Synecdoche, New York

Estrenada el 2008, inèdita aquí, de moment. Primera peli com a director del Charlie Kaufman. Que passa per ser un dels noms actuals al cine que sé que m’oferiran alguna cosa diferent: guionista a la brillant sèrie “Buscate la vida” (reedició en DVD ja!) i després de “Siendo John Malkovich”, “Adaptation” o “Eternal sunshine of the spotless mind”. Aquí es passa a la direcció i ho fa acompanyat d’un guió, seu, fins i tot més excessiu del què havia fet fins ara.

Em dona la sensació que la pel·li deu haver generat una reacció similar a la de les pel·lis del Lynch, un altre dels que els hi dono xec en blanc. Vull dir: divisió entre genialitat i tros de merda pretenciós. És fàcil trobar arguments per aguantar les dos opinions, però considero un valor importantíssim el fet de fer un cine o unes histories diferents al que ens trobem cada setmana a la cartellera. En aquest cas (com “adaptation” o “carretera perdida”) és també una barreja de realitat i ficció que no saps on té els límits, un director teatral tractant de fer una obra el més real possible, construïda sobre la historia de la seva vida. Són capes i capes d’històries que es superponen, s’entrelliguen, s’oposen… El Phillip Seymour Hoffman està genial un cop més en el paper de tio desgraciat. I la resta de secundaris l’acompanyen molt bé, inclosos un parell de “sopranos” molt secundaris sense línia que crec haver divisat. D’aquelles que veuré més d’un cop. I de les que diré a la recomanació: probablement no us agradi gens. O si.

Si la compto com a 2009, crec que completaria el meu podi cinèfil de l’any amb White Ribbon, del Haneke i Un lugar donde quedarse (segur que me’n deixo alguna que m’ha agradat molt que quedaria per sobre). Edito: em deixava Anticristo, del Lars von Trier