Visites recomanades (viatge al Japó)

[Aquest text forma part d’una miniguia Viatge al Japó de tres setmanes]

TOKYO

Enorme. Moltes ciutats en una, massa gran, agobiant a estones, encantadora a altres. No explicaré per tot arreu on em vaig moure però si pels llocs que més vaig disfrutar. El primer dia que vaig arribar era l’únic diumenge que estaria a Tokyo, així que va tocar anar a Harajuku, que és el dia de la setmana que els frikis es reuneixen a l’altura del parc Yoyogi. Hi havia els gòtics i també els rockeros, tot estil i posturetes. Al barri és curiós el contrast entre dos carrers paral·lels: Takeshita, popular, botigues barates, estil killo (la linia amb lo fashion és molt prima), i Omotesando, una tenda pija rera l’altra. Encara que no tiri especialment el tema (és el cas) val la pena anar traient el cap, perquè són botigues espectaculars, algunes dissenyades per arquitectes de renom. A mi em va impactar la de 3M, amb una projecció de vídeo d’una noia parlant que semblava un holograma flotant dins la botiga. De Harajuku em vaig moure a Shibuya, ben a prop, on hi ha el famós encreuament, que quan els semàfors es posen en verd, fa que desenes i desenes de persones creuin a la vegada. Botigues rockeres, i un aire més tranquil que Harajuku, però no em va acabar de convèncer. Al tornar-hi per la nit, millora, molta vidilla. És habitual quedar a l’estatua del gos Hachiko, el bar Zurich dels tokyotes.

Shinjuku si que està a la llista de preferits. La zona d’oficines i edificis alts és curiosa i val la pena apropar-s’hi quan ja és fosc per pujar, gratis, a l’edifici metropolità (dos torres, molt de còmic) i veure el Tokyo nocturn des de les altures. I la zona de Kabukicho, barri “vermell”, ple de cartells de neó, restaurants, locals de senyores que et parlen de tu i una tribu urbana que em va fascinar. Tios vestits amb traje i camisa blanca, sabates de punta (cocodril?), cabell crepat i tenyit de ros i moreno artificial. Estan al mig del carrer, controlant-ho tot. I semblen clons. Enganxat a la via de trens que creua l’estació de Shinjuku hi ha un carrer de bars de yakitoris (pintxos) que també val la pena. Com la zona nocturna de Shinjuku ho és (en reduït) la zona d’Ikebukuro, on dormo la primera etapa a Tokyo. Zona xula. A part d’això també té un carreró curiós ple de botigues de manga només per noies.

Al centre, el Palau Imperial en la seva major part no es pot visitar, però impressiona tot el fossat que el rodeja. Si que es pot visitar la part del jardí, que val la pena, per fer-se una magnitud de tot plegat i disfrutar d’una zona de verd enmig de tant edifici. A Ginza passejo per les botigues pijes, amb un estil 5a avinguda a NY i entro a l’edifici Sony, aprofitant un dia de pluja. Ensenyen els últims models de cameres, televisors… El què ho peta és el 3D. I entremig d’aparadors de productes em sorprenen uns carquinyolis que no sé què hi fan allà. Prop de Ginza, és xula tota la zona de sota la via dels trens a Yurakucho, com més cutre, viejuna, més de Tokyo menys urbà. Travessant el parc Kitanomaru-koen, al nord del Palau Imperial, em va agradar molt la zona que rodeja el carrer Kagurazawa-dori. Botigues petites, ambient de barri. Especialment anant del temple d’Akagi-Jinja fins el Zunkoku-ji, una zona plena de carrers molt estrets i cases encantadores.

La zona de Roppongi Hills pot ser una mica maremagnumesca, però té la seva gràcia. I em permet dinar a un dos estrelles michelin a 50 eurus (més info a l’apartat de menjar) i visitar el museu Mori, d’art modern, que m’agrada. L’exposició que hi ha, amb instal·lacions reflexionant sobre naturalesa i ciutat és ben interessant i amb l’entrada del museu tens accés a un mirador per veure la ciutat des de les altures. A prop de Roppongi Hills hi ha el barri d’Asakasa, que contrasta. Carrers amb botiguetes petites davant el centre comercial i oficines de disseny que és Roppongi.

De la zona est, sens dubte em quedo amb Asakusa, que té un encant especial. Tant el barri en si, com el temple de Senso-ji, espectacular. Molta zona de botigues cobertes, ideal tant per dies de pluja, com per comprar regals varis abans de marxar. Més enquadrat a l’apartat autoregals, la visita al carrer Kappabashi. Un carrer llarguíssim on només hi ha botigues dedicades a aspectes de la cuina. Estris, reproduccions de plats per restaurants, mobiliari, ganivets… aquesta va ser l’opció pel meu autoregal. Un santoku que talla cosa fina + una pedra d’esmolar, molt més barates que les que trobes aquí. El vaig comprar a una que es diu Union Commerce.

A tir de caminada d’Asakusa, anant per la vora del riu Sumida, pots arribar al Ryogoku Kokugikan, l’estadi per excel·lència del sumo. Quan hi vaig anar jo hi feien un dels sis tornejos que fan a l’any (aquest del 12 al 26 de setembre). Val la pena anar-hi, mooolt recomanable. Pots comprar les entrades de general (2100 yens): cal anar-hi el mateix dia, a les 8 del matí o una mica abans per assegurar-te. Quan compres l’entrada et donen el planning de combats del dia. Els seients estan a dalt de tot, però un cop a dins et pots moure per veure-ho de més a prop. És fantàstic que si vas a l’estand d’informació et donen un fulletó amb totes les regles i historia de l’esport. Bàsic per entendre-ho. El torneig dura tot el dia, però el segona divisió comencen a apareixer cap a les dos i mitja i els bons cap a les 4. A mi em va agafar en un dia de molta pluja i ja vaig aprofitar: a les dos ja hi era. Vaig fer unes quantes fotos.

La zona de Ueno no és especialment destacable. El parc és justet, però de nit, com explicava, millora. A prop hi queda Akibahara, la zona de l’electrònica, el manga, els otakus, els bars de noies disfressades, les botigues eròtiques… una zona estressant on està bé passar-t’hi una estona, però sense forçar!

El mercat de Tsukiji és un flipe. Com deia, vaig passar d’anar a la subasta de la tonyina però val la pena anar-hi d’horeta per veure el moviment que hi ha i la burrada d’inmensitat que és aquest mercat de peix. Inacabable. La visita als sushi-bars del mercat és una visita obligada si vas a Tokyo. Però molt.

Una mica més allunyat del centre de Tokyo, la zona de Shimo-Kitazawa. Zona molt tranquileta, més europea (el Gràcia tokyota, en paraules d’amics que hi han estat), plena de botigues de roba d’estil del que em va a mi (que no és el de Harajuku). Va caure alguna compra i un bon passeig, de tarda relaxant. També vaig anar un dia cap a Mitaka, que és on hi ha el Museu Ghibli (havia reservat entrada des de Barcelona, uns amics que ho van intentar ja al Japó no van trobar entrades). Un museu petitó, molt xulo, de disseny molt de “castillo ambulante” i on veure curtmetratges inèdits de la factoria Ghibli i tot de dissenys de producció de les pelicules de l’estudi, amb el mestre Miyazaki al capdavant. Espectacular la zona d’animacións esteroscopiques o el curt esqueix de Totoro que passaven al cinema. El gat autobus gegant de peluix, un èxit absolut entre els més peques. Esperava una enormitat de coses per comprar a la botiga però tampoc hi havia tanta cosa com esperava. I la gran majoria les vaig veure a altres botigues Ghibli que vaig trobar per Tokyo i altres llocs. Tornant de Mitaka cap a Tokyo, vaig parar (com recomanava la guia “Rumbo a Japón”) a Nakano. A 5 minuts de l’estació hi ha un edifici que està ple de botigues Mandarake, que venen articles de manga de segona mà. No exclusivament manga, però hi ha unes coses alucinants. Allà és on vaig trobar les poques coses que vaig veure de l’Arale. I també uns cartells de pelis frikis japoneses antigues flipants. Llàstima dels preus. Visita molt curiosa per flipar. I comprar alguna coseta, clar.

Des de Tokyo em vaig escapar un dia a Kamakura. Dia de molts temples, important seleccionar. Inciant a la parada de Kita-Kamakura, recorro el temple de Engaku-Ji i el Kencho-Ji, conjunt d’edifics ben xulo, que dona per una bona caminada. El seu jardí zen no acaba de relaxar perquè hi ha un tio tallant l’herba 🙂 Visito un dels que no tenen tant de nom, el Jochi-ji, més petitó però agradable perquè està enmig del bosc, té un aire més viejuno i no hi ha ni Buda. D’aquí surto a fer una caminada molt guapa (entre altres coses perquè no la fa gairebé ningú, i em lliuro de turistes), que porta d’aquest temple fins el del Gran Buda. Una bona ruta pel mig del bosc, amb pujades i baixades, però no especialment exigent. Cosa d’una horeta. El Gran Buda impressiona. Seré, amb un mig somriure, enorme. D’aquí, cap a l’últim temple, el Hase-Dera (val la pena calcular bé la ruta, que a les 4 ja tancaven les entrades!). Aquest em va agradar especialment. Tant l’estatua gegant de Kannon, com les parets plenes de figuretes idèntiques (encara que una mica de mal rotllo quan després llegeixi que cada figureta representi un abort) o la cova amb escultures tallades a la pedra. A més d’una bona vista des de les altures de Kamakura. Del temple surto a caminar fins la platja. Que em sorprén per bruta! Amb lo net que ho tenen tot els japonesos, i està plena de porqueria la sorra. De la platja enfilo l’avinguda Wakamiya-oji, amb algunes tendes ben xules fins arribar-me al temple Tsurugaoka Hachiman-Gu. L’entrada, amb els ponts i l’estany amb lotus, és molt maca i el temple al final d’unes llargues escales també es veu guapo. En aquest no hi entro, que ja havia complert el cupo de temples del dia. Del temple torno cap a l’estació de tren caminant pel carrer Komachi-dori, passeig agradable de botigues petites i restaurants a banda i banda.

I també des de la ciutat, i amb el JR Pass encara actiu (apurant), vaig fer una tarda a Yokohama. Que em va agradar. Venint de l’stress tokyota, ho vaig trobar molt més relaxant. A la zona guanyada al mar, el Minato Mirai 21 passa una brisa agradabilissima. I la zona és molt Barcelona. Des de les amplituds de ciment, a l’aire modern integrat amb lo viejuno, a l’hotel vela de fons. Tens per fer una caminada maca i acabes al Chinatown, el segon més gran del món. Molt guapo amb l’ambient nocturn i les llums i una mica més pijo que altres Chinatowns que he visitat. Aprofito per sopar-hi abans de tornar cap a Tokyo (és només mitja horeta de tren). Hi ha gent que combina Kamakura i Yokohama en un dia.

TAKAYAMA

Visita xula, que entra molt bé després d’uns quants dies a la gran ciutat que és Tokyo. El tren que porta de Nagoya a Takayama (tren que ja no és bala, va al seu ritme) ja ensenya un recorregut molt guapo, per la vora d’un riu. Una mica de muntanya, verd, poblet i tranquilitat. El poble té tota una part de cases conservades com abans molt xulo, de fusta, baixetes. N’hi ha moltes que són destileries de sake, amb les seves botigues per comprar-ne. En trobo una on pots degustar totes les seves varietats, gratis. Punt important a recordar. Entro, pagant, a la casa Yoshijima-ke (fotos), que és una casa d’estil tradicional, però espectacular. Ha sortit com a exemple a moltes revistes d’arquitectura i de decoració. Em sembla una flipada. A part l’han decorat amb molt gust amb pintures modernes. Al poble també entro al museu de marionetes, EL sHISHI kAIKAN. Amb dubtes, però surto content d’haver-hi entrat. Hi ha una exposició ben completa de caps de tigre que es fan servir a celebracions populars, però el principal és una mostra de les marionetes que s’utilitzen també en actes populars, des de fa centenars d’anys. I en tenen de molt antigues. Fan una demostració, i en aquell moment estic sol, així que estan 15 minuts fent anar marionetes exclusivament per mi. Disfruto. Una noia m’ho va explicant en un anglès memoritzat i pronunciat amb entrebancs. Quan li faig alguna pregunta es posa blanca com la cera. No el toca l’anglès!

També faig una bona caminada pel poble seguint una ruta que venia pel mapa, travessant temple si cementiris per acabar al parc del Shiroyama-koen, que és la part del recorregut que em va agradar més, caminant entre verd, per arribar a dalt de tot a les restes d’un castell del què havia sigut una fortificació que dominava la zona.

Pel matí, a primera hora, hi ha un parell de mercats xulos que es situen a la vora del riu…

La clàssica sortida des de Takayama (i un dels motius meus per visitar-lo) és el poblet de Shirakawa-go, encantador poblet de cases amb teulats de palla i d’angle molt tancat. Hi pots anar amb un bus, prou car, des de Takayama, però vaig tenir la sort que al hostel on dormia organitzaven sortida pel dia següent al poble i em va sortir a menys de la meitat (a més de sortir més d’hora, a les 8, i així conseguir-nos una mitja horeta de poble en tranquilitat, abans que arribessin les hordes de turistes). El poble és molt xulo, verd, entre muntanyes. Vaig entrar a una de les cases més grans (pagant) per veure com estaven construides per dins. També hi havia un parell de cases a les que estaven reconstruint la teulada. Impressionant la feina que els porta! També em va semblar curiós el fet que no tenien xemeneies. Els focs que s’encenien al pis de sota per calentar la casa, portaven el fum cap a dalt, ennegrint els pisos superiors (i atufant de fum), però també segons deien, enfortint les teulades gràcies al fum.

HIROSHIMA

A part de fer-hi nit i sortir a sopar un okonomiyaki estil Hiroshima, de dia la meva estància a la ciutat va ser breu. El just per passejar pel parc de la pau i entra al Museu de la Pau, que recorda els fets i les conseqüències (sovint amb imatges i explicacions molt dures) de l’atac nord-americà a la ciutat amb una bomba nuclear. Pel museu agafo la guia d’àudio, però de fet es podria obviar i tirar amb les traduccions a l’anglès que hi ha a tots els panells. A part, el tio que locuta en castellà és de lo més soso i avorrit del món!

Destacar també que hi ha una àrea d’oci que es diu ShinTechi (i que dona lloc al xist fàcil). I evidentment, que d’Hiroshima, passes a Miyajima amb un ferry que tarda 10 minuts a arribar a l’illa.

MIYAJIMA
Em va agradar l’illa però va tenir un punt d’agobio de massa turisme. I que estigui ple de cèrvols té el seu encant, encara que poc salvatges els veia… Hi vaig dormir, però tampoc em sembla imprescindible, sempre que puguis combinar-t’ho per marxar quan ja s’ha fet fosc, que és molt xulo veure la porta iluminada i sobretot passejar pel poble sense turistes, que millora molt! A mi a més em va coincidir que feien un concert nocturn a un temple (el de Daishoin), que va ser molt xulo.

És important fer coincidir la visita amb la marea alta (caldrà informar-se doncs abans). La tori, la porta famosa enmig del mar, té encant tant amb marea alta, com amb mitja marea, però el temple que té davant si que canvia molt. En marea alta, és guapíssim, tot rodejat d’aigua. A mitja marea és fang. A més del temple i la tori i passejar pel poble (petitó, ple de botigues pels turistes), em va agradar per la caminada fins la cima del mont Misen (535 metres que es pugen en un camí de 2’5 km, és a dir bastanta pujada). La primera part la pots fer en un telefèric (força car), però jo la vaig fer a peu, molta estona pel bosc (on en teoria et pots trobar amb algun mono, que no va ser el cas), sense trobarme ningú. Amb la calor que fotia, vaig acabar suadissim. Sort que portava una ampolla d’aigua. A dalt, vistes molt guapes de l’illa en 360 graus. I alguns temples. En un hi feien una cerimònia. Recitant la pregària, puntuada amb tocs de tambor.

Baixant del mont Misen, vaig aturarme una bona estona al temple Daishoin, que em va convencer (i ja portava uns quants temples vistos, com per començar a tenir criteri) amb estatues ben curioses, una gruta ben fosca i plena d’estatuetes… Per cert, al carrer comercial, Omotesando, hi ha la cullera d’arrós més gran del món. 2’5 tonelades de fusta.

KINOSAKI:

Una jornada de relax a mig viatge a la Caldes de Montbui nipona. Un encantador poblet d’aigues termals. Dormo a ryokan, al ryokan m’ofereixen entrades gratuïtes per visitar els 6 banys públics del poble (lamentablement el seté, el més gran, estaba tancat quan hi vaig anar) i me’n faig 3 abans de sopar i 3 després. La cosa és que t’has de passejar pel poble en sandalies de fusta (molt maques però em fan llaga) i yukata (un kimono amb el que estic elegantíssim). És un poble petitó, travessat per un riu ple de ponts amb salzes a banda i banda. De foto. De tots m’encanten el Goshomo Yu i el Kon no Yu, que tenen un rotemburo (bany termal a l’exterior) amb vistes al bosc molt i molt guapos. L’Ichi no yu també és curiós, el rotemburo està en una espècie de cova. Has de seguir les normes dels banys termals, els onsen. Entrar amb boles, com a molt amb una tovalloleta petita per eixugar-te o tapar-te si tens molta vergonya (la tovallola no pot anar a l’aigua, per anar bé). Abans d’entrar al bany t’has d’ensabonar i netejar a la dutxa (et dutxes assentat sobre una espècie de taburets amb forat al mig). I quan estàs del bany, et tornes a dutxar i després et poses un momentet més al bany, per recuperar temperatura corporal. Així ho mana la tradició.

Kinosaki onsen no seria un dia barat però em va semblar una experiència encantadora, diferent i recomanable. A part que no estava petat de turistes. Lògicament, l’època forta és més cap a l’hivern, quan el fred fa venir encara més de gust això de posar-te una bona estona en aigua calenta. Al setembre, tampoc venia de gust estar-hi tanta estona.

KYOTO

Kyoto és una ciutat molt més amable, menys agressiva que Tokyo. Però té un perill, la síndrome “estic fins els collons de veure temples”. Per tant, recomano moderació, selecció i combinar-ho amb visites no purament templístiques. En aquest sentit vaig disfrutar del doblet imperial. Anar de bon matí (obren a les 8.45) al lloc on fan reserves pel Palau Imperial i demanar visita al Palau (visites guiades a les 10 i a les 2) i també per la villa imperial Katsura (que vaig agafar pel dia següent, a les 9 del matí). No hi ha ningú habitant el Palau Imperial de fa temps, però entre la visita i l’explicació en anglès et fas una bona idea de com funciona tot plegat. I impressiona! I la villa imperial Katsura és una preciositat. Entre la casa on vivien, les cases de té, el jardí, el llac… es nota que qui la va dissenyar, tenia criteri! Em va agradar molt. Les dos visites, a més de guiades… gratuïtes! Més visites no templístiques: el castell Nijo-jo. Si hagués visitat el castell d’Himeji (ara està en reformes) potser no hi hauria anat, però és una altra visita fantàstica per fer-te idees de com podia ser l’època feudal nipona. És curiós el terra de fusta, amb el seu cruixir de rossinyol (li diuen així), l’interior del castell amb totes les pintures i reproduccions d’escenes del shogun, amb els senyors feudals i els seus servents. Jardins molt cuidats (d’això en saben un niu els japos), pedres ben col·locades… bona volta pel recinte, que és un gust.

I ja menys monumental i més modern, em va encantar el mercat de Nishiki, a cobert (a tenir en compte per possibles pluges) i molt viu i ple de tot tipus de productes gastronòmics japonesos, que no vol dir sempre d’aspecte apetitós. I també la zona de l’estació de Tokyo de nit. L’estació està iluminada, plena de gent a les escales, amb vistes a la ciutat iluminada des de dalt de tot i tot de gent que hi ve a sopar (hi tenen una planta dedicada només a restaurants de ramen, amb les millors franquicies del país!). En l’horari de poca llum, és imperdible una visita al barri de Gion, on si tens sort pots veure furtivament alguna geisha (alguna foto de paparazzi vaig treure). Una zona encantadora, que et porta a un Japó anterior.

Però evidentment també hi ha temples. I molt macos, es clar. Si vas a la villa Katsura de bon matí, pots lligar-ho amb aparèixer per la zona d’Arashayama. Ho podries fer en tren, però jo vaig fer una ruta caminant (hora i poc) per la vora del riu Katsura, ben xula. Sense turistes, passant per horts, caminets guapos, jubilats passant l’estona… La zona d’Arashayama, a part de multitud de temples (ja seleccionareu) et dona per perdre’s per la muntanya, enmig del verd. I passant, com no, per un espectacular bosc de bambú, altíssim!

La zona per excel·lència dels temples és el barri d’Higashiyama, que dona per passar-hi gairebé tot el dia (jo que sóc de caminar molt ho vaig combinar amb la visita del Palau Imperial i arribant-m’hi des del Palau). Per començar el Ginkaku-ji, un encant. No és de plata com indica el nom, però tant les curioses disposicions de sorra com tot l’entorn on està situat són una passada. No gaire lluny m’acosto al Honen-in, gratuït, molt menys visitat, cosa que dona el bonus de tranquil·litat i la gràcia de viejuno que dona l’avanç de la molsa a les pedres. I d’aquí a saltar a caminar pel “camí de la filosofia”, encantadora ruta pel costat d’un canal, amb arbres a banda i banda i, sorprenentment, poca gent. Més endavant, el Nanzen-ji també impressiona. El Chion-in també mereix un cop d’ull: quan hi passo estan fent una cerimònia d’aquestes de càntics a lo mantra i repicar un tambor. D’aquí tens una estona de desintoxicació de temples: atravessar el parc Maruyama i posar-te a la zona dels carrers Ninnen-zaka i Sannen-zaka, zona maquíssima, tot i la profusió de botigues i de turistes, de casetes antigues. La profusió de botigues de souvenirs augmenta fins a arribar a l’últim temple del dia, el majestuós Kiyomizu-dera, un dels altres que ha d’entrar a la selecció de temples a visitar (perquè CAL fer selecció). El temple és enorme, i de fusta, té un bon passeig entre els arbres, una curiosa cutrezona amb “la pedra de l’amor” i un altre punt d’atracció turística que és una font amb tres dolls de la que la gent beu i demana desitjos.

Una altra zona templística (que vaig fer la tarda que vaig arribar a Tokyo) és on està el Kinkaku-ji. El temple d’or, que aquest si que és d’or (el temple de plata, el Ginkaku, només en té el nom). Bé, com molt bé va notar un neng que hi havia de visita “tio, que no es de oro, que es de madera y pintado!”. Visita interessant, amb els reflexes del temple sobre el llac. No gaire lluny hi ha el Ryoan-ji, que a més d’un entorn verd i privilegiat, destaca pel seu jardí zen. Considerat un dels punts àlgids de l’art japonés. Pedres sobre sorra blanca. El zen et diu que vegis només el què hi ha. I són pedres sobre sorra blanca, això és.

De Kyoto, vaig escapar-me un dia a Nara. Ciutat de temples, naturalesa i cèrvols campant per tot arreu. 1 horeta de tren des de Kyoto, camino una mica i aviat ja apareixo al temple del gran Buda. Travessant primer l’espectacular Nandai-mon, una porta de fusta amb dos imponents escultures a banda i banda. I pleníssima d’escolars i cèrvols demostrant-se el seu amor mutu. El Buda està dins d’un temple gegant de fusta i ell mateix com a escultura no es queda curt. De mirada més cabrona que el de Kamakura, domina la sala, tot i que hi ha altres estatues de tamany més que respectable. Al seu darrera, una columna amb un forat pels que passen els nens (relacionat amb passar i demanar algun desig, o alguna cosa per l’estil). No gaire lluny hi ha el pavelló Nigatsu-do on els enganxo celebrant una cerimònia, que queda bastant amagada per unes reixes però on veig que passen unes pàgines de llibre en plan ultraràpid, a lo Cortocircuito (Johnny 5 es deia?). Un cop et vas allunyant del Buda pots caminar bastant més tranquil·lament. M’arribo al Kasuga Taisha, varis temples sintoistes pel bosc, amb proliferació espectacular de llanternes (ha de ser fantàstic quan s’ilumina per la nit). Entro a la part que es paga, però tampoc em flipa, tot i que dona per unes quantes bones fotos. Retornant cap a la ciutat de Nara (aquesta part és més natura) passo per l’imponent pagoda de 5 pisos, la segona més alta del Japó. Després em perdo pel barri de Naramachi, un barri tradicional de carrers estrets i cases baixes.

De Nara val molt la pena no tornar directament a Kyoto. Parar dos estacions abans d’arribar-hi, a Inari. Allà hi ha un temple, el Fushimi Inari, que és una flipada. Milers i milers de portes vermelles per tota una muntanya que no s’acaben. Pots fer una ruta caminant (que vaig fer, completa) per sota d’aquestes portes, al mig del bosc. De tant en tant petites cases o temples. Amb màquines de begudes, com no. Com més amunt pujaves de la muntanya, més car. Una passejada espectacular, molt recomanable. Fa la seva pujadeta i si voleu, no cal ferla tota, però una bona estona, si!

OSAKA

Un motiu d’anar-hi era per anar al Danjiri Matsuri, però la ciutat em va sorprendre positivament. Crec que es mereix dedicar-li un dia (tampoc més), que té un aire de punt quillo que li dona encant. Vaig seguir la ruta que proposaven a la guia “Rumbo a Japón”. Baixant al metro de Tennoji (on hi ha un mercadillo entre trist i abandonat, comunista) fins arribar a la zona de Shin Tekai. Zona molt xula, com anclada en el temps, però molt viva, plena de gent. Hi provo l’especialitat local, el takoyaki (boles guarrotes amb pop al mig) en una botiga plena de gent, amb fotos del propietari amb suposats famosos. Molts crits, moviment i llums a la zona, m’agrada. D’aquí tiro caminant cap a Nipponbashi, centre de l’electronica (com Akihabara a Tokyo), on hi ha barrejades botigues d’electrònica, amb altres de manga, de joguines o d’eròtiques. En qüestió de dos botigues de diferència em trobo uns juguets dels Power Rangers per nens i la pel·lícula porno dels Power Rangers. Barri fascinant, però esgotador.

La zona del Dotombori, amb el pont Ebisu de centre neuràlgic també és fascinant. Molt entranyable el temple Hozen, perdut en un carreró. La zona està molt viva i si de dia ja m’agrada, de nit m’encanta, amb les llums de neó i un aire pur Blade Runner. Hi surto a sopar (concretament a un restaurant d’okonomiyakis de cinc plantes!). Una zona que està a prop i molt curiosa és la d’Amerika Mura. Botigues i gent copiant l’estil de vida americà. A la seva manera. Entre hiphoperos també apareixen altres tribus urbanes, com gòtics o punkis. Estètiques impactants, però tots es veuen amb poc perill i més façana que contingut.

De bon matí també visito l’Aquari, un dels més grans del món (em venia de gust la visita per variar una mica de temples i similars!). La llàstima és que és dissabte i està bastant petat, però l’estància central amb mantes i taurons ballena és ben espectacular. També triomfa el sector meduses iluminades i fotogèniques i la part final, on pots acariciar tauronets i mantes. Amb el cutis d’un bebé les segones, barba de 3-4 dies els taurons.

També és curiós el barri coreà, al voltant de l’estació de Tsuruhashi. Un ambient curiós, amb tot de carrerons petits i botiguetes de productes de Corea.

KOYASAN

És una de les tres montanyes sagrades per excel·lència del Japó. Per arribar-hi, des d’Osaka, toca agafa un tren (que no entra al JR Pass) i després un cremallera que et puja fins a dalt i un bus que t’acosta al poble. El recorregut amb el tren és ben xulo, veient com va pujant la montanya, movent-se cada cop per entorns més verds. El poble és petitó, de distància fàcilment caminable (tot i que hi ha autobusos per moure’t pels punts d’interés. Jo arribo a Koyasan que són les 12, deixo les bosses al monestir on dormiré (l’Ekoin) i després de dinar, tinc temps de sobres per fer una bona caminada pel poble. Tampoc donaria per més dies. Hi ha molts temples, com és fàcil imaginar, una porta imponent de fusta (la Daimon) i un recinte d’edificis, el Danjo Gan, molt xulo. On es combina el verd amb construccions espectaculars com la pagoda Konpon Daito. Pel carrer venen branques de pi (sembla que relacionat amb els cementiris i les tombes) i em trobo fins i tot una botiga que només ven encens.

El cementiri és una visita obligada: enorme, amb trossos molt nous i d’altres de més vells, on la molsa es menja les estatues. Enmarcat per arbres altíssims i una llum especial (s’accentua cal al capvespre) que em dona la sensació que em sortirà alguna de les criatures del Miyazaki de darrere una tomba. També hi vaig de nit. Està il·luminat, però mínimament. Figures poc iluminades, ombres per tot arreu. M’hi estic el temps just…

Dormir a un temple és l’altre experiència. L’habitació molt guapa, el menjar vegetarià budista boníssim, l’ambient de relax i pau i tranquilitat. I al matí, meditació. Primer tres monjos fent càntics acompanyats de tocs a una campana molt gruixuda i de gran ressonància i a uns platerets. Més tard, en una sala més petita, fent un foc i cremant fusta, combinat amb càntics i percussió, que s’accelera amb el foc.