia que li recordava a una pel·li porno, però sense el sexe, una encadenació de previs 🙂

I parlant de sexe, previs, durants i posts, també estic seguint amb interès Masters of Sex, ambientada als anys seixanta i que explica la historia dels doctors Masters & Johnson, que van començar a fer estudis científics sobre la sexualitat, cosa que els va costar Deu i ajuda en una societat d’aparences molt puritanes que no veia gaire clar això d’analitzar gent follant o masturbant-se. No tinc clar que mantingui l’interès tota una temporada, però de moment està valent la pena.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *