Marató de Berlín, la tercera

M’he estalviat acabar el títol amb un “tercera i última” perquè vés a saber què passa. Última per una llarga temporada, això segur: els tres mesos de preparació, si ho fas bé i l’entrenes tal com toca, es fan molt durs, i més aquest any, coincidint amb estiu i amb un juliol que va ser l’infern a la Terra. Però deixo escrit el “vés a saber” perquè qui sap què em passarà pel cap d’aquí uns anys. Quedi constància però per escrit, per si em rellegeixo al futur, que tres mesos de còrrer tant i tant, quan et ve de gust i quan no, té un punt molt gran de suplici: recorda-ho Roger del futur!

Una de les coses bones d’aquesta Marató (com l’anterior, la de Frankfurt, no a la primera a Barcelona) va ser preparar-la amb un grup maco, els de sobre la foto. Entrenant 5 dies a la setmana, poder compartir patiments ajuda una barbaritat, i la il·lusió dels que feien la primera també ajuda a espolsar una mica la mandra. Per ajudar a tirar cap endavant caps de setmana d’aquells que sabies que patiries, amb la calor de l’estiu, hi han entrat factors motivacionals bàsics en el meu cas com el menjar, amb bons esmorzars a la Cova Fumada. O escapadetes per variar les rutes de còrrer, uns quants cops al Delta i per la tirada més llarga de tota la preparació (dos hores i quart) a Olot, disfrutant de la via verda o Ruta del Carrilet. Si deia que compartir entrenos ajuda mentalment, variar els llocs per on surts a còrrer també fa lo seu.

La pauta d’entrenament me’l marcaven al BCTeam, el José Castilla passava la planificació setmanal: dura, però si te’n surts i la segueixes saps que arribaràs molt bé el dia de la cursa i això mític del mur de la marató ni ho veuràs (tres en porto i en cap m’ha passat). Respecte a l’anterior intent que vaig fer (la de París’2014, que em vaig lesionar) vaig baixar de 6 dies a 5 a la setmana. I vaig fer una cosa que repetiria: abans dels tres mesos específics de preparació dedicar-me unes quantes setmanes a fer un dia de peses de cames, tot seguint uns circuits que em va preparar el Jesús “Chisas”, que m’ha ajudat moltíssim a anar bé en aquesta preparació, tant de consells com d’ànims. Si hagués de canviar alguna cosa en la preparació seria intentar treballar una mica més el tema estiraments: tothom insisteix que són importants i  a més no cansen massa, però fan mandra i al final no ho fas. Si hagués treballat una mica més això segurament no hauria tingut les molèsties als tendons que he tingut cap al final, que van fer que m’hagués de saltar algun entrenament (al juliol me’n vaig saltar alguns altres de pur esgotament per la calor).

Tot i saltar-me entrenaments vaig arribar prou bé, potser no tan fi com l’anterior (3h22′ que vaig fer em sembla una cosa molt potent pel què dona de si el meu cos, no optimitzat per coses d’aquestes). Mentalment no estava jo per intentar baixar de marca (entre que em veia un punt per sota, que tenia molèsties als tendons i que estic una mica per sota de capacitat de sofriment -això de passar a tenir vida feliç de parella i tenir altres prioritats suposo que hi ajuda-).

Vaig sortir amb un grup de 4, amb l’idea d’anar a un ritme de 4’55”/km, per baixar de 3h30′. Vam anar compactes fins el 33-34 (tot i que jo vaig tenir un petit defalliment cap al 29 del que em vaig recuperar prou ràpid). Llavors un del grup de 4, el David, que feia la seva primera marató, va començar a anar baixant el ritme. Com que no anava per fer marca i em donava igual fer uns minuts més o menys, vaig decidir quedar-me amb ell i ajudar-lo a anar tirant fins el final. Vaig mirar d’estirar-lo per poder baixar de 3h30, però ens van anar de 40 segons… Em quedarà el dubte de què hauria fet si hagués anat tirant jo sol fins on podia (crec que hauria pogut estar sobre 3h27′ o 3h28′) però això d’ajudar va estar molt bé i a més viure els últims km molt relaxat de ritme, podent anar mirant l’animació, el públic i les cares d’il·lusió dels que estaven a punt d’acabar. I entrar junts amb el David també va ser maco (així ho certifiquen les fotos oficials -per les que et claven 45 euros per descàrrega!).

Una cursa molt plana (per això cauen tan bones marques i l’any passat el rècord del món de la distància) i ben espectacular. Quan agafaves un lleuger desnivell i veies per davant una avinguda curulla de gent la cosa impresionava molt. Els que anaven una mica més per darrera van patir amb els avituallaments, amb massa gent parada i molestant, però a nosaltres no ens va passar gaire. A part d’això, una cursa organitzada amb eficiència alemanya (no penso en Wolskwagen). És una de les 6 curses de marató considerades “majors” en marató: Berlín, Londres, Nova York, Tokyo, Boston i Chicago. Si us interessa fer-la val la pena apuntar-se (un any abans) al sorteig de dorsals. Si us toca us podreu estalviar molts diners no havent d’anar a través d’una agència (en els casos de Nova York o Londres encara és més flagrant). Si us ho feu vosaltres, recomano molt l’hotel on vam estar, el Calma de Mitte. Per arribar caminant en 15′ a la sortida de la Marató o per plantar-se en el mateix temps a Alexanderplatz, on feien una espècie d’Oktoberfest el cap de setmana de la Marató. Mai havien entrat tan bé les currywurst i les weissbier!