Viatge al Perú de tres setmanes

imprimeix
Per variar de tres estius seguits anant cap a l’Àsia (Japó, Laos-Cambodja, Indonèsia) aquest any vaig decidir tirar cap al Perú. M’anava tant el tema d’història (machupichu i companyia) com l’entorn natural o la gastronomia (els últims anys ha adquirit bastant ressó a nivell mundial, especialment per la feina de promoció del Gastón Acurio). Em van confirmar vacances tot just un mes abans de marxar, però tot i així vaig poder trobar uns avions a preu decent (690 anar i tornar, amb escala a Madrid, Air Europa).

A l’hora de pensar la ruta tenia clar que no volia fer exactament l’habitual circuit turístic que acostuma a incloure Lima, Cusco, Llac Titicaca, Nasca, visita a l’Amazones. Perquè hi havia coses que no em deien massa res (això de veure les línies de Nasca des d’una avioneta) i en canvi em tirava (per recomanacions de gent que hi havia estat) pujar cap al Nord, a fer trekkings i provar la cuina nortenya, que els peruans defineixen com la millor. Davant de l’idea de començar o acabar per Cusco i el Machupichu, ho vaig tenir clar ràpid: si ho deixava pel final, hauria quedat molt a prop de Sant Joan, que és quan celebren una festa del sol, l’Inti Raymi, que voldria dir que tot hauria d’estar molt més ple. Així que vaig decidir començar per Cusco i d’aquí anar pujant cap al Nord i al final tornar cap a Lima des d’on tenia l’avió de retorn.

PRIMERA PART: CUSCO I MACHU PICHU

Machu Pichu

L’opció inicial que em passava per cap era arribar-hi en autocar. Són 20 hores, se suposa que t’ajuda a aclimatar-te a l’altura. Però també moltes són de nit, amb la qual cosa no disfrutes gaire del paisatge. Al final, vaig trobar un vol anar i tornar de Lima a Cusco prou bé de preu (100 euros anar i tornar) i que podia lligar amb la meva arribada des de Barcelona per poder encadenar els vols. Com que m’avisaven que Machu Pichu es podia omplir, vaig agafar també l’entrada al recinte i els bitllets de tren per un dia concret (creuant els dits perquè la climatologia fos benigna). Atenció al comprar entrada a Machu Pichu: si voleu escalar la muntanya Wayna Pichu cal comprar l’entrada amb antelació, que hi ha un número limitat de gent i com que surt a les guies, la gent ho vol fer. Jo vaig pujar a l’altre muntanya, el Machu Pichu, i les vistes van ser una passada. També cal reservar, però no s’omple tan ràpid.

Pel mal d’alçada(Cusco està a uns 3500m d’altura) recomanen descansar el primer dia, i després anar amb calma, beure molta aigua, pujar a poc a poc quan fas alguna caminada. Així que el primer dia a Cusco me’l vaig prendre amb molta calma. I és una bona ciutat per passejar, de fet em va agradar moltíssim. El simple fet d’anar a última hora de la tarda, a xuclar els darrers rajos de sol a la Plaza de Armas mentre observes les muntanyes que rodegen la ciutat és un petit plaer. O la zona de l’esglèsia de San Blas, que em va encantar. També els mercats.

Abans d’iniciar camí cap a Machu Pichu, tenia un parell de dies més per acabar d’aclimatar-me a l’altura. El primer vaig tirar cap a les ruïnes de Pisaq, espectaculars, en altura, ideals per fer una caminada preparatòria (jo vaig sortir caminant del poble de Pisaq, hi ha gent que agafa un taxi per començar més amunt – el camí val la pena, si la forma física acompanya). S’hi pot arribar en un bus ben barat des de Cusco, i al tornar et pots aturar a altres ruïnes que venen a l'”entrada turística” que cal comprar com TamboMachay, Puka Pukara o Quepo. T’atures a la primera i la resta de recorregut fins a Cusco el vas fent amb combis (per allà en corren uns amb el nom de “El señor del huerto”). Pisaq són unes bones hores de caminar, cal portar aigua, i pots fer un bon recorregut força circular, que és el que vaig fer. Per interessats, no era el cas, potent mercat d’artesania a Pisaq.

Al dia següent, visita a unes altres ruïnes imprescindibles, les de Sacsayhuamana, a les que pots arribar caminant des del mateix Cusco. Les construccions en si ja impressionen, però l’entorn encara li dona més encant amb les muntanyes que rodegen Cusco a la vista. Després de provar el cuy per dinar, a la tarda em vaig acostar al museu Qorikancha, que tot i que no està gaire modernitzat, és una bona opció per conèixer historia peruana.

Cap a Machu Pichu: del carrer Pavitos de Cusco i surten cotxes o petites furgonetes, que quan s’omplen tiren cap a Ollantaytambo, a uns 10 soles (3 euros) per cap, trajecte d’1h40′. A Ollantaytambo es pot deixar les maletes a unes taquilles, després visitar les ruïnes (molt molt xules, valen la pena) i després agafar el tren. Cal tenir-lo reservat, jo ja l’havia agafat pel migdia (i retorn al matí, passant dos nits a Aguas Calientes, el poble des d’on es surt cap a la ciutadella inca). El recorregut del tren és xulo, i val la pena anar al cantó esquerra, que té més bones vistes, amb el riu al costat. Aguas Calientes té un cert encant per l’entorn on es situa, tot i que per dins és molt enfocat al turista i bastant més car que la majoria de llocs al Perú.

Com arribar d’hora al Machu Pichu per veure la posta de sol: el dia anterior vaig comprar bitllet de bus, que el primer surt a les 5.30. Arribes per les 6, que és quan obren portes. Van sortint busos contínuament i es forma cua, així que millor no arribar a les 5.25. Arribant una punta abans de les 5 ja vaig entrar en el primer bus, i de fet a les ruïnes vaig ser el primer a entrar-hi! També hi ha l’opció de pujar caminant, però vaig preferir ja fer la tornada caminant (que a trossos és xula). A les 6 estava dins, preparat per fer fotografies sense turistes i veure com sortia el sol (estava una mica ennuvolat a les muntanyes per on sortia el sol, però el dia va ser bastant bo de temps). A les 7 obrien l’accés cap a la montanya Machu Pichu, un ascens amb un desnivell positiu de 600 metres, que et diuen que faràs en un parell d’hores. Són conservadors, jo vaig tardar una mica menys d’una hora. Amb el premi d’estar sol a dalt al cim durant una bona estona, que va valer molt la pena. Hi ha vistes de la ciutadella des de les altures, però també de les muntanyes dels voltants, a 360 graus (això t’ho perds si puges l’altre montanya, el Wayna Pichu). Pujada la muntanya, la resta del dia va ser de caminades tranquiles, arribant-se a la porta del sol, al pont de l’inca i barrejant-se entre desenes de gent per dins de la ciutadella. I aturant-se i escoltant bé el què explicaven els guies dels nombrosos grups que hi circulaven. Era flipant sentar-te una bona estona, imaginar com devia ser a l’època, com hi arribaven els que el venien a visitar des d’un dels 7 camins que hi menaven.

Una gran manera d’anar al Machu Pichu és fer el “Camino Inca”, ruta de 4 dies, però són places limitades i cal reservar molts mesos abans. Quan ho vaig mirar ja feia molt que estava ple. Hi ha altres camins alternatius que es poden fer, però ja tenia al cap que la caminada potent la feia a la Cordillera Blanca.

SEGONA PART: TREKKINGS A LA CORDILLERA BLANCA

Cordillera Blanca, Santa Cruz Trek

Arribo a Huaraz, després d’un vol Cusco-Lima + unes horetes a Lima (visito el centre, entro a una exposició sobre el pisco, em fico a un cine) i després un comodíssim bus Lima-Huaraz, de 9 hores, però clapant-hi molt bé. L’idea inicial amb la que vaig fer el viatge era fer una caminada de 4 dies que es coneix com a Santa Cruz i que transita per la Cordillera Blanca, passant per sota de cims imponents de més de 6000 metres d’altura (hi ha el conjunt de cims més alts després de l’Himalaya). El dia que vaig arribar vaig anar a lligar això del trekking: una agència de la que en tenia molt bones referències, Quechuandes, i que ja havia avisat que estava interessat. Vaig tenir sort i es va apuntar més gent i ja erem un grup suficient per fer la caminada. 460 soles (125 euros) per 4 dies, amb tot inclós -menjar, tenda, guies…-, excepte el sac que el vaig haver de llogar, i l’entrada al Parc. No era el més barat, però valia la pena perquè tenien bons materials i organització europea. Grups de 5 a 8, i a partir de 6 (el nombre que erem), dos guies -un cuiner- a més del senyor que conduia els burros amb les tendes, sacs i bosses amb material que no volguéssim carregar durant el dia. Tres persones per 6 que erem, no està malament!

Abans de començar el trekking tenia un parell de dies que vaig aprofitar per fer caminades d’un dia per començar a aclimatar-me a l’esforç en altura (al Santa Cruz es passa per 4700 metres, i una nit es dorm a 4200). El primer dia, un de molt senzill fins al llac Wiracocha, a la Cordillera negra, i el segon dia un de més exigent fins el Llac Xurup. Paisatge molt xulo i algun tros que era una mica via ferrata. Pels dos pots agafar transports públics (o un taxi) des de Huaraz que et deixin a algun punt per començar la caminada.

La caminada de Santa Cruz és molt xula (de fet el recorregut en cotxe per arribar a l’inici ja ho és). És un recorregut molt popular, per tant és fàcil que et trobis algun altre grup que la fa, però no va ser cap burrada de trobar-se gent (potser en temporada alta és més exagerat). No són masses quilometres al dia, i pots anar amb calma, parant, fent fotos, disfrutant de l’entorn, que és preciós, de les valls verdes, els petits boscos, les imponents muntanyes nevades, els glaciars, els llacs… El temps ens va acompanyar excepte el segon dia, que ens va nevar al passar pel punt més alt (el pas de Punta Union) i més tard va ploure força. Per sort ja erem amb el campament muntat, tendes preparades per fer el mandrós. Fotia fred a les nits! Si us decidiu a fer-ho, val la pena anar ben preparat (jo a les nits portava calentador+pantaló+mitjons gruixuts a baix i samarreta tèrmica+polar+jaqueta goretex a sobre, a més de gorro i guants). Hi ha gent que té problemes en dormir en altura, jo no en vaig patir. De mal d’altura només una mica de mal de cap el dia que vam passar per més altura. La recompensa cada dia era arribar a precioses valls obertes, on teniem el campament, amb el seu riu al costat i el guia-cuiner, el Jon, ens preparava unes sopes que semblaven la millor cosa del món. Com a primer, després que si lomo saltado, que si truita… el millor menjar que he provat en format muntanya-tenda! Em va impactar també el concepte tenda-lavabo. Tenda més vertical, li havien fet un forat a terra i apa, a deixar allà el tema i després cobrir-lo amb terra. Es feia dur si se’t despertaven els intestins a plena nit, entre la foscor i ulls d’animals (vaques, burros) observan-te. D’animals en la ruta, a part d’ocells vam veure algunes viscachas, que són uns conills andins de cua més llarga.

També impactava, al recorregut, el pas el tercer dia per una vall coberta de terra que trencava amb el què haviem vist, ben verd, fins llavors. Era la conseqüència d’un allau gegant de feia només any i mig. Deien que en cosa de 4-5 anys ja tornaria a estar verd.

Per una altra visita al Perú em quedarà fer el recorregut per la cordillera Huayhuash, d’entre 8 i 11 dies, que diuen que és molt més espectacular i menys transitat.

I també em va quedar pendent la visita a Chavin de Huantar, que vaig descartar perquè a l’arribar a Huaraz després d’un bon tute d’autocar no em venia de gust les3 hores anar i 3 hores tornar que suposava anar a les ruïnes de la cultura chavin.

TERCERA PART: CAP AL NORD: TRUJILLO I CHICLAYO

Museu Brumming, Lambayeque

Com a final de viatge, una part més relaxada, combinant altura arran de mar, més bones temperatures, bona gastronomia i visites a vestigis de civilitzacions antigues. Un bus d’aquests per clapar de nit des de Huaraz i arribo a Trujillo, ciutat amb centre xulo, d’edificis colonials. Des d’allà, un parell de visites molt interessants: Chan-Chan, ciutat d’adobe de la cultura chimú i la Huaca de la Luna, que va ser la meva presa de contacte amb la civilització mochica (100-700 dc) que em va flipar molt. El temple de la Huaca de la Luna en si (feien el temple i cada tants anys el tapaven per dins i en feien un de nou a sobre -per això ha aguantat prou bé el pas del temps) i el museu, com es conservaven ceràmiques espectaculars que explicaven coses de la seva vida.

De Trujillo pots fer escapada a Huanchaco, amb la seva platja, les seves barques tradicionals (cavallets de totora) i la situació ideal davant del mar per tastar ceviches d’impressió. I si us enganxa el diumenge a Trujillo, a les 9 del matí fan una desfilada patriòtica curiosa de veure, amb aixecament de bandera, desfilada militar i d’institucions que canvien cada setmana.

Després encara vaig pujar més al nord, a Chiclayo, a 3 horetes en bus de Trujillo, on també hi vaig fer un parell de nits. La idea era combinar visita cultural i platgeta, però la part de costa no va comptar amb gaire bon temps (que en teoria per època de l’any tocava sol espatarrant). Si a Trujillo ja vaig començar a gaudir molt descobrint la cultura mochica, aquí ja va ser la confirmació total, visitant les tombes que van descobrir a Sipan i posteriorment el museu de Sipan, el Bruning i, sobretot, el de les Tumbes reals de Sipan, on es guarda el què van trobar a la tomba del Senyor de Sipan, que per sort no havia estat oberta i la van trobar sencera, com la de Tutankamon, plena d’ofrenes i joieria del difunt. Que anava acompanyat de dona, amants, cap de la guàrdia… que havien de morir per acompanyar el Senyor a l’altra vida. Molt espectacular i recomanable. Jo ho vaig fer amb un tour dels de Sipan Tours (35 soles el transport + guia, per tot el dia), que val la pena tenir algú que t’ho expliqui bé. Si no us arribeu a Chiclayo, també es pot fer la visita directament des de Trujillo.

En la part de costa, Santa Rosa em va semblar lletgissim i Monsefú, a més de tenir els restaurants més recomanats, tenia una mica més d’encant i artesania de fusta de cara al visitant. Chiclayo em va agradar bastant el rotllo que desprenia i especialment el Mercado Modelo, enorme, caòtic, on trobar des de fruites a animals vius o pocions de bruixot.

EPILEG: LIMA, CAPITAL DEL BON MENJAR I BEURE

Paiche en huerta amazone yurimaguas

Em deixava pel final un parell de dies a Lima, que vaig dedicar a menjar bé (vaig planificar bastant els àpats, on els volia fer), a beure pisco sour en quantitats notables i després a caminar molt. Pels barris de Miraflores, Barranco i San Isidro i arribant-me per la costa fins a Chorrillos, barri mariner, que no era tan pijo com els tres anteriors. De tots el que més em va agradar era Barranco, que no era tan organitzat, asèptic i net com els altres dos i tenia un punt bohemi i canalla. Tant aquests barris com el centre (que hi vaig estar de pas a mig viatge) em van semblar molt segurs. Això si, bastant més car a aquests barris de Lima (menjar, beguda…) que a la resta del Perú que vaig visitar. És el què té semblar tan occidental.

ALLOTJAMENTS

Més barats que aquí, en general, l’únic que em va picar una mica va ser el Casa de la Nonna, al barri de Miraflores de Lima.  En bon barri, establiment molt xulo, bon esmorzar, molt simpàtica  i bons consells la dona que ho porta. Però si hi hagués de tornar a Lima, preferia estar allotjat al barri de Barranco, que té més vidilla i segur que és un punt més bé de preu.

A Cusco vaig tenir un problema amb un allotjament reservat i em van posar a un altre (Hostal Conde Meloc) que va complir la seva funció però no era especialment recomanable. Em va sortir barat, això si, però l’habitació era força freda i la dutxa no acababa de treballar com tocava.

Aguas Calientes: vaig estar al Sol de Oro, hostalet molt correcte, ben equipat i que et servien l’esmorzar molt d’hora (a partir de 4.30) per si volies matinar per anar al Machu Pichu: important! La dona era una mica seca, però bé.

Huaraz: vaig clapar a l’Albergue Churup, habitació molt xula, edifici molt guapo i amb molt encant per dins amb una quarta planta per esmorzar o descansar amb vistes collonudes. I els que ho porten, molt simpàtics i ajudaven molt en tots els dubtes que tinguèssis.

Trujillo: a l’hotel Colonial. Molt cèntric, tocant a la plaza de Armas i per dins xulo, estil colonial, com el nom indica. No hi havia esmorzar inclòs, però gairebé millor, que al costat hi havia el mercat, ple de llocs per fer un bon tiberi.

Chiclayo: a l’hostal Amigos hi vaig estar molt a gust, la gent que el porta eren encantadors i estava bé de preu i bastant ben situat.

MENJAR

Tenia moltes ganes de provar la gastronomia peruana i la veritat és que m’han faltat àpats per tastar tots els plats que hauria volgut! Vaig començar el primer dia dinant a un restaurant de menú, amb una causa (una tapa que porta patata, tipu pastís amb capes) amb una sopa, beguda i un lomo saltado (diria que el plat popular estrella), per poc més de dos euros i vaig acabar l’últim dia sopant anticuchos (broquetes de cor de vaca, marinades, molt gustoses) al barri de Barranco, al Tio Mario.

Vaig intentar anar provant especialitats regionals. El peix, fins arribar a la costa, res! A les muntanyes carn d’alpaca (de la família de la llama), en format estofat o hamburguesa, molt bona. També el cuy, una de les carns nacionals. Un conillet d’indíes que vaig provar en versió picante de cuy a Huaraz (poc picant la veritat) i en la versió estrella, cuy al horno (que agafa una pell cruixent com de cochinillo) a Cusco. A un lloc que em van recomanar varis d’allà, el Moqueguano (que no està cèntric, sinò al barri de Puqin, però en un taxi hi estàs per pocs soles). Valia la pena, molt bo i xupito d’anisado al final cortesia de la caixa per fer-ho baixar. L’acompanyament, tubèrculs varis i tripa farcida, encara era millor. Al mateix Cusco vaig disfrutar molt en un restaurant una mica més turístic, el Deva amb les bones explicacions que m’anava donant el cambrer sobre gastronomia peruana. Allà vaig menjar un ajiaco de olliuco (un tubercul, guisat amb formatge, herbes i arròs).

A Aguas Calientes, el poblet del Machu Pichu, vaig fer incursió a un restaurant chifa: en general acostumen a ser xinos bastant clàssics, semblants als d’aquí, barats, amb algun plat o ingredient més peruà. Fusió a sac no la vaig veure, era més aviat que restaurants peruans incorporaven cosa xina, sobretot l’arròs chaufa (fregit amb verduretes i tal). I l’últim dia al Chullpi, un restaurant amagadíssim al final de la via de tren que oferia cuina peruana una mica més modernitzada i ben interessant.

D’esmorzars em va agradar el tamal, una pasta de blat de moro que per dins habitualment portava pollastre i alguna oliva negra. El meu lloc preferit per esmorzar va ser al mercat de Trujillo. Hi anava d’hora, m’assentava a la jugueria que tenia més gent, suc de fruites acabat de fer -i en quantitat generosa- i un bon entrepà calentó preparat al moment (de pollastre, mechado…). I això per poc més d’un euro. De mercats, també vaig menjar al de Huaraz, concretament el dinar que em va sortir més barat. Sopa d’entrada, beguda i principal a escollir entre 4 o 5 opcions, per 4 soles (1’20 euros aproximadament). A Huaraz vaig menjar un altre dels plats més habituals arreu, els chicharrones de porc, trossos de porc ben fregits, no aptes per operacions bikini.

El nord té fama entre els peruans de ser on hi ha la millor gastronomia. Tant pels ingredients del mar com de la muntanya. El cabrit per exemple, és una estrella. El vaig prendre estofat a Lambayeque, prop de Chiclayo, boníssim, a Mis Algarrobos. L’ànec a la chiclayana, amb el seu arròs i acompanyaments com l’alvocat i la ceba, val molt la pena. I quan t’apropes a la costa, evidentment cal provar el peix. Primera opció: el clàssic ceviche (em va encantar el del Pisagua, a Huanchaco, restaurant que vaig localitzar per un post sobre menjar a Huanchaco de l’Acurio). També en la versió peix al vapor, que aquí és el pescado sudado (mola el nom). A Monsefú, al Mi Paulita (recomanat també en un altre post, sobre Chiclayo, de l’Acurio) vaig provar la truita de raya. Llàstima que no facin mitges raccions, per poder provar més coses. Habitualment amb un sol plat anaves de sobres i en el cas d’aquesta truita no me la vaig poder ni acabar! A Chiclayo vaig visitar un restaurant poc cèntric però pijesc, anomenat Fiesta Gourmet, que va ser votat com a millor restaurant de cuina tradicional. On vaig disfrutar una barbaritat amb una versió no tradicional del ceviche. Fet clàssicament, però acabat a la brasa. Espectacular.

De l’Acurio vaig visitar el Tanta, una de les seves franquícies, que té sucursal a Barcelona que no he visitat. Em va agradar el menjar però li vaig trobar un punt massa asèptic i impersonal. Vaig treure el cap al Astrid i Gastón de Lima per veure i preguntar sobre reserves però tenien tot ple (just quan hi passava, entrava un dels que treballava al Bulli, el Lluis Garcia, que em va dir hi començava a treballar per un temps, preparant un canvi de local del restaurant).

Per Lima em vaig deixar una selecció d’un parell de restaurants que volia visitar. Per un cantó el Central, votat millor restaurant del país, que va ser una experiència tremenda que ja he relatat. De l’altra, tenia ganes de provar un resturant nikkei, la fusió peruano-japonesa que està de moda (o això asseguren alguns mitjans) i que parlant una mica amb els del restaurant on vaig menjar, el Costanera700, em va quedar clar que a Perú és una cosa de molt pocs locals a Lima. Hi vaig disfrutar molt menjant, especialment un tiradito, que és un peix tallat a lo sashimi però treballat com un ceviche, macerant-lo amb el suc de la llimona. El cambrer, que em va donar conversa, em deia que el ceviche feia molts anys que es feia a Perú, fins i tot abans dels espanyols. Hi havia un protoceviche que (encara no hi havia llimona) es feia amb el tumbo, un cítric molt fort que ajudava a conservar el peix. I que quan van arribar els japonesos, portant les seves tècniques del sushi, van acabar influint a fer el ceviche d’una manera diferent. Ara la maceració del ceviche és molt curta, de pimpam. Al restaurant vaig provar un altre plat típic de les zones costaneres, les conchas a la parmesana, que són vieires gratinades i un pop fet a la planxa (a lo teppanyaki) però servit amb ají de chimichurri. Molt bé aquest japonès amb la possibilitat de demanar mitges raccions per provar més coses. No era barat, però val la pena la visita!

I el local a Lima que no portava preparat als apunts, sinó que me’l va recomanar la del hotel, va ser un altre encert: el Pez Amigo. Hi vaig menjar una causa de cangrejo (pastís amb capes de patata, cranc, alvocat, una mica d’ànet per sobre, tremendo) i un plat de peix que tenia pendent, la parihuela, i que em va semblar del més brutal del viatge. Caldo espès de peix i marisc, amb molta substància a dins i un puntet picant deliciós.

Per organitzar-se la vida gastronòmica a Lima estan bé les guies gastronòmiques del Comercio, classificades per tipus de plats. Les llistes de Perú Gourmet a Foursquare també feien bona pinta.

Em deixava una fruita que em va sorprendre: la guaba. Una espècie de mongeta de 40 cm de llarg. L’obres, li treus les granes (una espècie de faves grans) i et menges l’espècie d’espuma blanca que les recobreix.

BEURE

A la primera part del viatge, amb el tema altura no vaig tocar gaire l’alcohol, que diuen que no ajuda gaire contra el mal d’altura. El què si que tenen molt bo i bé de preu a tot arreu són els sucs de fruites acabats de fer. Als restaurants és habitual la llimonada (normal o “frozen”, en anglès). També és molt comú la chicha morada, una beguda que es fa amb l’ebullició del blat de moro morat, amb fruites i una mica de canyella. Menys habitual és la chicha de jora, que es fa bullint la jora (espècie de blat de moro) i que es deixa fermentar. Quan estava a Huaraz, xerrant amb un dels guies, em comentava que vivien a un poblet de montanya i que de petit recorda que per les festes del poble, la seva mare es posava a preparar la chica de jora 15 dies abans, així fermentava bé i agafava un puntet alcohòlic potent. Ara això ja no es fa tant: opten directament per comprar cervesa. De les birres comuns a tot arreu, la que més em va agradar era la Cusqueña, especialment la negra. A la zona de Huaraz vaig trobar un parell de cerveses artesanes: la Sierra Andina, que feien quatre tipus diferents i Lucho’s beer, que en feien alguna amb fulla de coca. Molt millors les primeres.

A la part alcohòlica, destaca el pisco. Passejant pel centre de Lima em vaig trobar amb una exposició que commemorava els 400 anys del pisco al Perú. Es fa destilant raïm i que dona lloc a una beguda que va passar per mals moments (s’adulterava molt) i que ara està en bona forma, amb moltes marques de prestigi i varis tipus de raïm per fer-lo (que divideixen en piscos aromàtics i no aromàtics). El còctel de referència és el pisco sour, que diuen que es va inventar al bar Morris de Lima, que ja no existeix, i que porta llimona, almívar, clara (per fer l’espumilla quan s’agita) i un parell de gotes d’angostura. Però hi ha altres combinats amb pisco que també són prou habituals. Sobretot el chilcano, que es fa amb ginger ale, però també altres com el capítan, que és una mescla de pisco i vermut.

A Lima em vaig proposar provar els d’alguns llocs de més anomenada i em vaig servir d’un top-10 del diari El comercio. Em va agradar especialment el bar Piselli, a Barranco, un bar antic (de 1915) i amb molta ànima i també el Capitan Melendez, a Miraflores, que és un temple dedicat al pisco, on només serveixen begudes que l’incloguin. Al bar Inglès de l’hotel Country Club (lloc d’estil molt pijesc) vaig conèixer l’home darrere el millor pisco sour del món (cliqueu l’enllaç, que és un article interessant!), que li va fer gràcia això que anés seguint una llista i cascant-me pisco sour. Advertència: el pisco sour és un perill, amb un sol ja se t’ennuvola la ment.

Una guarrerida que vaig provar: al mercat de Trujillo, on disfrutava esmorzant cada dia, vaig voler provar el Ponche de cervesa: ou, mel, sirope de algarrobina, vi, cervesa negra. Una bomba de bon matí.

PRESSUPOST

Com deia, de vols eren 690 els Barcelona-Lima-Barcelona i 100 els Lima-Cusco-Lima. Després també vaig fer desplaçament llargs amb autocar, com les 9 hores del Lima-Huaraz amb Cruz del Sur i les 13 del Chiclayo-Lima amb Oltursa. Són dos companyies punteres al país i per cosa de 20 euros el trajecte tens seient al primer pis, que és on hi ha seients que es despleguen perfectament, gairebé horitzontals, i et permeten clapar en condicions (a més et serveixen sopar/esmorzar). A més estalvies una nit d’allotjament. A tot arreu (excepte Lima) he dormit per menys de 20 euros en habitacions individuals amb el seu bany. Si t’ho mires amb més detall i busques llocs no tan cèntrics encara serà més fàcil acostar-se cap als 10 euros per nit. Evidentment, si viatgeu dos i agafeu habitació doble, sortirà més barat.

A la majoria de llocs (inclús en vaig veure a Lima) hi ha llocs per dinar de menú a uns 2-3 euros. Primer plat (sopa/papa huancaina…) i uns quants segons per escollir i una beguda. Si vas a restaurants més “turístics”, la cosa se’n pot anar per sobre els 10 euros (compto de cascar-se un sol plat, que acostuma a ser ben cuantiós). Després si ja busques anar a llocs concrets i molt recomanats, la cosa es pot disparar una mica més. En tot cas, visquent a Barcelona, continuarà sent de preu raonable! 🙂 I a més d’això, sumali entrades a ruïnes o pagar per tours amb guia (acostuma a valer la pena que algú t’ho expliqui). No són excessivament cars (entrades a 3-4 euros, he fet tours d’un dia pagant el transport i el guia per uns 10 euros), menys en el cas del Machu Pichu i les ruïnes del Valle Sagrado que piquen bastant més. Pel Machu Pichu també cal comptar el tren, que és una bona clavada (vora els 100 euros anar i tornar).

I de transport per dins de ciutats es pot agafar els taxis (més barats que aquí) o els combis: petites furgonetes que fan un trajecte concret. El tio que controla l’obertura de la porta, ja s’encarrega d’anar cridant els punts de referència del trajecte tota l’estona, per mirar si pesca algú del carrer. Si aconsegueixes localitzar el que t’interessa, la forma més barata de moure’s, que costa mig euret per trajectes a vegades ben llargs.

LES FOTOS

N’he penjat un bon recull al Flickr:

Versió llarga (368 fotos)

Versió reduïda (105 fotos)

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *