Marató de Frankfurt 2013, la segona

Tres mesos preparant qualsevol cosa és molt temps. En el cas de la Marató han estat setmanes de còrrer sis dies de set. Treballes i corres, no tens energia de fer gaires més coses. El dia de la Marató no arriba mai, però fa tant temps que desitges que sigui ja, que visualitzes com passarà. A l’inici de la preparació, cap a principis de juliol, veia una cursa fent el què pogués: m’acabava de lesionar amb una rotura fibril·lar i ho veia tot negre. Fa poques setmanes, ja notava que l’entrenament feia (molt) bon efecte i a la bola de cristall sortia que em costava molt però podia superar l’objectiu que m’havia marcat (baixar de 3h40′), amb llàgrimes als ulls (que això de fer aquests esforços tan llargs i arribar d’una vegada al final ja ho té, de treure una mica l’efecte lacrimògen).

Però no.

Resulta que la cursa em va anar tota molt bé, patint evidentment (però no tant com esperava) i per rematar-ho, a no gaires metres de l’arribada vaig enganxar el David i l’Isaias (que estan al grup amb els que entreno, la Bolsa del corredor i amb qui vaig disfrutat de les hores i dies previs) i qualsevol perspectiva de llàgrima se’n va davant la sorpresa i l’alegria de travessar la línia de meta ben acompanyat. A la foto encara li faltava per ser perfecta que sortís un altre dels de la Bolsa, el Joan Teran, que tenia el dorsal 11701 i que ens hauria permès encadenar una arribada a meta de quatre números consecutius. Ens haurien d’haver donat algun premi per cantar línia, o alguna cosa semblant.

Al final van ser 3h22’59” (3h22 pels amics, que cal arrodonir), que és molt més del què m’esperava. La distància aquesta de 42 km i 195 metres, pel què veig (i sobretot pel què comenten els que en saben més), en general fa bastanta justícia amb el què has entrenat. Si t’hi has posat a tope, és molt probable que tinguis bona recompensa, si has fet campanes o has tingut lesions o el què sigui tens números per acabar patint molt.

I portava molt bon entreno: tot el crèdit pel José Castilla que és el que ens planifica els entrenaments (sense oblidar el Jesús Garcia, que és amb el que he treballat exercicis de força a la platja els dissabtes). Serem sincers: jo pensava que el volum d’entrenaments que estava fent era excessiu. Molts dies, molts km, poc descans, imaginava que acabaria petant per algun cantó. Però sóc disciplinat (això si que ho tinc) i vaig complir tot el què em van manar. I al final he agafat un nivell de forma que no havia tingut en la meva vida! Vaig apuntar-me a això de la Bolsa del corredor farà cosa d’un any i ha estat una bona cosa. M’agrada fer exercici, m’agrada còrrer (la meva filosofia és el “còrrer per menjar” que surt a una fantàstica tira còmica sobre còrrer de Oatmeal), però això de seguir un pla marcat m’ha anat bé a l’hora de tenir motivació (si vas pel teu cantó la crida de fer el mandra és superior) i fer alguns entrenos amb companyia també ajuda moltíssim. I encara millor: m’he trobat que la gent que hi ha a dins, tant els que ho porten (Jose, Jesús, els Teran, l’Aouita…) com els que hi ha apuntats per entrenar-se són un grup molt maco, amb qui pots passar-t’ho bé anant de birres i tancant els bars més tard que el Fermín Cacho (mite de l’atletisme dels 90 que actualment està una mica passat de forma en la pista, però no en la barra).

La veritat és que a anat molt bé poder anar fent entrenaments amb tot el grup de gent que anavem a còrrer la Marató de Frankfurt (o Amsterdam i Bilbao la setmana abans) i compartir penes i alegries i el sofriment. No m’imagino com hauria estat tot plegat si ho hagués fet tot sol! Amb el Carlos Lorenzo, que és amb qui vaig compartir habitació aquests dies a Frankfurt, un altre molt bon tio dels de la Bolsa, anavem xerrant el dia abans de la carrera del tute d’entrenaments i em va dir una frase molt certa: “imagina que tota aquesta disciplina, seguir un pla que t’han marcat, preparar-se l’alimentació, descansar, ho haguéssim aplicat per estudiar. On hauriem arribat!”. És cert, amb això no m’ha costat tant disclipinar-me, quan haig de fer altres coses em despisto i acabo tirant cap al sofà a veure una altra sèrie nova que acaba de començar.

Com deia, tenia jo al cap l’objectiu de baixar de 3h40′ (i de pas superar el Ferran Moron, amic i company de feina, amb qui hi ha un pique ben sa i que ara tindrà feina) i tenia bastant clar que ho podia fer sense moltes complicacions. El José, l’entrenador, em deia que havia de sortir entre 4’55” i 5′ el km de ritme, per poder baixar de 3 hores i mitja. Això ho veia possible, però no senzill. M’imaginava que estava bé però no tant! Vaig pensar: surto a 4’55” i aguanto a aquest ritme tots els km que pugui i tot el què aguanti a aquest ritme seran segons que després guanyo per quan comenci a defallir i hagi de baixar el ritme. Però al final no només no vaig baixar el ritme sinó que el vaig anar augmentant una punta i tot.

El clima durant la cursa va ser variant. Primer força calor, després una horeta de pluja (que a mi sincerament em va anar bé, que no m’agrada gaire temperatura) i sobretot molt de vent, que quan t’agafava de cara (als últims km especialment) era molt pesat.

Em va sorprendre això d’aguantar tant bé. Per un cantó hi havia els entrenaments que com deia van ser molts bons (el Jose no ens va posar cap tirada molt llarga tipu 30km com es fa en altres entrenaments però si acumulació com la de fer 21k un diumenge i el dilluns tornar a repetir 21k). I per l’altre el menjar. Com és preceptiu vaig seguir la norma de l’última setmana de la marató: a començaments de setmana menjar no gaires hidrats i a partir de dijous, ja començar el festival de pasta, pizza i arròs. Amb espai per les guarrades dolces el dia abans. Pannacota de postres per dinar, gelat al sopar. I durant la cursa, beure molta aigua i prendre’s tres gels que portava de casa (els que conec, que no m’agrada fer experiments i tenir moviments intestinals inesperats), als km 15, 25 i 35. Petit incís del tema menjar: durant la preparació no he fet especialment el burro d’endrapar però no m’he estat de res i al final m’he aprimat força, res com la “dieta de la marató”.

Acabar cansat però molt satisfet. És curiós l’efecte anímic de la Marató, que ja em passar amb la primera que vaig fer. Arribes a punts d’estar superat durant la preparació. Allò de “què collons foto aquí, perquè faig aquestes burrades, no ho tornaré a fer”. Acabes la Marató, la disfrutes i no tardes gaire a pensar en quina serà la propera. D’aquí un any o un any i mig (mentalment ja em va bé deixar-me aquesta separació) caurà la tercera.

Dedico aquest text i la Marató a un senyor que no conec, però que es diu Peter Mäder, que corre en un club d’atletisme de Bochum i que sembla un atleta dels d’abans. Pantalons ben curts i bigoti dels que portaven els futbolistes dels anys 80. De quan es valorava com calia distàncies com la Marató i no eren simplement escales en una carrera vertiginosa a mirar de fer cada cop més burrades per explicar-ho al Facebook (la degeneració 2.0 que deia l’article del David ‘Aouita’ sobre #socialrunning). Nota-confessió: una mica si que ho he explicat a posteriori, si.

Aquest senyor el Peter va apareixer en una de les millors fotos que em van fer (la teniu aquí a sota) i després el vaig anar trobant en altres moments dels vídeos de la carrera, seguint-me fora del recinte, o entrant just un metre per davant meu a la línia de meta. Vaig haver de fer recerca de qui era. Va per tu, Peter!

(nota: no anava amb una visera rara, és el vent que me la tirava cap enrera)