Viatge a Yucatan (Mèxic)

Per les (gairebé) dues setmanes de vacances que em quedaven al desembre tenia clar que volia algun lloc amb bona temperatura. També que no em volia complicar excessivament el viatge amb molt moviment, canvis d’allotjament, etcetera… i veient que cap a Àsia els vols estàven molt cars, vaig veure que podia anar a visitar per primer cop Mèxic, un país que tenia ganes de veure. Concretament a la península del Yucatan. Vol a Cancún per 650 euros anar i tornar (via Miami, amb unes quantes hores d’espera allà) i la idea inicial d’organitzar el viatge allunyant-me de Cancún el possible, que com vaig poder comprovar des de la llunyania té tota la pinta de paradís artificial orientat a nord-americans i amants de la polsereta tot inclós, passa el dia bevent a la platja davant de l’hotel. Després de fer una petita investigació i consultar amb gent que havia estat per la zona vaig decidir fer una ruta Cancun-Tulum-Bacalar-Valladolid-Isla Mujeres-Cancun (on Bacalar era l’únic punt lleugerament llunyà). La temperatura va ser molt bona tots els dies. Calor -però no excessiva- durant el dia. Fresqueta -algun dia per màniga llarga, altres no- a la nit. Això si, va fer menys sol del què esperava ara que havia acabat l’època de pluges. Bastant nuvolot, però només 4 gotes un parell de dies.

A Cancún hi vaig fer només la primera nit perquè arribava tard, en un hotelet molt digne (Suites Gaby) i a preu correcte que quedava a prop de l’estació d’autobusos, per passar poc temps a la ciutat i tirar de bon matí ja cap a Tulum.

Tulum: aquí hi vaig passar 5 nits, perquè era una bona base d’operacions per anar fent sortidetes que volia fer. És molt senzill (i barat) moure’s tant amb els autocars de les companyies Ado/Mayab/Oriente o en els taxis colectius. Està prou allunyat ja de Cancún perquè només quedi afectat el carrer principal que és bastant turístic i lletjot. Però si t’allunyes al carrer del costat, ja comença a semblar un poble més normal i corrent. Molt tranquil i fàcil de caminar. Vaig allotjar-me al Lo Nuestro Petit Hotel (imagino al Justo Molinero fent la publi) que recomanaria molt molt. Pel lloc en si, que és molt encantador, habitacions molt guapes i confortables i sobretot per la dona que el porta, l’Svetlana. Una polaca casada amb un mexicà que es va mostrar molt entusiasta al veure que no era gringo i que no va parar de donarme consells de coses a visitar i a evitar (per la seva insistència no em vaig acostar a cap parc aquatic -tipus Xcaret o Xelha-, tot i que venia amb l’idea d’anar-hi). Sortides que vaig fer des de Tulum:

• -Visitar les ruines mayes de Tulum (petitones però en un emplaçament excepcional) i combinar-ho amb la platja que t’hi pots arribar caminant. La playa de pescadores està molt bé. Tranquil·la i ben caribenya amb els blaus turquesa i la sorra blanca
  
• -Agafar un autobús o un taxi colectiu cap a les ruines de Cobà i acabar de fer un dia complet visitant els 3 cenotes (són una espècie de llacs d’aigua subterrania, molts cops sota terra, alguns amb obertura superior, altres sense) que hi ha a prop. Impressionants les ruines, especialment l’alta piràmide que pots pujar i des de la que tens unes vistes fantàstiques i molt disfrutables els cenotes, per fer un banyet. Si a sobre estàs sol -com va ser el cas- o amb poca gent, més xulo encara. Completament sota terra, hi ha llum artificial perquè sinò no veuries un borrall.
• -Visitar la reserva natural de Sian Ka’an. Hi ha excursions organitzades, però són molt cares. És millor anar-hi en cotxe (o el llogues o com en el meu cas t’acoples a algú -uns txecs una mica massa seriots-). El trajecte és llarg -per una carretera plena de forats- però el camí s’ho val, amb jungla a banda i banda, iguanes creuant el camí i el mar apareixent a algun dels dos cantons de tant en tant. Al final arribes a punta Allen on pots llogar una barca als pescadors d’allà que costa 1400 pesos (70 euros) per 6 persones (no arriba a 15 per cap). Et fa un recorregut de 2 hores pel mar, veient els manglars, els dofins, les tortugues, una miqueta d’snorkel molt disfrutable sobre corall i peixos de colors i bany final a una platja d’aquestes de postal
• -Anar a la platja d’Akumal. Deu estar a uns 20 minuts de Tulum, visita obligada. En si, la platja ja és guapa però si portes ulleres d’snorkel et trobes que a només uns 100 metres de la platja, picotejant l’herba del fons hi ha tortugues, a més d’alguna manta i molts peixos de colors. Més endavant hi ha una bona zona de corall (en part destrossada per l’últim huracà) ben plena de peixos. Tot el matí dins l’aigua! No fa falta llogar cap guia, acabes trobant les tortugues tu mateix sense gaire dificultat…
• -El Gran Cenote està molt a prop de Tulum, a uns 3 km. Després dels de Cobà se’m va fer massa ple de gent, però impressiona com entrava la llum natural i iluminava tota l’aigua que quedava a sota les coves. I veure que bastant a sota passaven submarinistes. Se n’anaven cova endins, per un recorregut que es podia allargar fins uns 140 km em van dir.

Bacalar: un llac molt gran, amb una gradació de blaus de foto i l’únic objectiu de relaxar-se, prendre el sol, banyar-se una mica… El lloc on vaig estar (Casa Carolina) estava molt bé (uns 15 euros/nit), amb accés propi al llac i els seus kayaks. El problema que té el llac (i que després també em vaig trobar a Isla Mujeres) és que absolutament tot està construit al voltant i només tens accés al llac a través d’hotels, restaurants, clubs, etc… Ara, molta tranquilitat i tot el temps del dia per remullar-te, prendre el sol i devorar llibres. El poble és molt tranquil i vaig aprofitar per veure-hi el Madrid-Barça en un bar on només erem 4 mirant la pantalla. Jo i els propietaris del bar, que per celebrar la meva alegria blaugrana no van parar de convidar-me a cerveses i peix (boquinete) fregit i gustós. Des de Bacalar es pot arribar al Cenote Azul, de molta profunditat, però que sembla més un llac que no els altres que vaig visitar. Al costat, el restaurant per completar el matí / tarda.

Valladolid: Un encant de ciutat, amb cases d’aspecte colonial, molt tranquila i que habitualment només està de pas entre Cancún i Mèrida. Em vaig allotjar a la Aurora Hotel (molt cèntric i correcte). D’aquí vaig fer un parell de sortides:

• -Chichen Itzà: estrella de les ruines maies i una visita que et pot portar tranquilament entre 2 i 3 hores. La piràmide central és molt icònica i també impressiona el cenote sagrat, per totes les històries de sacrificis (hi van trobar molts esquelets de nens). La llàstima va ser que hi havia tancat (crec que fins febrer-març del 2012) la part del joc de pilota. Un joc que feien els maies a mig camí entre el bàsquet i el futbol i on sembla que els guanyadors eren sacrificats tallant el cap. La “pista” que hi ha a Chichen Itzà és la més gran. Les argolles per on havien de passar la pilota estan a 7 metres del terra i jo no entenc encara com ho podien fer per tenir tantíssima punteria. Ni el Messi.
  
• -Ruta en bicicleta: per recomanacions d’uns catalans (l’Eloi i la Irene) que vaig conèixer a Akumal, vaig fer aquesta visita que organitzava una agència molt petita, Mexigo. Una ruta de tot el dia, amb la guia que t’ho va explicant tot (390 pesos per persona, 500 si ets un de sol) i recorrent Valladolid, el seu mercat i varis cenotes (molt molt guapo el de La Hacienda de San Lorenzo). Al migdia, visita a un poble maia, per conèixer com viuen (cases amb sostre de palla -passen de les de ciment que els hi ha construit el govern- i amb tot de plantacions i bestiar al voltant) i com mengen. Vam dinar a la casa d’una de les families del poble, aprenent 4 paraules en maia i dinant tortes de blat de moro (que es notaven molt diferents fetes artesanals i al foc de llenya) amb ous i un tipus de salsitxa. Mentre dinàvem, els nens anàven explicant tot de llegendes maies -hi creuen molt-. En espanyol, que allà l’educació és bilingue, tot i que la seva primera llengua és el maia. Per exemple la dels Aluxes, uns èsseres petits (tipu barrufets) creats en fang i portats a la vida amb sang i que cuiden els camps a canvi de menjar. Però si després passes d’ells poden complicar la vida.
  

Isla Mujeres: L’última parada del viatge tenia l’idea de fer uns últims dies de sol, platja, relax, gratar-se els ous a dos mans, escoltar música i devorar llibres (el balanç final va ser de 6 novel·les en 2 setmanes). Ho vaig poder fer, però l’illa no em va agradar gaire. Tot construit, com deia de Bacalar, accés només a través d’hotels i restaurants en els que havies de consumir per disfrutar la “seva” platja. Les platges, si, eren guapes i des d’allà es pot fer snorkels molt potents (l’últim dia vaig apuntar-me a una excursió en barco a varis punts de l’illa on es podia fer bones contemplacions de peixos de colors). Si et va més el submarinisme, l’opció és anar a l’illa de Cozumel sembla (plagada de turisme també). I com a visita segurament està millor l’illa de Holbox, que pel què em van dir està una mica més “verge” -encara que al ritme de construcció que hi ha a tota la zona, dubto que duri gaire-. Vaig estar a l’hotel Marcianito, barato (uns 14 euros/nit), correcte i situat molt cèntric (la primera nit em vaig jalar gratis un concert reggae fins a les tantes).

El menjar: no m’estranya que hi hagi tants obesos a Mèxic amb la dieta a base de tacos i varietats fregides tipo salbutes, panuchos, sopes (tot ve a ser el mateix amb petites variacions). Però era bo i barat, especialment si menjaves a les paradetes del carrer. En general per uns 4 euros dinava. Molt bones algunes especialitats locals com la cochinita pibil (porc preparat amb una pasterada que es diu achiote) o la sopa de lima. També el peix i marisc fresc a les zones de costa. El picant habitualment te’l servien a part. Cassoleta amb una salsa de chile habanero, una bona bèstia de la picantor, per usar amb molta moderació.

Vaig menjar especialment bé a Valladolid, tant a les paradetes del mercat, com al Meson del marqués (a la plaça principal) o a la Taberna de los frailes (al costat del monestir), que era un intent de fer cuina mexicana més modernitzada. Xerrant amb un dels cambrers em deia que era propietat d’una multimillonaria nordamericana i que a ells els hi pagaven el sou mínim, uns 3 euros al dia. Per desgràcia el model d’inversions extrangeres que s’emporten la pasta i mexicans com a mà d’obra molt barata sembla massa comú a tota aquesta zona turística de la Riviera Maya. Així de cuina una mica més elaborada i de l’estil em va agradar encara més el Lola Valentina, a Isla Mujeres. Un restaurant al carrer pincipal turístic que només feia setmanes que estava obert i que em va convèncer moltíssim. A Tulum va ser curiós un àpat a un lloc que em va recomanar la dona de l’hotel. Una senyora maia que tenia un parell de taules al seu pàrquing de casa i anava fent salbutes, panuchos, tamales i coses d’aquestes. Molt bo i baratíssim.

El beure: malament les birres mexicanes, massa suaus. Només em va mig convèncer la Bohemia Obscura. A canvi, aposta per les margarites, que et demanaven si les volies frozen (granisat) o en las rocas (glaçons). Al restaurant que deia d’Isla Mujeres en feien de creatives, de mango i coriandre o de pinya i chipotle. Molt molt bones. També em va agradar bastant el mezcal que vaig provar, que tenia un gust com fumadet. Hauria d’haver apuntat la marca.

La curiositat temporal: el 12 de desembre es celebrava la Verge de Guadalupe, autèntica ídol entre la comunitat catòlica mexicana que és molt i molt nombrosa. El 12 a Valladolid vaig veure molta festa, però els dies anteriors ja es notava, perquè fan una cosa ben curiosa. Hi ha com “associacions” de seguidors de la Verge de Guadalupe i cada un es marca una ruta a fer (de tal a tal esglèsia). Llavors van fent aquella ruta per relleus, i portant una antorxa -corrent o en bici- fins arribar el dia 12 clavat a l’esglèsia final del trajecte.