Capítol 2: Luang Prabang (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

De Luang a Luang i tiro perquè em toco. Hi ha varis horaris per anar en autocar de Luang Namtha a Luang Prabang, inclús un de nocturn que et permet estalviar una nit d’allotjament però que segur que t’acumula una mica de cansament. El trajecte el vaig fer en bus diurn, a les 9 del matí. 110.000 kip, uns 11 euros, per un trajecte que no són gaire més de 300 km però que se’n va cap a les 9 hores. Que si feu càlculs ràpids ja veureu que no és precisament ràpid. El bus està prou atrotinat, però com a mínim té un espai digne entre seients per poder estirar una mica les cames. Al costat toca un militar (o com a mínim ho sembla). És un trajecte entre muntanyes: maco, però curva, curva, puja, baixa, curva, curva. El bus va a poc a poc i pitant per què s’enretirin els vehicles més lents, o els peatons que caminen pel costat de la carretera.

La carretera -imagineu una comarcal en molt males condicions-, atravessa poblats: bestiar per tot arreu, una font pública on hi ha gent que es remulla o directament es dutxa en boles, gent fent petar la xerrada, menjant. El bus fa diverses parades per estirar les cames / pixar. Una d’elles és en una zona enmig del no res però plena de paradetes de verdura que només venen uns cogombres enormes. El militar del costat en compra ben bé 6 o 7 i me n’ofereix un. Bon gust.

A la part final del recorregut, ja acostant-se a Luang Prabang apareix un convidat al paisatge que és el Mekong en tota la seva amplada i marronor (és el què té l’època de pluges),

Ens aturem a l’estació d’autobusos, des d’allà al centre de la ciutat anem en tuktuk, com no, i cap a l’allotjament. Busco un que surt a la guia anomenat Oudomhong house i el localitzo. 60.000 kips la nit (6 euros), amb bany a dins, net i ben situat, a tocar del mercat nocturn. Més tard m’adono que és l’Oudomhong house II i no el de la guia, que anuncia una propietaria molt simpàtica. A la seqüela hi ha un senyor més aviat antipàtic. És un allotjament correcte, tot i que no destaquen per netejar gaire l’habitació un cop t’hi has instal·lat. Allà hi col·loco una bugada: 1 euro per quilo de roba bruta. Ben barat, tot i que la roba no la retornen especialment impecable.

Luang Prabang és una ciutat sensacional, amb una bona part d’estil colonial, plena de temples i de vida. Una cita imprescindible en qualsevol visita a Laos. Si a Luang Namtha no hi havia gaires turistes, aquí si, però si t’allunyes del carrer principal sembla que no m’hi hagi gairebé cap. Una ciutat per disfrutar passejant o amb bicicleta. Per les nits destaca el Night market, una successió inacabable de botigues que presenten artesania de tot tipus (i samarretes per guiris) a preus ridículs. Demanes preu: l’equivalent a 3 euros. Dius que d’acord i reeemprens la marxa i et busquen dient que és el teu “lucky day” i que tenen un descompte per tu. Si voleu comprar quatre coses i ja no us queda espai a la maleta (com era el meu cas), res com comprar alguna bossa ridículament barata a Luang Prabang mateix. A més de l’artesania també té un carrer perpendicular ple de paradetes on menjar sopa de fideus, carns i peixos a la brasa o multitud de plats amb arròs o fideus de protagonistes.

Allà vaig menjar molt bé. Destaco un parell de restaurants, el Tamnak Lao: que fa cuina tradicional i on em vaig apuntar per fer un curs de cuina d’un dia, i el Tamarind, que fa una cuina laosiana però més modernitzada. Preus sensiblement més cars però totalment assumibles. Si normalment podia gastar entre 1 i 3 euros per menjar, en aquests potser vaig pagar 7 o 8. Al Tamnak Lao hi vaig menjar un pollastre amb llet de coco deliciós i una especialitat local, el kaipan, l’alga del mekong seca amb llavors de sèsam i sucada en una salsa que sembla pesto de tomàquets secs, el jeowbong. Al Tamarind vaig agafar un assortit de plats per provar una mica de tot, molt recomanable (entre d’altres coses vaig provar una especialitat laosiana, la pell de búfal seca). Per beure un suc de jujube i llet de coco, fenomenal. I fins i tot va caure un postre espectacular: un granissat de síndria amb bitxo, refrescant i amb un punt picant.

El primer dia que em desperto a Luang Prabang no em trobo massa fi, ni de panxa ni de cap. Tampoc tan malament com per quedarme al llit, però si prou com per cuidar l’alimentació i prendre’s el dia amb calma per anar passejant per la ciutat, de temple a temple i tiro perquè em toca. Com deia abans, si surts del carrer principal (ple de restaurants i hotels), la ciutat és una delícia. De bon matí, caminant pel costat del Mekong, pura tranquil·litat, fins arribar a la punta allà on el riu rep el seu afluent el Nam Khan, que converteix part de la ciutat en una península.

Començo el Luang Prabang Temple Tour 2011 per un de petitó, el Vat Pak Khan. No hi ha ningú, excepte monjos amb els seus vestits de color taronja, fent vida al temple. Llegint, estudiant, orant, xerrant, estenent la bugada. Just al costat hi ha un dels més importants de la ciutat, el Vat Siang Thong. Aquest cobra entrada, 20.000 kips (2 euros), ple de petites capelles i un santuari central que impressiona.

Vaig fent ruta. A un dels temples, el Vat Sen, un dels monjos que em veu curiosejant, em dona conversa, en un anglès bastant correcte. Que d’on sóc, que quan fa que estic a la ciutat… ell m’explica que estava estudiant, li tocava repassar la historia de Laos. Un país, parentesi que faig, que a part de ser colonia francesa, té el trist honor de ser el país més bombardejat del món. En pocs anys va rebre 500.000 bombes, durant la guerra del Vietnam.

És interessant anar perdent-se pels carrers més petits i sorprendre’s amb l’absència total de turistes. Amb els que arribes a veure al mercat nocturn, ves a saber on es posen! Continuo el ritual de temples, de treure’s les sabates per entrar a cada un d’ells i em retiro quan arribo al límit de temples assumibles a dinar i descansar. A la tarda m’acosto al Palau Reial, una visita recomanable, tant pel temple, que de daurat enlluerna com pel museu, molt interessant. En un dels edificis hi ha una exposició fotogràfica, “Floating budda”, que capta els monjos meditant.

Just davant del Palau Reial hi ha unes escales molt verticals. Porten cap al cim del turó Phu Si, des d’on hi ha bones vistes a la ciutat i varis temples que el rodegen. Baixant per l’altre cantó, el del riu Nam Khan, hi ha una bona col·lecció de variants de la figura de Buda, des del més rodanxó, a l’estirat o el que té les nagas (serps) a darrere.

El dia següent aposto per una turistada: anar a visitar les coves de Pak Ou, enganxades al Mekong i plenes de desenes i desenes d’estatues de Buda que al llarg del temps s’han anat deixant allà. Sobretot tinc ganes de fer el trajecte en barca pel Mekong fins les coves, que són unes 3 hores anar i tornar. Es pot contractar la barca al peu del Mekong mateix, per 65.000 kips (poc més de 6 euros). Inclou el transport, no l’entrada a les coves (20.000 més) i si una parada a mig camí a un poblat on es descarreguen els turistes que venen en barcos perquè admirin l’artesania tèxtil i les ampolles de lao lao amb serps a dins i facin gasto. No fa gaire gràcia el poblet tan enfocat al turisme, però és el peatge que toca. El trajecte pel Mekong si quees disfruta més: mira que arriba a ser gran aquest riu. L’imagino en tot el recorregut que fa, i com el devien veure les civilitzacions antigues. Un riu colossal i en aquesta època de l’any d’un color molt marronós. Temps lliure que li queda a un per pensar.

Les coves estan a tocar de l’aigua i tenen la seva gràcia, potser no per fer-ne una visita imprescindible, però si prou curiosa l’acumulació de figures de Buda de tots tipus i tamanys. Aquesta visita és una cosa que porta mig dia. Aprofito la tarda per contemplar com plou, descansar i sortir a caminar per la part menys turística de Luang Prabang, ben buida i acabada de mullar, plena de cargols sortint a passejar. Em sorprén trobar-me un grup de laosians jovenets i amb actitud rebel -el fumar, les postures…- però practicant l’esport nacional, la petanca, mentre van bevent birra i fumant.

Quan es fa fosc, trobo un passatemps molt recomanable: assentar-se a un dels molts restaurants a la vora del Mekong i fer una birra contemplant la posta de sol sobre el riu. Es va fent fosc i el soroll dels grills va guanyant protagonisme.

I molt de matí hi ha una altra cosa a fer: aixecar-se ben d’hora (a les 5.30!) i sortir al carrer a veure els monjos que desfilen un rere l’altre i s’aturen a rebre caritat de dones que els esperen al carrer. Habitualment els hi donen boles d’arròs enganxós. Llegia que és un espectacle que es torna una mica dantesc amb els grups de turistes fent fotografies, però a la zona on vaig anar (prop del Wat Ho Siat), s’estava molt tranquil. Això de donar caritat em sembla que a nivell budisme dona punts karma per millorar en la reencarnació.

La classe de cuina a Luang Prabang és una activitat molt recomanable. Si t’agrada cuinar, clar. Per uns 20 euros tens una sessió d’un dia de durada (la meva la van concentrar en mig dia perquè al final vaig ser jo sol i tenia dos profes per mi) que comença al matí anant al mercat de la ciutat, el Phosi, on t’expliquen els ingredients més peculiars de la cuina laosiana. Un punt divertit en la visita al mercat va ser que de cop totes les parades van esclatar a cridar. La cosa és que estaven mirant una telenovela (venedors i clients pendents de la televisió) i sembla que va passar alguna cosa especialment celebrable.

Al curs vam cuinar 8 plats, treballant amb el wok i repassant plats fàcils (ho recalco, res de tècniques complicades) i bons de la gastronomia laosiana. Tot molt senzill i ben explicat. Jo anava cuinant, fent els passos que em comentaven i m’anaven resolent els dubtes. Al final em van donar un llibret amb les receptes, amb un apunt interessant: suggerències per substituir els ingredients més difícils de trobar a Europa. Un parell de plats me’ls vaig menjar allà mateix de dinar. La resta me’ls van posar en tuppers i els vaig disfrutar per sopar. Per sort aquest dia de curs va coincidir amb el pitjor dia a nivell de pluja dels que vaig estar a Laos. Res com estar fent una activitat d’interior.

Vaig aprendre com fer l’arròs enganxós (sticky rice que li diuen a tot arreu), el pilar fonamental de la gastronomia laosiana. Amb arròs glutinós, el netegem 3 cops i després el deixem en aigua un parell d’horetes. Finalment el fem al vapor, uns 25 minuts.

La tarda em permet continuar perdentme per la ciutat. M’apropo al pont que creua el Nam Khan, un pont només per bicis, motos i peatons i allà al costat trobo una botiga de samarretes d’esport. La del Barça, marca Cappuchino, per 3 euros. Nike és per pijos.

L’últim dia a Luang Prabang veig que el temps fa bona pinta, llogo una bicicleta (20.000 kips, hauria d’haver pagat un euro més i buscarne una de millor… i amb marxes) i decideixo anar cap a una cascada, la Tat Se. Hi ha una altra cascada més anunciada a nivell de tours per turistes, la Kuang Si, però la Tat Se és semblant (cascades amb unes terrasses que fan que vagi baixant com a esglaons) i segur que menys visitada. En bicicleta són uns 18 km des de Luang Prabang: senzill, anar a buscar la carretera 13 (la que va a Vientianne) fins arribar on hi ha anunciada la cascada amb un cartell prou gos i llavors agafar la carretera secundària. Un recorregut força pla, tot i que a la part final s’anima amb pujades i baixades que en algun cas em fan baixar de la bici. Curiós que aquesta carretera, la que uneix dos de les ciutats més importants del país sigui tant i tant justeta. Un sol carril per sentit, animals al mig, asfalt molt fet pols en alguns trossos.

Seguint la carretera secundària, s’arriba a un poble on et fan deixar la bici en un pàrquing i on has d’agafar una barca perquè et creui el riu (5000 kips el pàrquing 20.000 la barca, 15.000 entrar, uns 4 euros en total). Et porta a les cascades, on només arribar hi ha una zona per muntar elefants, que no m’interessa el més mínim i a més endavant, aigua movent-se amb rapidesa i fent soroll, cap guiri. Hi ha els que hi treballen, amb un petit bar, uns que fan uns recorreguts d’aventura… i para de comptar. Em canvio (portava banyador i tovallola, previsor) i em faig un banyet llarg i recuperador en aigua fresca i que baixa ben forta. I sense ningú més al voltant. El format de les cascades crea unes piscines naturals ideals per banyar-se. Ja vigilo de posarme a la zona indicada per fer-ho, que no és qüestió d’anar cascada cap avall… Són cascades més aviat horitzontals, fent replans: traieu l’imatge al cap de cascada del Niagara i caiguda de desenes de metres. Hi arribo a les 10… quan marxo ja ha arribat una mica més de gent.

Anant amb la bici trobo un barber i decideixo tallarme cabell i barba. Em sembla que em claven de més per ser guiri, uns 5 euros, que en comparació amb el què em costa tot és molt. Completo la tarda de relax amb la visita a un centre de massatge, el Khmu Spa, al carrer principal, just abans d’arribar al Tamnak Lao. Opto per un combo: mitja hora de massatge tradicional laosià, mitja hora de massatge de peus. Em deixa com nou, em fot canya a les cames, però al sortir camino com en un núvol. 50.000 kips la hora, uns 5 euros. Per despedirme em permeto repetir al Tamarind per sopar i disfruto tot i que demano una carn de búfal que no acaba de convèncer. La truita d’herbes amb salsa de cacauets si, boníssima.