Capítol 1: Luang Namtha (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

El dia de viatge de Bangkok a Luang Namtha és llarg i ple de transports diferents. Surto de la ciutat tailandesa en un taxi-buset compartir per varis turistes (130 baht per cap) per arribar a l’aeroport. Després un avió fins a Chiang Rai. Allà comparteixo un taxi amb uns que també van a l’estaciò d’autobusos. Bus fins a Chieng Kong. Un autocar atrotinat, amb espai entre seients ínfim i amb militar al costat. Per sort va baixant gent al llarg del trajecte i al final encara puc estirar una mica les cames. Algú mínimament alt no sé com s’hi posaria. El bus no només és puntual sinò que surt 5 minuts abans i tot. Tan ple que hi ha gent que va de peu. Que per un trajecte de dos hores i mitja no està malament.

De Chieng Kong, tuktuk fins la frontera. Només sortir enganxem una moto darrera amb tres nois. Condueix el del mig. El de davant juga a la consola. Sense casc cap dels tres. A la frontera, creuo el Mekong en barca i a l’altre cantó, ja Laos, tramito el visat: omplir un full, pagar 36 dòlars (1 dòlar extra per arribar més tard de les 4 – tanquen a les 6) i adjuntar una foto de carnet (això cal tenir-ho preparat de casa!).

Estic a Huaisai, Laos. Pregunto per les opcions de transport a Luang Namtha. Una idea que molava era la d’arribar-hi via riu, en un parell de dies en barca. Però és temporada baixa, no hi ha gaire gent i pagar jo sol la barca se me’n va del pressupost. Però estic amb dos alemanys que he convençut per anar a Luang Namtha en comptes de la seva intenció inicial de tirar cap a Luang Prabang i negociem que ens porti una furgoneta fins a Luang Namtha. Un trajecte d’unes 3 hores, en furgo còmoda, com reis. Paguem 300 baht per persona (sobre els 7 euros). Abans de marxar, aprofito per treure peles. Un milió. És curiós això de ser milionari. Un milió de kips no arriben als 100 euros.

La furgoneta en qüestió fa via, tot i que és un camí una mica pesat de curves, pujar i baixar i trossos no gaire ben asfaltats. Tranquil·litat màxima, sobretot quan es fa fosc, excepte per una casa amb llums i música: festa laosiana? La furgo ens deixa a l’estació d’autobusos de Luang Namtha. Que està a uns 15 km del centre, tocarà agafar un transport fins allà, 30.000 kip (3 euros aprox) per persona.

Arribem que ja fa estona que és fosc, són les 9. Luang Namtha ja està prou mort, però encara hi ha obert el mercat nocturn. Uns quants pintxos de carn i una Beerlao tamany gran (0’6) per 20.000 kip (2 euros). Ja és tard, no hi ha gaire animació més la que la de 4 gossos bordant i aixecant el nas implorant una mica de teca. No hi ha cap occidental, però de dia tampoc variarà gaire: la majoria de turistes opten per anar directament a Luang Prabang i saltar-se aquesta parada més al nord. Es perden una gran zona per fer trekkings al parc natural del Nam Ha.

I per fer trekkings a Luang Namtha hi ha moltes agències: no cal dir que si vols accedir al parc del Nam Ha és la manera de fer-ho, amb un guia. Jo vaig anar a l’agència de l’oficina de turisme, que està darrere de l’esplanada on hi ha el mercat nocturn. La idea inicial era fer un trekking de 3 dies, però és temporada baixa, hi ha menys afluència de turistes i no aconsegueixo trobar cap tour d’aquesta durada (ni en aquesta agència ni en cap altra) i al final decideixo fer-ne un de dos dies amb els alemanys que havia conegut. 2 dies, el del mig dormint a un poblet al mig del parc del Nam Ha.

A Luang Namtha dormo a un allotjament fantàstic i absolutament recomanable: Zuela Guesthouse. Just davant del mercat nocturn, entrant per un carreró petit, una casa de fusta amb habitacions netes i amb bany i per 60000 kips la nit (uns 6 euros). Allà mateix els hi llogo una bicicleta per donar un volt pels voltants el primer dia. Per uns 3 euros el dia (agafo la bicis més nova) dono un volt per la zona, amb un mapa fotocopiat que m’han donat amb una bona ruta marcada.

Després de no acabar de localitzar el camí inicial (jo, orientació i mapes, tres elements en discòrdia), acabo tirant per la carretera principal i petant a un dels restaurants recomanats a la guia, Boat Landing Guesthouse (diuen que el millor en cuina del nord de Laos, tenen un llibre de cuina i una web http://www.foodfromnorthernlaos.com/). En un entorn molt xulo, al costat del riu, demano un menú amb un bon assortit de teca laosiana. M’encanta això de menjar de varis plats fent boletes amb l’sticky rice, l’arròs enganxós que és marca de la casa de la cuina laosiana. La forma habitual de menjar és treure uns quants platets ben diferents i emportar-se el menjar a la boca amb les mans, ajudant-se de boletes fetes amb l’arròs enganxós. Del què provo, m’agrada molt el Sa, una especialitat del país, on es combinen diferents carns amb verds que li donen gustos àcids i refrescants).

Mentre menjo, plou fort. 15 minuts intensos, després para, la tònica habitual que em trobo tots aquests dies. Després amb la bicicleta passo entre camps d’arròs verdíssims, muntanyes de fons i pobles amb els nens sortint de classe que al veure’m guiri em somriuen i em criden “Sabadí” (que és “Hola” en laosià). Una delicia de recorregut a ritme tranquil. Dona temps per passar per una cascada, de Nam Di, no gaire lluny de Luang Namtha, prou xula.

No aconsegueixo trobar l’import exacte del trekking, però era al voltant dels 40 euros pels dos dies, incloguent l’allotjament del dia entremig, les aigues i el menjar. El preu varia en funció del número de persones que s’hi apunten. Vam sortir (jo, dos alemanys, el guia) a les 9 de Luang Namtha amb una minifurgoneta. Primera parada al mercat per agafar menjar per dinar i després anar fins a un poblet, Ban Chalerusouk, des d’on sortim. Allà se’ns ajunta un guia local: aquestes agències que fan trekkings al Nam Ha treballen per donar feina a la gent dels poblets i intenten no massificar gaire les zones i treballar de manera respectuosa amb la naturalesa i la gent que viu a la zona.

El camí entre la jungla és molt verd i enfangat. Nosaltres amb vambes especialitzades per caminar i els guies en hawaianes i relliscant menys. Al poc de sortir sentim uns xiscles, el guia ens fa mirar cap a un punt i és una granota clamant clemència, sent empassada per una serp, que un cop feta la feina desapareix molt ràpid, sense deixar temps per la foto.

No és una caminada excessivament exigent, però entre les pujades i relliscar amb el fang demana que li posis esforç. Anem fent parades de tant en tant per beure o per admirar algun animal que se’ns creua -ocells, centpeus…- i a migdia parem en una cabanya de fusta que hi ha al mig del bosc per dinar. El menjar ve en els tuppers més reciclables: fulla de plataner. Una mica d’sticky rice per acompanyar la carn, les verduretes i la truita. Amb les mans, com és habitual en els àpats laosians.

La ruta no són ni 5 horetes fins el poble on farem nit, així que dona temps per una mica de becaineta després de dinar. No són ni les 3 i ja som a Ban Nalan, un poble de l’ètnia Khmu, al que no arriba cap carretera, les comunicacions amb la civilització són caminant unes quantes horetes. Tenen un riu, el Nam Ha, passant pel costat del poble però no tenen barques. Les cases segueixen la tònica habitual als pobles laosians: elevades del terra per uns pilars, de manera que a sota s’hi pot descansar del sol, guardar coses o tenir-hi els animals a la nit. Tothom té bestiar (gallines, búfals, porcs, gossos…) però no estan lligats ni confinats a cap lloc. Volten lliurement pel poble que és com un corral gegant. Encara no tinc clar això de com identifiquen els animals de cadascú. Sembla que per la nit tornen a casa, llestos ells.

Al poble hi ha un parell de cases amb electricitat -que generen per energia solar- i televisió. Sembla que la fan funcionar els caps de setmana pels nens i cobren entrada per veure-la. Els nens del poble, a falta de tele encesa i encuriosits per la nostra presència, venen a treure el cap. Els hi dic per fer-los una foto i aviat ja s’animen i comencen a posar en totes les postures d’arts marcials imaginables i un somriure que no abandonen. Es trenquen quan veuen com queden les fotos. Ens despedim amb uns quants “kop jai” que vol dir gràcies en laosià.

En una espècie de botiga al poble comprem unes birres. A falta de nevera les posem a refredar al riu, que no fa gaire la feina, però tot sigui per tradicional birra del vespre. Cap a les 17.30 ja es comença a fer fosc i ens criden per anar a dinar a una de les cases del poble, amb un dels seus habitants. Menjar habitual laosià, acompanyat d’sticky rice, però la llum és tan escassa que no acabem de copsar del tot el què hi ha a alguns plats. No gaire estona abans preguntava al guia pel gran número de gossos que hi havia al poble i el guia em confirmava que se’ls jalen.

Després d’haver passat la nit al poble, ben protegits per mosquiteres i llevats ben d’hora, sortim a caminar, aquest cop amb la presència d’un guia del poble que deixem. Molt jove i amb tics de quillo de metro de Barcelona: posa música al mòbil a tot volum, de l’escola dance cutrón asiàtic.

Pel camí trobem arbres fruiters, tastem una que sembla un lichi, que li diuen “pul”, d’un gust molt curiós tipu castanya i una que és més tipu llimona-taronja però amb os al mig que em presenta el guia com a “yellow mangosteen”. Està bé això d’anar amb guia perquè ens va parlant de plantes i animals que anem creuant. O de tradicions locals: els termiters, muntanyes grans de terra, estan coronats per fulles i branques que posen els habitants de la zona perquè creuen que els porta sort.

Aquest segon dia de trekking dinem a dins d’una casa aillada on viuen un parell d’avis. Ens portem el menjar nosaltres, però ens ofereixen un seient a casa seva. Bé, seient-taula de dinar-llit. A un dels troncs hi tenen tot de grills vius i lligats, una delícia gastronòmica se suposa: els acabaria provant al mercat nocturn de Luang Namtha i tot i que feien una mica de coseta no estaven dolents, fregits i cuinats amb herbetes. I menjant només la “panxa”, que el cap amarganteja.

La caminada acaba en un altre poble, aquest d’ètnia lanten, amb cases lleugerament diferents, aquestes arran de terra, per protegir-se millor del vent. Això ja és un poble més modern i amb electricitat (tot i que es veu que només fa uns mesos que en tenen). D’allà agafem la furgoneta per tornar i coincidim amb el moment que acaben les classes: la carretera està plena de noies en bici amb el manillar en una mà i el paraigues a l’altra, que serveix per protegir tant del sol com de la pluja. Que per cert no ens ha incomodat gens els dos dies. L’única seqüela dels dos dies la veig al treure’m la sabata: una sangonera se m’ha colat (com?) dins la sabata i ha fet el seu agost. Me la trec i cau una dutxa necessaria, que eren dos dies sense parar de suar i acumulant olor a tigre laosià.

Després, encara tinc ànims per anar caminant fins al nord del poble i pujar a una stupa que com a temple no seria especialment rellevant ni bonic, però que a l’estar en una zona elevada ofereix bones vistes de tot Luang Namtha. De tornada passo per l’estadi on estan fent un partit de futbol de qualitat ínfima i al costat estan jugant a petanca (coneguda en laosià com a petang, no és conya), que és un dels jocs més populars al país.

Tinc una petita crisi al veure que els caixers automàtics no funcionen i no puc treure diners, però la cosa es soluciona cal al vespre. Decideixo quedarme un dia més a Luang Namtha i fer una excursió a Muang Sin, on hi ha un mercat on es poden veure ètnies de tota la regió del nord. Ho organitzen els mateixos de la Zuela Guesthouse i surt per uns 30 euros el dia, un dia llarg, sortint a les 6 del matí i tornant al tard, passant pel mercat de Muang Sin, diversos poblats i una cascada al camí de tornada.

Fins a Muang Sin són 60 km plens de curves: Com és tònica a Laos, les carreteres no són per tirar coets, ni els vehicles. Sumali a això que cal anar en compte perquè cada dos per tres hi ha animals creuant la carretera (això de no tenir corrals tancats) i queda que la velocitat mitja a les carreteres del país és tirant a molt baixa.

Arribem al mercat de bon matí: està animadíssim i en destaquen les dones. Les de cada ètnia vesteixen vestits tradicionals ben diferents. A la zona, l’ètnia predominant és l’akha. Esmorzem al mercat, a un dels llocs que hi fan fideus, els foe, un dels plats més habituals del país, adaptats del seu equivalent vietnamita. Són fantàstics, amb un punt picantet. Molt bona experiència això de viure el mercat de bon matí sense cap altre turista que nosaltres.

Del mercat anem a veure el museu, que explicava molt bé les diferents ètnies que viuen a la zona, els seus orígens i les seves tradicions. Dels akha hi havia fins i tot un vídeo, que parlava de la seva absència de tradició escrita, dels seus problemes amb l’opi i de tradicions ben terribles com criminalitzar els que pareixen bessons. És senyal de mala sort i fins no fa gaire les criatures eren sacrificades. Ara les deixen viure però els pares són mirats amb mals ulls. “Alguna cosa dolent hauran fet per tenir bessons”. En viu les dones akha destaquen pels seus vestits però també per la boca amb interior de color negre, per una cosa que masteguen.

Després del museu passem per un parell de poblets, un d’ells d’ètnia akha, l’altre yao, on dinem. Els pobles estan una mica acostumats a veure falang (que és la paraula que fan servir per anomenar els guiris occidentals) i intenten vendre’ns els seus teixits, amb més o menys insistència. Al poblat akha ens ensenya el guia unes cases petitones que és la que es construeixen pels nois, que abans de casar-se poden portar allà la seva promesa per estimar-se una mica. També és important la porta d’entrada al poble, que els serveix per allunyar els esperits.

Fem una aturada a un poble d’ètnia yue. Allà hi preparen lao lao, que és la beguda alcohòlica forta tradicional. Destil·lat d’aigua, blat de moro i ferment de farina d’arròs, si no ho vaig entendre malament. El provo: no està malament però deu n’hi do la contundència. En general, quan es ven per guiris col·loquen serps, escorpins i altres animals a dins de l’ampolla. Els del país no ho necessiten això.

De tornada cap a Luang Namtha parem a les cascades de Phagneung Phoukulom, a les que s’arriba per un camí molt agradable al costat d’un riu. I més tard fem una última parada a un poble Hmong, que és veu molt més ben endreçat i net que la resta. Aquí tenen al costat arbres dels que extreuen làtex. El venen a la Xina a uns 2 euros el quilo. La Xina, que mica en mica va agafant més i més presència sobre aquesta regió del nord de Laos. A veure com acaba.