Danjiri Matsuri 2010 a Kishiwada (viatge al Japó)

[Aquest text forma part d’una miniguia Viatge al Japó de tres setmanes]

La meva intenció és fer uns quants posts sobre el viatge al Japó. L’ideal hauria estat anar del més general a l’específic, però començaré la casa per la teulada, pel que va ser el meu punt àlgid a l’estada al país nipó: el Danjiri Matsuri que es fa a Kishiwada un cap de setmana al setembre cada any (aquest queia en 18 i 19). Hi vaig anar el segon dia, el que diuen que és més complet i més fort. El festival té l’origen, diuen a l’Inari-Sai (festa de la guineu) que organitzava el senyor feudal de Kishiwada per resar per una bona collita de grans. Durant aquells dies el populacho podia entrar al castell i portaven unes carrosses fins a dins per representar varies habilitats davant el senyor feudal del castell.

Sembla que això d’arrossegar carrosses va arrelar i es va convertir en el Danjiri Matsuri, una tradició que ja porta més de 300 anys. Són actualment 35 carrosses que són arrossegades per tota la ciutat, cada una pesa unes 4 tonelades! Cada barri (cho) té la seva propia carrossa (danjiri). I tots participen a la festa, de petits a grans. Per davant de la carrossa primer uns quants hi porten un emblema. Després ve una llarga corrua de gent (tots vestits amb els mateixos colors i símbols que identifiquen el seu barri) agafats a les cordes que estiren les carrosses. A davant els nens, després les noies, al final els nois joves. Darrera la carrossa també hi ha cordes per frenar-la o fer-la variar de rumb i aquestes les porten els més forts del barri. Després d’ells una bona munió de gent del barri, també vestits per l’ocasió i col·laborant a animar i cantar durant tot el trajecte.

I a damunt de la carrossa també hi ha una bona representació. Pujats just a davant, uns (habitualment) avis, amb pinta de ser els savis del barri. A l’interior, la secció rítmica (un tambor, un bombo i un que toca la flauta), que va creant la música i el ritme que marcarà la velocitat amb la que s’estira la carrossa. Pels costats, uns quants més de penjats (dels que no vaig endevinar la funció). A la part de darrera, tres tios amb vanos, fent moviments de cantó a cantó i animant als que estiraven a darrera (de les feines més agraïdes que vaig veure). I a dalt de tot, l’estrella de la funció, els “fusters” (Daiku-gata). Un a dalt de tot de la carrossa i els altres de reserva. Durant tot el recorregut, van botant damunt la carrossa, agitant els seus vanos vermells, fent el “ball de l’avió”. Realment espectacular.

Aquest segon dia de la festa, començava a les 9 del matí i fins les 12.30 feien el Miya-iri, l’entrada al santuari, portant les carrosses al Santuari de Sannomaru. Jo vaig arribar acabat això, preparat per la part més potent, la desfilada, que durava de 13.00 a 17.00. Tots els carrers plens de gent, tothom esperant que passessin les carrosses (que no paraven de donar voltes per tota Kishiwada) i jo amb els ulls com plats i les orelles aplaudint. Apareixien ells, tots tranquils, estirant la carrossa a poc a poc. De cop, el carrer els hi quedava lliure perquè havia marxat la carrossa anterior. El ritme dels tambors i la música de la flauta començava a augmentar i tot el barri, acompanyant la carrossa i disfressat per l’ocasió, començava a entonar un “Sora, sora, sora” (o alguna cosa semblant), que cada cop anava amb més velocitat, a la vegada que estiraven amb més força la carrossa. Els moments de més velocitat, amb el “fuster” botant a sobre del Danjiri eren de pell de gallina, i especialment quan ho feien agafant una curva, que semblava que haguèssin de bolcar. De fet, al llarg de la seva historia hi ha hagut vàries morts al festival. No m’estranya.

Paral·lelament amb el moviment de carrosses el poble estava ple de paradetes de fira de festa major. De menjar (yakitoris, fritangues vàries, platanos amb xocolata, patates fregides, okonomiyakis…) i de diversió (pinballs moolt viejunos, jocs de disparar escopetes d’aire per guanyar premis, basses on pescar premis…). Tot amb un regust de celebració anclada en el temps.

A les 5 acabava la desfilada. I quedava una horeta per sortir a passejar, veure les parades i, sobretot, menjar. Perquè a les 6 es tornava a posar la cosa en marxa. Ja ben fosc, les carrosses tornaven a sortir, però ara amb fanaletes vermells que l’iluminaven. I a un ritme molt menor i amb menys gent estirant. A aquesta hora al costat de cada carrossa hi anaven estirats varis carros petits amb alcohol. De 7 a 10, tres hores per posarse com una cuba. No eren ni les 9 i ja vaig veure un japonés explicant un acudit (això vaig deduir per les reaccions del públic, que havia fet rotllana al voltant) i acabant-lo baixant-se els pantalons i amb la titola fora.

Si feu un viatge al Japó i el feu al setembre, recomanadíssim que intenteu veure aquest festival. Jo de fet vaig organitzar tota la meva ruta per estar-hi els dies que es celebrava (vaig fer nits a Osaka, que des d’allà és mitja horeta de tren).

I per acabar, les fotografies. En vaig tirar com un bèstia. Al final de la selecció n’han quedat 143. Així que si teniu temps i ganes…