Viatge al Nordest de Brasil: part 3

imprimeix
[ Aquest article és part d’un grup de 4 sobre el meu viatge al Nordest de Brasil: part 1, part 2, part 3 i part 4. ]

Anem per la tercera i penúltima part: Barreirinhas i els Lençois Maranhenses, i Sao Louis.

IMG_1450.jpg
Lençois Maranhenses, el contrast del desert i l’aigua

 

Barreririnhas
Aquesta és la ciutat punt d’entrada al parc natural dels Lençois Maranhenses. La ciutat en si no té un encant especial, però si que té una zona molt xula, la que dona al riu Preguiças amb una duna que toca al riu i una zona per passejar amb quioscos on fan caipirinhes i sucs de fruites variats. El riu precisament és una de les experiències que cal viure. Val molt la pena fer-lo en barco: hi ha la opció d’agafar una barca ràpida o la d’agafar (recomanable, més barata) el barco de línia, que costa 5 reais (sobre els 2 euros) i que tarda unes 4 hores fins la última parada que és Atins. Sortia cap a les 9 del matí i després des d’Atins feia el recorregut invers. Si no es vol fer dos cops aquest viatge una opció molt interessant és anar directe a Caburé (tant Caburé com Atins toquen al mar), passar-hi la nit i després tirar riu amunt fins Barreirinhas. Nosaltres un cop al barco ens vam assabentar que aquest barco no circulava dissabte i va tocar canviar de plans. De la idea inicial de Caburé vam passar a Atins, perquè ens havien comentat que el dia següent hi havia un jeep que marxava al matí (4:30!!) cap a Barreirinhas.

IMG_1364.jpg
En la barca pel riu Preguiças -això un lloc on es dividia, que és molt més ample-

IMG_1370.jpg

A la vora del riu ple de casetes de pescadors

IMG_1374.jpg

Ocells a la vora del riu, això és un guarà

IMG_1379.jpg

El poble de Caburé -crec recordar-

 

No és gens mala opció Atins. Un poble de pescadors que et dona la sensació que estàs a l’últim racó del món. Poble molt petit de pescadors, amb els carrers de sorra, molta distància entre cases i el mar a 5 minuts. Sense sorolls ni presses. Relax. Pel què ens van comentar gent d’allà, Caburé tenia un punt més turístic i Atins era més autèntic poble de pescadors. Tant autèntic que la nit que hi vam passar la meitat del poble no tenia llum i va tocar inaugurar el noble esport de la dutxa amb espelma. El lloc on vam dormir, a pesar de la llum, estava molt bé (Pousada dos lençois atins es deia), a 19 euros la doble. Però això t’incloïa el dormir, l’esmorzar i el dinar. Només arribar (eren les 4 gairebé) la senyora Maria que portava la pousada ens va dir què voliem: peix o llagostins. Potser influïts per la catifa de llagostins que s’estaven assecant al sol al costat, vam triar el peix i va ser espectacular. Fet amb calma, sense pressa, ens ensenya el rodaballo (juraria que era això), li diem que ok, ens el posa en adob una mica i després el fa a la brasa. Servit amb amanida de tomàquet i ceba, arròs i unes feijoas boníssimes. Dels menjars que més vaig disfrutar. Dormiem amb casetes de maons i sostre de palla. Obert que se sentia tota la tranquil·litat i els animals del voltant. Una mica de relec pels mosquits i cap problema.

IMG_1383.jpg
Llagostins -allà se’n pesca moltíssim- assecant-se

IMG_1384.jpg

El lloc on vam dormir a Atins

IMG_1399.jpg

Candidata al premi Pulitzer de fotografia. Categoria “què monu”.

IMG_1400.jpg

Preparant-nos el peixe grelhado -peix a la brasa-

 

Què es pot fer al poble de la fi del món a part de relaxar-se, descansar, desconnectar, mirar les estrelles a la nit (impressionant, mai havia vist el cel tan cobert)? Nosaltres ens en vam anar amb un xavalet del poble poc parlador que ens va acompanyar vorejant la costa fins a l’inici dels Lençois Maranhenses quan es ponia el sol. Sort que venia el noi, que fosc, sense llum i tot sorra ens hauriem perdut si o si. És a dir: dunes i més dunes, ara sense llacunes d’aigua que és època seca. Si s’hi va al juliol, és el moment que es poden veure les tortuguetes (tartalugas, en portugués) marines naixent dels ous enterrats a la platja, que ha de ser molt espectacular.

IMG_1404.jpg
Caminant cap a l’inici dels Lençois

 

Anem a Barreirinhas: vam dormir en 2 pousadas. Una, més cara i que no estava bé, la pousada Girasol. La que ens va agradar més va ser la pousada das Dunas (uns 15 euros la doble, amb esmorzar). Molt tranquil·la, al carrer principal, i amb una abuelita molt agradable que la portava. L’esmorzar era fora, amb un ticket. Café, guarreridas (sandwich d’ou per ex) i sucs de fruites. Una de les coses que vaig disfrutar més durant el viatge van ser els sucs de fruites, moltes que no havia sentit mai. El meu trio de fruites guanyador va ser (per ordre): cupuaçu, graviola i acerola. Em va quedar pendent la seriguela. El cajú (que és la fruita d’on es treu l’anacardo -que aquí es diu castanha de cajú-) no em va agradar gaire. A Barreirinhas ens va agradar un bareto cutre (hotel-restaurante Paraiso), molt barato i on un dia per casualitat vam enganxar un grup de gent del poble amb els seus bongos i instruments varis fent música de molt bon rotllo.

Em deixava per l’últim, el clàssic de la visita: l’excursió als Lençois Maranhenses. Ho vam anar a lligar a una de les agències de Barreirinhas (totes fan més o menys el mateix), unes 5 horetes de durada i 45 reais per persona (17 euros). Hi havia sortida a les 9.30 del matí i una altra a les 2 del migdia i així agafes la posta de sol als Lençois que també ha de ser maco (vam fer el matí per tema planning). Excursioneta en jeep (una altra!) fins arribar als Lençois: allà caminar entre dunes fins arribar a una de les llacunes amb aigua dolça, la Lagoa do Peixe. Que en aquesta època que vam anar era l’única que encara tenia aigua. Aquesta visita seria millor cap a juny, juliol, que segur que hi ha molta més aigua i ha de ser moooolt espectacular la combinació desert-aigua, tot i que a aquesta època també corres el perill que t’agafin pluges. A la Lagoa ens vam banyar una bona estona, tot i que la cosa perdia la gràcia pel poc nivell de l’aigua, que arribava just per sobre de la cintura. Ara, espectacular ho era pel contrast amb el seu voltant.

IMG_1443.jpg
Aquí fa uns mesos hi havia una llacuna

IMG_1451.jpg

La lagoa do Peixe

 

Sao Louis
Des de Barreirinhas un bus t’hi portava per uns 15 euros. 3 horetes de viatge, crec recordar. De Sao Louis no sabiem què pensar: a alguns llocs havíem llegit que era perillós, però després gent que hi ha estat ens va dir que no era per tant. Però a Jericoacoara vam conèixer 2 noies que els hi havien mangat el bolso (amb la càmera, targetes visa…). La nostra idea era sortir per allà sense la camera i com sempre, pasta a la ronyonera aquesta que va per dins dels pantalons, on portàvem tot el viatge el passaport, els diners i les visas (tot s’ha de dir, no vam tenir en cap moment sensació de perill). Al final no ens va semblar tan perillós com ens deien i vaig treure la càmera i tot a passejar. Anant vigilant, clar.

Li vam dedicar un dia a Sao Louis i ens va semblar el temps just. Temps per visitar passejant el centre històric, amb molt encant, ple de cases d’estil colonial. Hi haurien d’invertir una mica per conservarlo millor, això si. Hi havia algun museu/edifici que semblava interessant, però el timing no va ser bo, que era dilluns el dia que tanca tot. Timing molt dolent perquè hi vam arribar diumenge, el dia que no hi ha marxa pel centre, que és on estàvem allotjats (Hotel Cantaria, 65 reais -24 euros- la nit, cutrillo però molt ben situat). I els brasilenys mateixos no ens recomanaven anar de marxa pels baretos de les afores, a no sé que hi anéssim i tornéssim en taxi. Llàstima. Perquè Sao Louis se la coneix com la Jamaica brasilenya i està plena de bars de reggae (ens van recomanar un tal No reviver). A més, és famosa pel seu ball, el “reggae agarrado”. I m’ho vaig perdre, snif, snif. Sao Louis també podria ser considerada capital de la xafogor… quina calor hi fa!

IMG_1485.jpg
Centre de Sao Louis

IMG_1486.jpg

Detall d’una casa. L’home del parasol venia sucs

IMG_1488.jpg

El món del llagostí sec. Mercat de Sao Louis

 

De Sao Louis a Recife
Per anar a l’illa de Fernando de Noronha teniem un avió Sao Louis-Recife al vespre i al matí del dia següent el Recife-Fernando de Noronha. Tocava dormir por ahi i Recife si que tenia fama de lletja i perillosa. Vam optar per anar a Boa Viajem, una espècie de Platja d’Aro cutrón que quedava molt a prop de l’aeroport. Vist el què tardava el taxi, si ho hagués de tornar a repetir, hauria anat fins a Olinda (una punta més lluny que Recife) en taxi, que haurien estat uns 15 euros, perquè Olinda es veu que és una ciutat maquíssima. “Olinda, que linda”, que diuen.

You may also like...

1 Response

  1. Sílvia escrigué:

    Molt recomanable Caburé! A mi em va agradar moltíssim! Poblet de pescadors, a una banda el riu Preguisas, a l’altra l’Atlàntic, a 5 minuts a peu una punta de l’altra, espectacular; i amb generador també. Vam voler arribar a Atins per veure els meravellosos Lençois per la banda de dalt, però ens van dir que ja no valia la pena perquè per aquella zona ja estaven molt secs (parlo de finals de setembre) i ens ho vam deixar córrer. Qui pugui que visiti tots dos poblets!

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *