Escapada: Sevilla – Cadis – Còrdoba

Teníem una setmana de vacances i vam decidir-nos per una opció senzilla i tranquil·la. Anar cap Andalusia amb tren. Ave de Barcelona a Sevilla, Alvies de Sevilla a Cadis i de Cadis a Còrdoba, Ave de tornada de Còrdoba a Barcelona. Amb avió vas més ràpid, però poder arribar a l’estació no gaire abans que marxi el tren i la tranquil·litat que tens mentre vas mirant el paisatge és un bon plus. A part que entre lectures, converses  i jocs de mòbil el viatge no es va fer llarg. Volíem fer les vacances de dissabte a dissabte però el dia de sortida els trens de matí anaven plens (coses del pont de l’1 de novembre, imagino) i finalment vam fer de diumenge a dissabte, 6 nits, que vam repartir a 2 per ciutat.

Sevilla

Ja hi havíem estat fa anys, passejant i tapejant bé la ciutat, així que ens vam poder prendre un parell de dies de relax. L’allotjament era a prop de l’Esglèsia de la Macarena (apartaments Padre Manjón), un apartament molt còmode i amb bicis per poder anar per la ciutat (una ciutat que em va semblar molt ben preparada per ser recorreguda en bici, amb carrils ben marcats i separats del tràfic de cotxes). El dormir no estava excessivament cèntric, però caminant el carrer San Luís arribàvem en cosa de 10-15 minuts a la zona de la Giralda: l’epicentre turístic. La situació també em va servir per sortir a còrrer per la vora del Guadalquivir, recorregut agradable per trotar de bon matí.

La Giralda tenia bona cua per visitar-la, però la del Real Alcazar la doblava. Són uns jardins molt macos, que sempre han tingut atractiu turístic, però segur que la seva aparició a les darreres temporades de Joc de Trons (surten en escenes de Dorne) ha augmentat l’interès. La visita val la pena, però recomano (no ho vam fer: cagadeta) comprar l’entrada amb antelació, així entres per la cua ràpida i t’estalvies haver d’esperar molta estona per entrar.

Real Alcazar

De menjar tenia moltíssimes recomanacions per anar a fer tapes: la Azotea, l’Eslava, el Rinconcillo, Las Teresas, La Fresquita o el Blanca Paloma a Triana. Van quedar moltes visites pendents, ja sigui perquè no encaixaven per zona o perquè estaven tancades (vam parar a Sevilla diumenge i dilluns). Si que vam poder fer unes tapes correctes només arribar a Los Claveles (anàvem al Rinconcillo, però estava absolutament ple) i a la Bodega Dos de Mayo: vam disfrutar del salmorejo amb melva o d’un niu de patates amb bacallà i espinacs.

El senyor àpat sevillà va arribar, però, al Tribeca, restaurant que havia reservat després de llegir-ne un text interessant al blog del Capel. No hi ha carta de peixos, canten segons el què els hi ha arribat el dia: vam optar per un Gall de St Pere gustosíssim i acompanyat d’uns pebrots i patates fantàstics. Abans, però, un bon paté d’escórpora i, sobretot, un caneló de pop farcit de carn que ens va semblar extraordinari. Visita més que recomanable, però compteu dels 50 cap amunt!

Caneló de pop

Sense allunyar-se del tema menjar a Sevilla, de casualitat vam topar amb el Convento de Santa Inés, on comprar dolços de convent que te’ls venen monges d’amagat per una comporta giratòria. Les pastes de Santa Clara, anisades i gens pesades, van volar.

Cadis

La part vella és petita, agradable i de dimensió absolutament caminable (amb un parell de dies en tens de sobres per veure-la). Vam passejar molt, vam veure les fortificacions de la costa (xulo el passeig fins el castell de San Sebàstia), ens vam empapar de tots els carrerons del barri del Pópulo i vam visitar el què ens va semblar més imprescindible: la torre Tavira. A part de per fer-se una idea de la ciutat des de les altures (i veure les torres des d’on es divisaven els vaixells que arribaven), té una càmera obscura que ens va entusiasmar, on tens una visió en directe de Cadis de 360 graus mentre el guia (un crack) t’ho va explicant tot. No gaire lluny hi ha el jaciment arqueològic de Gadir, empremtes fenícies que certifiquen els tres mil anys de vida de la ciutat.

Cadis

A Cadis vam dormir a uns apartaments, Santa Maria 12, amplis i luxosos i molt ben situats per caminar la ciutat.

De menjar, uns amics, el Shawn i la Carmen, em van passar un parell de referències de llocs imperdibles, Casa Manteca i El Faro i la recomanació de la bíblia del menjar de Cadis, Cosas de Comé (si no sabeu on anar, té de tot, fins i tot buscador de locals per tipus de tapa). El Casa Manteca és una visita de si o si per fer el vermut, tot fent un fino i una tapa del suculent chicharrón de Cadis (en podeu menjar també a Barcelona a la Bodega Carol). El Faro és més d’entaular-se (em deia la del nostre allotjament que per ella era el millor restaurant de la ciutat) en un ambient de restaurant dels d’abans, de cambrers molt ben vestits i atents. Fan de meravella les tortitas de camarones, no tant el paté d’escórpora i, en terra de tonyina, vaig optar per un tàrtar de tonyina deliciós.

Casa Manteca

També vam fer visita a un dels temples del peixet fregit, la Freiduria las flores: cazón en adobo molt potent.

Còrdoba

La ruta la vam acabar a Còrdoba, on ens va canviar el temps. Fins llavors havia estat tot sol i calor, aquí es va començar a ennuvolar. Per la previsió del temps del divendres (pintava a pluja tot el dia) vam deixar de fer la visita a Medina Azahara, a les afores de Còrdoba. Sense cotxe propi, l’única opció era un bus que només surt a les 10 i les 11 i et deixa tres hores per veure ruïnes i museu.

La part antiga de Còrdoba, com Cadis, és molt caminable. Estàvem dormint molt cèntrics (Hospederia del Atalia) i des d’aquí vam veure amb tranquil·litat tot. Quedar impressionats per la Mesquita de Còrdoba, treure el cap al pont romà que té ben a prop (una altra localització fugaç per Joc de Trons, a Volandis), recórrer tots els carrerons bonics i veure els patis interiors cuidadíssims, amb profusió de testos i contrastos de blaus i verds.

Pati

El de dalt era de la zona de carrerons prop de l’Alcazar. Val la pena visitar també els patis del Palau de Viana, molt ben cuidats.

De menjar vaig tenir unes recomanacions fantàstiques del Bruno Tannino.  Com a expert en vins que és, em va dir un lloc ideal per tastar els de Montilla Moriles, la taberna 10. El lloc ens va agradar tant que vam repetir. Gastronomia cordobesa amb tocs moderns i selecció de vins de bota, per provar de què va això del fino, el palo cortado, l’amontillado o el pedro ximenez. El menjar no es quedava enrere, jo vaig quedar encantat amb la seva ensaladilla, el calamar fregit o la mazamorra, un salmorejo pre-Colom, sense tomàquet i amb ametlla.

ay_a9yjg

També em va parlar d’un clàssic, Casa Pepe de la Juderia, on vam menjar molt bona carn (el vaig triar per gaudir una de les especialitats locals, el rabo de toro) i del mercat de la Victoria, on no vam parar a endrapar però que vam visitar: tot de paradetes de menjars molt diferents. Em vaig quedar amb les d’especialitats locals: la Salmoreteca que oferia carta només de versions de salmorejo, i una altra que feia el mateix però amb l’altre emblema gastronòmic cordovès, el flamenquin.

De flamenquin en vaig provar a la Sociedad de Plateros, un bon lloc per dinar després de visitar el Palau de Viana. Ben autèntic i enorme, per encabir-hi desenes de persones, en els seus diferents patis i habitacions. Per tastar gastronomia cordobesa, a part del flamenquin, va caure un altre (bon) salmorejo, el plat més repetit durant la setmana, i unes libidinoses carxofes al vi de Montilla-Moriles.

Per una altra visita quedarà la recomanació del Bruno pendent: el Recomiendo, una opció més moderna dels clàssics cordobesos.

You may also like...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *