I unes quantes més vistes a Sitges

Dai Nipponjin: un molt divertit fals documental sobre un home que pot crèixer de mida enxufant-se a una central elèctrica i que lluita contra supermonstres (a lo godzilla, gamera, etc…). Molt curiós i recomanable, encara que alguna retallada no li hauria anat malament.

Blade Runner, the final cut: a nivell escenes noves, canvis argumentals, no hi ha cap diferència massa important amb el director’s cut. El què si té és que li han fet un rentat d’imatge i de so que fa que es vegi absolutament espectacular. Amb el pantallot de l’Auditori de Sitges encara era més brutal. I continua sent igual de vàlida que quan va sortir…

I’m a cyborg but that’s ok: l’última del Park Chan Wook, el de Old Boy. Res a veure amb aquesta, no és una èpica violenta sinò la historia d’uns interns d’un hospital psiquiàtric. El director ens explica les seves histories des de les fantasies del seu cap i a mi em va semblar molt maca i interessant. A dir que del grup de 6 amb els que anava a veure-la, només em va agradar a mi.

Halloween: M’havien agradat molt les dos pel·lis del Rob Zombie (especialment la segona, The Devil’s rejects) i aquí m’ha fallat. Un remake innecessari amb uns forats de guió una mica fora de lloc.

Grindhouse: un gust veure-la amb el format original. Pura diversió, ideal per una sessió golfa de Sitges (encara que acabant a les 5.30 em vaig clapar més d’un cop). Boníssims els tràilers entre les dos pel·lis. Sense buscar-li res més que la diversió funcionen molt bé, la del Tarantino potser es passa amb massa diàleg, però vaja la persecució en cotxe ja compensa.

Ja s’han donat els premis de Sitges, amb The Fall i Rec com a grans triomfadores… Les que més m’havien agradat en el post anterior…