Sitges 2005
Ja està en marxa el Festival de Sitges. Comento molt per sobreel què he vist i hauré vist (que ja se m’han acabat les visites al Festival, snif, snif) com a recomanació per quan s’estrenin al cine:
– Serenity: la presentaven com a gran film de ciència ficció dels últims temps. L’Orson Scott Card, autor de El Juego de Ender, en parlava en termes moooolt elogiosos. A mi m’ha semblat una pel·li entretinguda sense anar més lluny. Potser si, superior a moltes superproduccions de l’estil, però tampoc per tirar coets.
– Sky High: sense pretensions, molt divertida. Una barreja de l’escola de Harry Potter versió superherois amb les clàssiques pel·lis teenagers dels 80 amb tots els tòpics de guió d’aquestes pel·lis (grup de populars/frikis, amiga enamorada del prota/tia bona…).
– Yokai Daisenso: mira que m’agradava el Takashi Miike, però tant aquesta com Izo l’any passat van semblat molt dolentotes. Si et va especialment el folklore sobrenatural japonès igual li trobaràs la gràcia, però no és el cas.
– The Devil’s rejects: molt bé. Visualment tan impactant i ben treballada-o més- com la primera. I la historia (fugida a la road-movie dels assesins en sèrie) molt més interessant i allunyant-se de la tòpica historia d’adolescents que van a parar a lloc amb males persones de la primera part. Amb nous i potents personatges com el sheriff creuat. M’ha sorprés sincerament que el que era cantant dels White Zombie tingui tan bones maneres com a director. També em va encantar tota la selecció musical de la pel·li des del blues añejo dels títols de crèdit fins al final Freebird dels Lynyrd Skynyrd, que encara li dona més impacte a l’acabament.
Ei, nen, llàstima que no ens trobéssim aquest any a Chiches… Si no has vist Hard Candy, te la recomano. Els pitjors moments que vaig passar al festival són responsabilitat seva! I sense que es vegi una gota de sang
Vas veure Simpathy for Lady Vengeance, de Park Chan-Wook? M’ha sorprès molt, veient els noms de les cançons de la banda sonora, que n’hi havia una en català! Es tracta de “Mareta, mareta, no’m faces plorar”.
Desgraciadament no vaig poder anar-hi, però després de veure això encara en tinc més ganes 😉
Que va… aquest any poca cosa. M’apunto això de Hard Candy (suposo que l’estrenaran) i la del Park Chan-Wook era una de les que tenia més ganes de veure però tampoc va ser. Si vaig tenir la oportunitat d’entrevistar Elena Anaya i no vaig poder!!! Snif, snif.