Viatge a Argentina de 3 setmanes

imprimeix
Aquest any el viatge habitual que faig cap a finals d’any ha estat diferent. Tres setmanes enlloc de dues, sense tocar platja que era l’habitual i amb una sensació (molt) estranya aquest cop de viatjar sol, per deixar l’amoret a casa i enyorar-la durant tres setmanes, que ha fet que la cosa no l’hagi disfrutat tant com hauria tocat.Tot i així, el què he fet és altament recomanable (especialment si t’agrada la naturalesa, veure animalons i caminar força/molt per la muntanya), així que com sempre ho explicaré per qui ho vulgui llegir com a idea per un viatge.

Argentina és molt gran i sóc (cada cop més) dels que no m’agrada moure’m excessivament en viatges. Prefereixo varis dies a un lloc i tenir calma, que anar corrent per veure el màxim de llocs. Així que aquest el vaig planificar amb tranquil·litat, segur que algun dia em sobraria a algun lloc, cosa que tampoc em preocupa: un dia de no fer gaire res, llegir, beure una cervesa, fer un volt, dinar bé, continua semblant-me un molt bon dia de vacances.

Aquest cop ho vaig dividir en 5 + 2 (principi i final) dies a Buenos Aires, 4 a Ushuaia i 9 entre Calafate i el Chalten. Anem-ho a separar amb títolets, que fa més fàcil de llegir:

ELS VOLS

Vaig comprar el vol amb molta antelació perquè vaig veure una bona oferta d’Alitalia, anar i tornar per 550 euros, amb escala assumible de 2 horetes a Roma. Després vaig fer tres vols interns amb Aerolineas Argentinas (no sé si els hauria d’haver mirat amb més temps per buscar ofertes) -Buenos Aires a Ushuaia, Ushuaia a Calafate i Calafate a Buenos Aires- que en global també van sumar uns 550 euros.

ELS DINERS

Vaig partir d’aquí amb l’idea que Argentina era un pais barat i així m’ho havia dit gent que hi havia estat fa anys. La situació econòmica no semblava massa bona i per això esperava uns altres preus. Al final no hi vaig trobar excessives diferències amb el què costen les coses a Barcelona. Una mica més barat si. Més barat sobretot si t’allunyaves de les zones més turístiques. Més car al centre de Buenos Aires, com a El Calafate o especialment a Ushuaia. Hi havia un recurs perquè et sortís tot més barat: el dollar blue. Si per cada euro en canvi oficial et donaven 10’80 pesos, si sabies on canviar extraoficialment en podies treure 15. Gairebé un 50% més, valia molt la pena la cosa. A Buenos Aires estava ple de gent que canviava al carrer Florida, a la zona abans que es transformi en carrer Perú. Havent sentit històries de gent que després els seguien i els hi fotien el pal, vaig acceptar recomanacions de per on anar, vaig preguntar a varis i quan vaig veure algú amb cara de fiable, vaig canviar i bé, cap problema. A altres llocs del país el canvi no semblava tant una cosa ilegal i perillosa però també et donaven una mica menys de canvi (13 o 14 pesos).

ELS ARGENTINS

Si, tenen una manera de parlar que es pot fer pesada, però la veritat és que tots amb els qui vaig parlar van estar molt simpàtics.

DORMIR

Com deia, viatjava sol i vaig veure que al moure’m en zones turístiques, el tema hotels es disparava força així que vaig tirar per hostels. Vaig fer-ne tres d’habitacions compartides (res com arribar cansat al llit per no adonar-se si algú ronca o fa soroll). A Ushuaia vaig estar al Cruz del Sur, recomanable, assessoraven bé sobre coses per fer (només els hi fallava la manca d’endolls a les habitacions). Va ser correcte el Aylen Ayke a Chalten, amb un propietari molt fan de tot el rock dur (i amb wifi molt justet, habitual sembla al Chalten) i molt net i agradable (encara que no gaire cèntric) el Nakel Yenu a El Calafate. Per Buenos Aires vaig tirar d’un hotel (Cruz del Sur) i un hostel amb habitació privada (Rayuela Hostel). Els dos ben situats i correctes, tampoc cap cosa de l’altre món, de preu estaven bé, això si!

MENJAR

Anava amb l’idea de festival (i de fet a la feina es va fer una porra sobre els quilos de més amb els que tornaria) però al final he tornat amb una sensació de bé però no entusiasmat. He menjat bé i en alguns llocs molt bé però no ha estat tant com esperava. Em parlaven bé de pastes i pizzes però a casa o a Italia n’he menjat de millors (i en el cas de les pizzes sóc més de massa més fineta). Empanades també en vaig menjar de ben bones, però també n’he provat aquí en establiments d’empanades argentines que no les desmereixien. I la carn, potser per marxar cap allà amb l’idea que em trobaria amb la millor carn del món, no em va arribar a tornar boig del tot. No sé si és perquè ara a casa és més fàcil trobar carns espectaculars que fa 10 anys però el què m’he menjat al Caldeni (o al germà petit Bardeni) supera de bastant al bifé dry aged, que en teoria era la carn més emblemàtica de La Cabrera, la parilla de Buenos Aires, que la mediàtica llista Restaurant va situar entre els millors 20 locals de Llatinoamèrica. Com amb les altres coses, no dic que fos dolent, al contrari. Hi ha llocs on pots menjar molt i molt bé. En el cas de la carn, especialment a la Parilla Peña a Buenos Aires, i concretament el seu bife de lomo. En las empanadas a La Americana i a les pizzes a las Cuartetas o especialment al Pirilo (pizzes al tall en un local molt autèntic i una massa grossa però molt bona. En aquest, cal provar-les a caballo, és a dir menjades amb faina, com bé em va recomanar un conegut blocaire català. Fora de Buenos Aires, em quedo amb un parell de restaurants per si passeu pels llocs. Al Chalten, La Cerveceria, un lloc on es feien la seva pròpia cervesa (i a sobre mooolt bona, una pilsner amb regust de llúpol sensacional) i cuinaven plats molt gustosos com el locro. I a El Calafate cal no perdre’s i reservar (s’omple) a Isabel al disco, on fan uns guisats de carn -cal provar la de xai- sensacional, cuina al disc que li diuen (perquè l’origen era que reaprofitaven a la cuina els discs de llaurar el camp que estaven trencats per cuinar-hi aliments sobre el foc). Nota: a sota “xai a la caçadora” al Isabel al disco.

Xai al disco

BEURE

Per un cantó el vi: el raïm nacional és el malbec, que sembla que és una varietat que a França no va funcionar gaire bé i a Argentina en canvi els hi ha anat de meravella amb els seus terres. En vaig provar de ben bons, però també en la gama baixa de preus, vins de taula i similars vaig trobar coses molt durilles, de les de mal de cap el dia després. És curiós que el vi de la casa el serveixen en un gerro en forma de pingüí (horrorós, per cert) i en carta et ve com a 1 pinguino o 1/2 pinguino.

A la cervesa, i centrant-nos en l’artesanal, molt i molt bé la cosa. Al sud em va semblar especialment espectacular que gairebé tots els bars i restaurants oferissin cervesa artesanal. Moltes de les productores oferien varietats fàcils d’entendre pels públics: negra, rossa, vermella: trobo que pel públic no habituat entra molt millor que un pilsner, stout, ipa, etc… A Argentina hi ha vàris productors que porten anys fent cervesa artesanal (alguns a l’etiqueta parlaven d’inic al 1998 i 1999) i si bé no vaig trobar cap cervesa que em semblés molt molt espectacular, si que en vaig trobar de ben bones.

A Buenos Aires, la presència de la cervesa artesanal en general no era tan evident (la força de Quilmes), però en barris com San Telmo si que està ple de locals que n’anuncien la disponibilitat. Destaco un local en concret (que per desgràcia vaig descobrir l’últim dia): el local què té Antares (autors de les birres que més em van agradar) a San Telmo. Totes les seves varietats de tirador i una carta per picar que feia molt bona pinta. I molt econòmic el Happy hour de 17h a 20h.

IMG_20141204_172557

EPISODI 1 (i 5): BUENOS AIRES

Li vaig dedicar forces dies a Buenos Aires, amb l’idea de poder-la explorar amb calma. És interessant poder-hi tenir un diumenge, que serveix per veure el mercat de San Telmo, paradetes d’artesanies i si hi ha ganes, el de Mataderos, una cosa més folclórica i local (i amb menys turistes) que em va agradar molt. Després res, a caminar, sense perdre’s San Telmo (el que em va agradar més), Palermo (amb punts fashion-moderniqui a lo Born) o Recoleta (cal no perdre’s el cementiri o visitar la llibreria Ateneo Grand Splendid). Per moure’s en general el metro perfecte, val la pena -no ho vaig fer- treure’s la targeta que pots anar carregant de diners. No estalvies tant, però és més comòde si hi ets varis dies. En metro no vaig arribar al Caminito, a veure aquest carrer de cases plenes de coloraines i l’estadi del Boca Juniors. Diuen que si t’allunyes de l’artèria turística pots posar-te en problemes, no em va passar res.

També vam (parlo en plural, que per sort vaig coincidir alguns dies amb dos grans amics, el Pere i la Sílvia) transitar per barris menys turístics com Once o Belgrano, on ens va fer gràcia passejar pel barri xinès (i trencar la dieta carnívora amb els plats més de verdures dels xinesos). A mi em divertia especialment sentir els xinesos parlant en accent argentí.

Hi ha la zona de Puerto Madero, turística i per gent amb diners, una mica impersonal a lo Port Olímpic, Maremagnum, etc… però a prop hi ha la Costanera Sur, zona d’aiguamolls que és ideal per anar-hi a còrrer. Molt agradable, realment, val la pena anar-hi a donar un volt. I des d’allà fins San Telmo recomano molt seguir el “Paseo de la historieta”, que és una ruta on et trobes reproduccions d’alguns personatges de còmic argentins. El banc amb la Mafalda és el més clàssic però les altres també estaven realment bé.

Mafalda, amics i guapo

Hi ha sortides de dia per fer. L’opció inicial era anar a Colonia, a Uruguay, però els preus dels vaixells tiraven enrere. Al final visita al delta de Tigre, que s’hi arriba en tren. Des d’allà dones una volta en vaixell pel Delta, d’aigues terroses i casetes amb pinta de ser cares. Una cosa curiosa per fer si tens dies de més però tampoc excepcional. On estigui el Delta de l’Ebre…

EPISODI 2: USHUAIA

Em feia especial il·lusió (i va ser un dels motius per viatjar-hi en aquestes dates, amb un clima més benigne) això de viatjar a la ciutat més austral del món. Ja havia estat a Nova Zelanda, que deu n’hi do, però això encara més. Els dies ja eren molt llargs: clarejant a les 5 del matí i aguantant la llum fins les 10 del vespre. Li vaig dedicar tres dies sencers, molt ben aprofitats. El primer vaig fer una navegació pel canal de Beagle, excursió habitual per la zona. N’hi ha en barcos petits i altres en catamarans, aquests arriben a una illa on hi ha pinguins. Diuen però que és millor per veure’ls a la part xilena. Jo vaig triar un vaixell petit, de la companyia El Che, molt recomanable. 4 horetes i 550 pesos de preu. Pel canal de Beagle, entre unes vistes xules de montanyes nevades molt a prop de mar, passes per illes plenes de cormorans i lleons marins, o arribes fins un far que no és el de la fi del món del Verne però gairebé (tècnicament seria el segon que et trobaries després d’aquell). També baixes i camines per una illa i t’expliquen una mica flora i fauna.

Un altre dia el vaig dedicar a fer una bona caminada per dins del Parc Nacional Tierra del Fuego: 200 pesos de transport i 140 d’entrada. M’agrada caminari la natura així que molt bé. Molts camins per recòrrer i especialment encantador el que va paral·lel a la costa. Com a la resta del viatge, a l’apartat d’animals van destacar els ocells, aquí molts d’aquatics. Encara que també tenien presència els castors, importats del Canadà i que destrossaven bastant els boscos, no preparats per les seves polítiques de construcció de llars.

Dos altres bones activitats a fer des de Ushuaia: caminar fins al Glaciar Martial des del poble mateix (unes 2:30 arribar-hi) que et dona unes vistes fantàstiques del poble i el canal de Beagle darrere. I també visitar el Llac Esmeralda, un transport et porta a l’inici del camí (tu li marques hora de recollida) per 150 pesos i tens una caminada molt agradable (sobre 3 hores en total) que acaba a un llac molt guapo.

EPISODI 3: CHALTEN

Aterrat a Calafate, hi ha tres hores de bus fins el poblet de Chaltén, que diuen que és la capital del trekking d’Argentina. Hi ha gent que ho fa en viatge d’un dia des de Calafate, però em sembla una mica massa excessiu de bus i de poc disfrutar la meravella que són els senders que surten del poble. Li vaig dedicar 6 dies, potser amb algun menys també hauria fet, però els vaig aprofitar al màxim! Només arribar al poble et fan passar per la caseta dels que s’encarreguen de cuidar del Parc i t’expliquen com està tot i informació pràctica com que pots beure l’aigua dels rius de tot el parc (acabada de sortir dels glaciars) per tant no cal carregar ampolles gaire grans o què has de fer si et trobes un puma, a més de detallar les diferents rutes que es poden fer. El Parc està molt ben cuidat, potser el millor que he vist. Tot netissim de papers i excepcionalment indicat.

Hi ha tres rutes “grans” principals. La que puja a la Loma del Pliegue Tumbado, preciosa en un bon dia i en pujada i acabant amb unes vistes genials (i si camines 5 minuts més a l’esquerra del mirador, veus l’altre vall amb el glaciar Túnel que també roba el cor). La que arriba als peus del Cerro Torre, amb el seu glaciar i el llac on desgela, també molt xula i que té tendència a estar ennunvolada (per tant si agafeu un dia esplèndid, aprofiteu!) i la que porta al peu de la muntanya emblemàtica (una meravella fotogènica, com va canviant amb la llum) del Parc, el Fitz Roy. S’hi pot anar anant i tornant del Chalten, o que un bus et porti per 100 pesos a la Hosteria Pilar i des d’allà tens una ruta que no és anar i tornar pel mateix lloc i que dona grans vistes del Glaciar Piedras Blancas (el camí que hi porta, per anar junt al riu, és l’únic que vaig trobar un pèl mal indicat). La pujada fins al peu del Fitz Roy és la part més dura de totes les caminades (entre 40 minuts i 1 horeta de pujada forta), però val la pena. Arribar a dalt i trobar-te el Lago de los tres és una gran recompensa. I si continues vorejant el llac per l’esquerra, veus un altre llac amb un blau escandalós. Per tant si dediqueu tres dies complets al Chalten, la cosa ja estaria molt bé. Cal tenir en compte que el temps és canviant i pot ser que algun dia ho agafeu molt ennuvolat. Jo vaig viure, núvols, sol, calor, fred i fins i tot algun dia va caure una mica de neu. Especial menció pel vent, fortet i omnipresent, sempre. Les excursions llargues per cert, cap a les 5-6 hores a un ritme bo, una mica més si aneu més en calma.

Si esteu més dies com jo, podeu fer altres rutes, variants, rutes secundaries i un dia vaig optar per una opció interessant: un dels hostels oferia una excursió per 500 pesos. Et portaven amb furgoneta fins el Lago del Desierto i tornaves amb una mountain bike fins al Chalten (35km) amb la calma, disfrutant del paisatge d’una part diferent a la que fas caminant, ja que la majoria del recorregut queda fora del Parc Nacional. Cridava l’atenció els colors dels rius, molt diferents. Hi ha una petita excursió al glaciar Huemul, que és xula però com és territori privat se’l cobren a 100 pesos. Estava bé però vistos altres glaciars no em va semblar una cosa imprescindible.

El poble té gràcia, tant per l’entorn, envoltat de muntanyes com per estar tot ple de botiguetes petites i súpers petits (amb poc assortit, depenen molt del què arribi de El Calafate) i també forns, que feien bé d’obrir a les 7 del matí, ideal per passar a recollir entrepans i empanades per les caminades.

EPISODI 4: EL CALAFATE

A El Calafate cal dedicarli un dia, segur, el que vas a visitar el Perito Moreno. Jo vaig tirar per l’opció “barata”, de transport fins allà (300 pesos) pagar entrada al parc (215) i després tenir 6 hores per quedar-se com tonto admirant aquest glaciar. Em va semblar una cosa imprescindible i molt molt espectacular. També hi ha opcions d’acostar-s’hi amb vaixell (vaig rebre alguna opinió no excessivament entusiasta) i la més cara de caminar per sobre el glaciar (per sobre dels 100 euros quedava el pack que incloia caminar pel gel).

Més dies al Calafate? Hi ha opcions per fer un tour en vaixell cap a altres glaciars (opció cara), visitar una estància i veure com viuen al camp els patagònics, tours amb 4×4… a mi no em van cridar gaire les opcions i al final vaig tirar per descansar el dia extra que tenia a la ciutat. Vaig aprofitar per visitar però la Laguna Nímez, santuari pels ocells que té força gràcia si tens uns bons binocles o un teleobjectiu per distreure’s fent fotografies dels flamencs, les bandurries i la resta d’aus. També em va agradar la visita al Glaciarium, un museu sobre els glaciars del món, molt ben fet i molt audiovisual. Un parell d’horetes hi vaig estar. Allà hi tenen un d’aquests bars fets de gel, però no em va tirar gaire la cosa…

LES FOTOS

Ja tinc creat l’àlbum a Flickr, amb una selecció de fotos que vaig fer amb la reflex.

I, actualitzo, l’àlbum de fotos amb el mòbil. Més de curiositats i inclouen Buenos Aires, on no vaig portar la reflex.

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *