Epíleg: Cambodja -Siem Reap, inundació, Phnom Pehn- (Viatge a Laos)

(és un capítol d’un relat més gran de les tres setmanes de viatge a Laos que trobaràs al text inicial)

Abans de tornar cap a casa, em deixoun èpileg final a Cambodja. Sense intenció de conèixer gaire en profunditat el país, perquè només tindré temps per aturar-me a els dos punts més turístics: Siem Reap (amb els temples d’Angkor Vat) i Phnom Pehn, la capital.

L’aeroport de Siem Reap, molt més transitat que els de Laos ja es veu una cosa diferent. Una corrua de funcionaris esperen per tramitar el visat. Omple un full, adjunta una foto de carnet i paga 20 dòlars. A gairebé tot arreu pots pagar amb la moneda americana. Això si, el canvi en decimals te’l tornen en els bitllets locals, els kiel. Canvio majoria d’euros en dòlars. Poquet en moneda local.

Només sortir de l’aeroport m’assalta un conductor de tuk-tuk, que em porta a l’hotel i que em farà de conductor els dies que estigui a Siem Reap i em portarà als temples per un preu molt barat. Entre l’insistència i el seu encantador somriure desdentegat em convenç i m’acosta a l’hotel, l’Angkoriana (recomanat per un company de la feina, tot un luxe per uns 20 euros la nit, esmorzar inclós, manera d’acabar a lo gran el viatge). Estaré tres dies a Siem Reap, l’idea és fer un intensiu de temples. Hi ha un ticket de 3 dies per visitar-los, que són 40 dòlars.ñ El tuktukero em portarà als temples per 10 dòlars al dia (excepte el tercer dia, que anirem més lluny i la cosa l’augmentarem a 20 dòlars).

Visions des del tuktuk

El primer dia, cau la pluja -poca però constant- des que he arribat, visita als dos temples més grans: Angkor Wat i Angkor Tom. Inici pel temple que dona nom a tot el conjunt. Això d’Angkor Wat és espectacular: un conjunt d’edificis de grans dimensions, que encara manté una gran part en peu, amb moltes parets plenes de relleus d’escenes mitològiques. La magnitud de tot impressiona. El viatge mental cap enrere, més. Pensar com devia ser allò quan tot era complet, en l’apogeu de la civilització khmer. Quan tot formava part de la més gran ciutat de l’era pre-industrial, que diuen que ocupava una superfície equivalent al Los Angeles actual. Quina bestiesa. Li dedico 2 hores a admirar el temple, passejant amb un paraigues. A la part de darrera apareix un bon grup de micos, entre encuriosits pels visitants i amb ganes de rebuscar a les papereres a veure si hi ha alguna cosa interessant de rosegar.

Temple Angkor Vat

Els dinars als restaurants a la zona de temples són força més cars que la mitja del pais. Es nota que són només per turistes. Continuen sent només 6 o 7 euros per àpat, però és ostensiblement superior al què pagaràs si t’assentes a algun local no excessivament turístic a la ciutat de Siem Reap. No em dona gaire temps a provar la gastronomia cambodjana però si de tastar alguna especialitat com l’amok, una salsa que acompanya carns i peixos, de gust interessant i amorosit per la llet de coco. Això dels restaurants no és l’única senyal que estic en plena zona turista. Aquí venen nens en massa a intentar vendre bracelets o llibres. Insisteixen molt. El què no he viscut enlloc a Laos, m’ho trobo aquí de cop. I es fa una mica pesat. A un dels nens per això li acabo comprant un llibre que em fa molt servei: “Ancient Angkor”, una fenomenal guia per tots els temples que es poden visitar, amb fotografies, descripcions, propostes de recorregut i una classificació de les possibles visites per interés que ajuda molt. Molt útil, per uns 4 euros.

La tarda la dedico a Angkor Tom, que és un conjunt de construccions, de la que destaca molt especialment el Bayon, amb unes torres amb cares gegants esculpides als seus 4 cantons, que tot i estar ja força desgastades pel temps i els elements, glacen la sang. Qui pogués tornar enrere per veure com lluïa tot a la seva època! Aquí comprovo un dels preceptes bàsics de l’arquitectura khmer: escales molt i molt verticals. Si mai havien de fugir ràpid i devien haver unes caigudes d’espectacle!

Temple Bayon, a Angkor Tom

Deu n’hi do la gent que hi ha. En un dia plovent, en temporada baixa. És difícil imaginar com deu estar tot plegat cap al mes de desembre, que és quan tenen més gent. El conjunt de construccions d’Angkor Tom també dona per una bona estona, des d’un friks ple de relleus d’elefants a un temple com el Preah Palilay, que per estar més allunyat me’l trobo buit i el disfruto més. Em fa especial gràcia això de trobar arbres nasquent dins del temple i regirant-se entre les pedres.

Temple a Angkor Tom

Per sortir passem per la porta Sur del recinte, que passa per un pont majestuós ple d’estatues a banda i banda. El destí, per acabar el primer dia de temples, és el Phuon Bakheng, un temple a dalt d’un turó que demana fer una pujada a peu d’un quartet d’hora i que és especialment recomanable de visitar a última hora, coincidint amb la posta de sol. Amb els núvols que hi ha, complicat. Tot i així, les vistes des de dalt són sensacionals.

Temple Phnom Bakeng

Els vespres a Siem Reap et pots acostar a la part on hi ha el mercat nocturn. Com als mercats de Laos, artesania i samarretes turístiques a preus ridículs. La zona està plena de restaurants on intenten destacar-se anunciant els preus barats i la cuina khmer que fan. I locals de massatge: complet, de cap, d’esquena, de peus, o amb peixos.

Segon dia a Angkor: més ruta de temples, ara els que no són tan grans (que deu n’hi do). I acompanyat d’un temps millor que el d’ahir. Poca pluja al matí, dia tranquil, i al vespre si que s’hi començarà a posar per continuar plovent amb força tota la nit. D’inici, el Preah Khan, un conjunt espectacular, ple d’estatuetes, relleus i un edifici de dues plantes, que no és gens habitual. Passo pel Ta Som, el Pre Rup (amb unes torres altes i imponents) i el Neak Pean, un temple rodejat per quatre petits estanys, que fent honor a la seva naturalesa aquàtica té l’accés inundat. Vaig ben equipat amb sandàlies i pantalons curts i tiro endavant tot i que en alguns moments l’aigua arriba per sobre genoll. Turisme aqüatíc, pura diversió.

Camí inundat cap al Temple Neak Pean

Dino uns noodles fregits i continuo pel Ta Prohm, una de les estrelles. Quan van descobrir tots aquests temples, els restauradors van decidir deixar aquest tal com l’havien trobat, és a dir amb els arbres creixent entre els temples, reptant entre parets, pujant per sobre sostres. I van fer molt bé de deixar-ho així perquè és tota una sensació veure com la natura s’ha anat fent pas entre la pedra. Aquí és on van rodar escenes de la pel·lícula “Tomb Raider”. Tanco el cupo de temples del dia amb el Banteay Kdey, d’estil semblant als que ja havia vist i que té trossos molt cascats i el Prasat Kravan, un de molt petitó que destaca pels relleus sobre els maons.

Temple de Ta Prohm

Si el primer dia vaig anar en tuktuk cap a la zona més animada de Siem Reap, el segon toca fer-ho a peu i és tot un alleujament poder transitar zones no tan turístiques, on no t’assalten intentant vendre coses al crit de “hello sir” i pots veure la gent del país fent vida normal. Em crida especialment l’atenció un joc que fan amb una espècie de pilota de badminton, xutantla de tacó i a lo showtime, d’un cantó a l’altre. El què si que no m’estalvio és la pregunta “tuk-tuk, sir?”. Si veuen turista caminant, senyal que està buscant transport. Sopo en un restaurant molt recomanable, el Khmer Kitchen, que em va aconsellar un noi que portava un any vivint aquí i m’havia trobat el dia anterior. A Cambodja la birra oficial és l’Angkor Beer, tot i que m’agrada molt més una que es diu Kingdom.

El tercer dia a Siem reap és el més animat. L’idea de bon matí era passar pels temples més allunyats que em quedaven pendents i si quedava temps a la tarda acostar-me al llac Tonlé Sap, per visitar uns poblats que viuen al mig del llac, suspesos. Però l’aigua faria canviar els plans.

Comencem segellant el ticket dels temples (pas que s’ha de fer cada matí) per anar després al temple d’East Mebon, molt xulo, semblant al Pre Rup i amb uns elefants imponents a les cantonades. D’aquest comença el viatge més llarg, cap al de Banteay Srey, que està a uns 35 km. La carretera a trossos està bastant plena d’aigua (el dia anterior va ploure una burrada) i la moto del tuktuk no està gaire fina. Mor un parell o tres de cops al passar per zones amb massa aigua.

Carretera inundada camí del temple de Banteay Srey

El temple és fenomenal, una visita imprescindible. Ben conservat i restaurat, té uns relleus espectaculars i unes escultures de guardians amb caps d’animals desafiants (tot i que són còpies, els originals estan a un museu a Phnom Pehn). És llàstima que no es pugui veure de prop la part central, que està protegida. Tot ben ple de gent tot i estar allunyat, i ben inundat. Els que no es volen mullar els peus pateixen per trobar un camí. A la sortida hi ha una petita exposició que explica coses sobre Banteay Srey i la seva restauració: recomanable.

Temple de Banteay Srey, afores de Siem Reap

Moment de tornar: la carretera per on haviem passat té molta més aigua. Parem just abans d’un pont, on hi ha un poblet i molta gent a l’expectativa. Si haguessim tirat al moment potser hauriem pogut passar, però l’aigua va crèixent i la gent es posa nerviosa. Això em preocupa una mica: que plogui aquí és normal, però que ells estiguin nerviosos vol dir que la cosa no és l’habitual.

Aquí hi havia una carretera

Aviat a la zona on estem comença a arribar l’aigua i les cases del poble es van inundant. Amb el tuktuk anem per una carretera secundaria i que tira cap amunt. No anem enlloc, però com a mínim fins allà no arribarà l’aigua. Per sort, un altre conductor de tuktuk té amics que viuen relativament a prop i anem fins allà, tenen una casa al mig del no res. Ens assentem, ens preparen el dinar i ens relaxem el què podem. Em diuen que és impossible que avui pugui tornar a Siem Reap, que això tardarà segur un dia o dos a baixar. Començo a fer càlculs de si perdre l’avió de tornada cap a Barcelona. Que és l’únic que està en risc, perquè a la casa estic raonablement còmode, tot i que ens tocaria dormir a fora, en unes hamaques i l’única roba que tinc (porto poca cosa a sobre, que avui no tenia previst dormir fora!) està molt molla. Això ha estat culpa d’un intent de travessar la carretera plena d’aigua a peu. Em van convèncer uns turistes xinos, ens vam mullar fins la cintura, però aviat vam veure que la força de l’aigua feia recomanable tornar cap enrera. Ben molls.

La casa que ens va acollir mentre no podiem sortir de la zona

Passo unes quantes hores a la casa. Ens expliquen -els pocs que parlen lleugerament anglès- que fa dos setmanes ja hi havia hagut una inundació, però no tan forta. I que sembla que havia passat alguna cosa a la muntanya que ha fet que el curs de l’aigua no seguís el recorregut habitual. La gent del poble del voltant va passant, xerrant, menjant, es veu que aquest tipus de socialització és l’habitual. Entre els que passen, un que està ficat al govern. L’avisen per telèfon que s’està preparant un mecanisme d’evacuació. Els primers rumors és que serà per barca. Més tard ens diuen que serà un helicòpter. Que vindrà ben a prop d’on estem (ens hi acosten en moto) i ens recollirà a nosaltres (jo i una parella de Singapur que estaven a la mateixa casa) i un grup de turistes xinos que s’havien quedat ben a prop. El tema que no està gaire bé és que l’helicòpter és només per turistes. Els que s’han quedat allà i són del país (com el que em portava en tuktuk), que s’aguantin i s’esperin a que baixi l’aigua.

No tarda gaire un primer helicòpter, petit. En baixen militars. Inspeccionen el terreny, tallen uns arbustos, un general ens ve a saludar, una càmera grava i desapareix l’helicòpter. Aviat en ve un de gegant. L’aire que aixeca quan aterra és esfereïdor, em colpeja una branca trencada al cap i tot. Pugem i s’enlaira ràpid: la visió des de les altures de la inundació no deixa lloc a dubtes de com està la zona. És un trajecte de no gaires minuts, fins arribar a una zona on la carretera ja està en millors condicions. Baixem i la càmera està gravant. El que la porta va vestit de militar. D’allà on aterrem un autobús ens acompanya cap a Siem Reap. Cap on en teoria està anant tota l’aigua. Trec el cap al riu que creua la ciutat i ja es veu. Està a punt de vessar.

L'helicòpter que ens evacua

Inundació vista des de l'helicòpter

A l’hotel explico l’historia a la recepcionista, que em diu que comenten que hi ha hagut 2 morts! L’endemà al matí una altra recepcionista em dirà ilusionada que el dia anterior em va veure per televisió, amb la meva samarreta groga. A la CTN, la televisió nacional, imagino que a les notícies del 22 de setembre al vespre. Després només he estat capaç de localitzar les del 23 al migdia on em puc veure a punt de sortir de l’helicopter, fugaçment, just quan tallen el pla.

L’últim vespre a Siem Reap passo d’aventurar-me a agafar el desbordament del riu al centre i em quedo a sopar a l’hotel: un loklak, que són uns tacos de vedella marinats amb arròs i una vinagreta molt bona.

Cap a Phnom Pehn hi vaig en un bus que vaig contractar a l’hotel, per uns 9 euros. Surt a les 8.30 de l’estació d’autobusos. Prou còmode, aire acondicionat, tovalloleta i esmorzar i pel·lícules (posen El origen del planeta de los simios, amb pinta de DVDrip i “The Killing fields” una recomanable peli sobre un periodista cobrint la guerra a Cambodja i l’ascens al poder del Khmer Rouge de Pol Pot). Combino el visionat de les pel·lis amb el paisatge: un país inundat. A diferència de Laos, les carreteres estan prou bé i l’autobus pot fer bastanta via. Són unes 6 hores i mitja fins arribar a Phnom Pehn, paradetes pel camí incloses.

Camí de Phnom Pehn, el país inundat des de l'autocar

He agafat una habitació al City Centre Hotel. Molt ben situat, nou, xulo i bé de preu. Em donen l’habitació 404, i la trobo. Em situo i m’encamino cap al mercat central, que cau molt a prop. Enorme i laberíntic, hi ha de tot. Moltes parades de roba i sabates, una part central de joieria i paradetes de menjar, com no. Me n’hi vaig a dinar tard, un calamar a la brasa, amb una espècie d’all i julivert, i una salseta picant, sensacional.

M’hi estic una bona estona, fins que acabo de ploure i m’arribo caminant al Wat Phom, el temple que dona Phnom a la ciutat. No m’impressiona gaire, tot i l’altura de la seva torre. Millor tirar cap a la vora del Mekong, que sempre assegura èxit. Hi fan com no un night market, cutrot en comparació amb els que havia vist i aprofito per fer no gaire lluny l’última birra de capvespre amb vistes al Mekong, aquesta gran tradició del viatge.

Entre internet i la guia, remeno una mica buscant restaurants recomanats i en veig un que no cau gaire lluny, el Chiang Mai Riverside. Hi faig l’àpat més car del viatge, 10 dòlars!! Un llobarro fregidet amb herbetes, molt bo i acompanyat d’arròs i la birra Kingdom de rigor.

El dissabte tinc un bon tour d’avions: a les 17.00, de Phnom Pehn a Bangkok, esperar unes horetes, de Bangkok a Viena, esperar unes horetes i de Viena a Barcelona, són les 12 del matí de diumenge. Però és tard, tinc tot el dia per fer una passejada per la capital de Cambodja. Em repasso els punts d’interés i decideixo anar a veure la presó-museu de Tuol Sleng. M’hi porta un tuktuk des de l’hotel per 3 dòlars, que cau una punta lluny.

Museu-presó Tuol Sleng, Phnom Pehn

És una visita corprenedora. És una escola que el Khmer Rouge va transformar en presó. El Khmer Rouge és el partit de Pol Pot, que va estar al poder del 75 al 79 i que va practicar un ultracomunisme molt bèstia, que va arribar a carregar-se gairebé dos milions de persones. La presó ha quedat com una instantània dels seus mètodes salvatges i inhumans. L’han deixat bastant com estava i l’han omplert amb fotografies, explicacions o retrats de les tortures que va fer un dels pocs supervivents que hi van haver (el fet de pintar el va ajudar). Les tortures eren tan bèsties, que els que hi anaven arribaven a confessar coses que no havien fet per veure si els deixaven tranquils o els mataven d’una vegada. Glaça la sang. També vaig estar a Auschwitz i provoca una sensació semblant de quedar aterroritzat a l’estar al lloc on s’havien fet autèntiques barbaritats. Els llocs emanen una energia negativa.

Museu-presó Tuol Sleng, Phnom Pehn

De la presó decideixo passar de tuktuk i fer una ruta molt llarga caminant. Això comportarà batre el meu rècord de peticions de “Tuk-tuk, sir?”, més de cent al llarg del dia, no exagero. Aquí a Phnom Pehn, tant des dels clàssics tuktuks, com de motos soles. La idea és arribar fins on hi ha el Royal Palace. Pel camí passo pel monument a l’independència, massa modern i poc interessant. També veig el contrast entre els carrers petits i més asiàtics i carrers principals, amb més presència occidental: aquí hi arribo a veure KFC, súpers molt pijos o pubs irlandesos. A l’hora que passo per un trio turístic clau (Royal Palace, Silver Pagoda, National Museum), estan tancats. Ja em va bé, el cos ja em demanava un descans de visites i dedicarme només a caminar.

Darrere el Museu Nacional hi ha un mercat petitó on per fi provo el Durian, la fruita que per fora està ple de punxes i quan l’obres té com 4 compartiments on s’amaga la fruita. Que diuen que fa molta pudor, però no ho vaig arribar a notar. La textura era bastant de mango i el gust, molt dolç i boníssim.

Abans d’emprendre el viatge cap a l’aeroport, em despedeixo del mercat central, dinant-hi i gastant els últims dòlars que em queden en calçotets Calvin Klein a 2 dolars, polos pijos a 4 i una bola per jugar a rattanball.

Consell al meu jo del futur: si mai tornes a tenir l’avió tard i et passes el dia caminant, i no tens hotel per dutxar-te… mira de posar-te una samarreta a l’equipatge de mà per canviar-te o un desodorant. Si no, el senyor del costat pot patir molt.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>