El discurs del rei i l’oncle Boonmee

No hi vaig pensar al anar al cine, però té la seva conya que “El discurso del rey” l’anés a veure el dia 24. Tenim un rei que no és un prodigi de la retòrica i aquesta pel·lícula ens explica la historia d’un rei anglès que té problemes de tartamudeig i és incapaç de fer el seu paper com a monarca i oferir discursos a la nació que no quedin entretallats o fins i tot congelats. És una pel·lícula molt britànica. L’aire fred, els diàlegs absolutament genials, actors fantàstics (el Geoffrey Rush el primer -és el logopèda de mètodes poc ortodoxes que ajuda al rei-, també el que fa de rei -a qui no tinc gaire controlat- o l’Helena Bonham Carter, en un paper molt més petit). Se’m va passar volant: la historia és fantàstica i sorprenent (tot real, és el que li va passar a Jordi VI, que va haver de pujar al tron després que abdiqués el seu germà) i com deia, uns diàlegs d’aquells per arrencar-te un somriure en molts moments del film. Primera recomanació a veure del que hi ha en cartellera.

La segona és recomanació amb reserves. “El tio Boonmee recuerda sus vidas pasadas” és una pel·li extranya i que t’ha d’agafar en el bon dia. És lenta, friki, hibridant cinema d’autor amb gènere. La velocitat a la que avança tot, així com la narrativa peculiar que ens ofereix el director (fan del nom: Apichatpong Weerasethakul) segur que desesperen a més d’un. Jo tinc tendència a claparme al cine, però amb aquesta no va passar, tot i que semblava cantat. Ens narra la historia del Boonmee, tailandés amb problemes al ronyó, que es rodeja de familiars -vius i morts- en els seus últims dies, a la vegada que va recordant la seva existència en vides passades (aquella cosa de la rencarnació). És un film a veure, anar observant com es van teixint les histories -la realitat, el somni, els vius, els morts- mentre es condueix cap al final ja anunciat. En vaig sortir molt content, però la reviso mentalment i em va agradant més i més!