El passat cap de setmana vam pujar amb un grup d’amics a Suterranya, al Pallars Jussà, no gaire lluny de Tremp. Erem tots de la collita del 77, una de les millors sens dubte. Ens coneixem de fa moltíssims anys, de quan feiem això que ara es diu P3, P4 i P5, i que nosaltres coneixiem per cargols, cucuts i cervatons. Han passat anys, han caigut cabells, han crescut panxes, s’ha mantingut l’amistat i les ganes de fer coses junts. I aquesta setmana passada vam tirar per l’enoturisme plegats. Sortint de Suterranya (un poble molt petit, de molts pocs habitants però amb unes vistes espectaculars), travesses Tremp i en 20-25 minuts et plantes on tenen les vinyes la gent d’El castell d’Encús. Localització a envejar, una vall, muntanyes al fons i el poble de Talarn, calvacant una muntanyeta, de postal. Tenen les vinyes entre 800 i 1000 metres, molt més amunt del que és habitual al nostre país. I això sembla que els hi fa patir moltes més pedregades i perden, diuen, la meitat de la collita.
Hi vam pujar un dissabte a les 12 del migdia. Teniem la idea que ens explicarien quatre coses de la vinya, de les seves particularitats per estar en alçada, amb visita a on produeixen el vi i un tast final. Però la cosa es va convertir en unes fantàstiques 3 hores, aprenent de vins i de com ho fan amb l’enòleg de la bodega, el Raül Bobet (ho porta ell amb la Mireia Taribó), que és un dels noms importants del vi al nostre país i que lidera aquest projecte, a més de feines secundàries sense més importància com estar a la direcció general de Torres (si dono alguna dada erronia, perdoneu-me, jo anava escoltant i escoltant sense prendre apunts!). Ens va estar explicant com va decidir muntar aquest projecte amb dos socis, com va fer l’aposta per un tipus de vins que puguin aguantar bé, com funciona el món del vi (de l’influència del Parker i els centres de moda Londres i Nova York) i tots els aspectes que acaben afectant al vi que ens emportem a la boca. I que són molts. Alguna explicació em va superar (fòrmules matèmatiques a la pissarra -sóc de lletres, ajut-) però se’l veia un tio molt apassionat amb la seva feina, un pou de coneixement de tot tipus i que realment estava realitzant un desig personal de fer el tipus de vins que volia. A més, en la vessant comercial també era bo: vam sortir tots amb ànsies de comprar-li ampolles!
Com deia, hi ha molts factors que influeixen en el vi. Un és on el deixes a fermentar. Habitualment s’utilitzen les tines metal·liques o els recipients de fusta. No són neutres, cadascun aporta coses diferents al vi. Però al Castell d’Encús a més de fer servir aquestes dos, han apostat per recuperar una tercera via. Recuperar, perquè és com ho feien els monjos fa mil anys. A les terres on estan situats, hi ha uns trulls (uns forats a la roca) que s’utilitzaven fa segles i segles per fermentar el vi. Ells ho han començat a recuperar. Només fan una part de la producció d’aquesta manera, utilitzant alguns dels 8 trulls que tenen, i que donen forma al seu logo. En vam visitar uns quants: són dos forats a la roca. Al de dalt, més petit, hi posaven el raïm i el trepitjaven. El líquid es cola cap al de sota, més gran, on fermenta. Han de tapar-ho tot molt bé perquè no els hi entri cap mena de material o bitxo o simplement aigua de la pluja i els hi faci malbé el vi. Després tenen una aixeta a la part inferior, per recollir el vi fermentat quan toca. El camí per retornar després on tenen el celler no és precisament una autopista i ha de ser una feina ben pesada tot plegat. Em sembla molt xulo que es recuperin aquests mètodes de producció antics. La roca també li donarà unes notes diferents al vi encara que molts (present!) no ho notaran. Al Facebook tenen una galeria de fotos per veure aquests trulls.
Una altra cosa que estan fent i que em va agradar molt és la tasca de mirar de recuperar varietats de raïm antigues. Ceps que havien resistit, aïllats, el pas del temps, com l’Astèrix i els gals, i que ara miren de recuperar. Ens parlava per exemple d’una varietat de la que en van trobar uns ceps malalts. Per recuperar-los hi ha un procés moolt llarg (la cosa va per anys) de cuidar-lo, reproduir-lo, mirar d’agafar els ceps fills que millor responen i que ja no estan malalts. Això de la velocitat em va sorprendre. Quan estavem fent el tast, ens van deixar tastar unes proves de vi dolç. “Estem començant a preparar un vi dolç…”. I li preguntem que quan el trauran. “D’aquí uns 4 o 5 anys”. Quina paciència!
Més coses que no m’esperava: la geotermia, l’aprofitament de l’escalfor de la Terra, que és una energia ecològica que utilitzen ells per escalfar o refredar el que necessiten segons el moment en el que es trobi el vi (i la temperatura de fora, que tendeix a tirar cap al fred!). És curiós que no gaires dies després d’anar-hi, a l’Espai Terra en van parlar en un reportatge on aquest celler era un dels exemples. A més d’això i segons llegeixo al Facebook “no emprem cap herbicida, insecticida, ni fungicida, a excepció dels permesos en l’agricultura orgànica”.
Coses que m’esperava: els vins són molt bons. Havia provat feia un temps el Taleia, un blanc, que em va agradar molt. Ens van deixar catar vi en rama, que és un vi a mig fer i que com a tal no donava les satisfaccions que donaria el producte acabat, però era una experiència ben interessant. També vam provar un parell de negres, ja acabats. El Quest i un de molt selecte, l’Acusp. Un vi fet amb pinot noir i del que només en van poder produïr 200 ampolles el primer any. Per l’any que ve, hi ha nova producció i ens en vam poder emportar alguna a casa, sense etiqueta encara. Sembla que el pinot noir aquest és bastant cabrón i delicat, i a la que no està a la temperatura que desitja ja no el pots aprofitar. És un món apart, segons el Raül: “Hi ha vins blancs, hi ha vins negres i hi ha pinot noir”. Ens deien que fa poc els havien valorat com el millor pinot noir d’Espanya. Però també deien que només n’hi havia 3!
A les etiquetes no hi posen les varietats del raïm, per decisió pròpia i volguda. Cada any, en funció de la collita de cada tipus de raïm, variarà la manera de fer el mateix vi. Tenen dos blancs (Taleia, Ekam) i tres negres (Quest, Thalarn i Acusp). Al final de la ruta de gairebé tres hores vam poder comprar unes quantes ampolles, que estaven una mica més barates que en botiga (més o menys quedaven com sense l’iva, crec). 15 els blancs, 23 els negres.
0
Pallars Sobirà???!!!! Aaaaaaarghhhhhhhhhh!!!!! Pallars Jussà mamoncete!
Bona explicació de la gran visita que vam fer. Haurem de provar altres vinyes de la comarca, però hem començat massa forts em sembla.
jajaja… toma despiste. EM tallaràs els ous quan em vegis
Caram Roger, quina visita tan interessant.
A tú potser t’els tallin, pero els meus han anat rodolant fins a la riera de Sant Cugat quan he vist la galeria de fotos dels trulls…
Bé, no me’ls tallaran, que he corregit l’error! :D