Bastants anys abans que el Ferran Adrià teoritzés i fes brainstormings sobre els límits del dolç i el salat, la meva àvia ens posava croquetes de postres, alguns dinars de diumenge. Entre les llacunes de la meva memòria que em fan oblidar ingredients a les receptes i pel·lícules que he vist fa una setmana, si que tinc viu el record que m’agradaven molt. I que a començaments dels 90, el món no estava preparat encara per la revolució d’estructures del salat al postre (jajaja). A vuité d’EGB (allò que hi havia abans de l’ESO, si hi entra quitxalla per aquí), feiem una fira de productes per fer una mica de peles per ajudar a finançar el viatge de fi de curs. Vaig portar-hi les croquetes dolces que havia fet la meva àvia i van passar amb més pena que glòria. No per aspecte, ni per gust (ben bones que eren), sinò perquè això de croquetes + dolces no acabava de convèncer.
Va passar el temps, la meva àvia es va emportar la recepta abans que jo tingués un mínim interés per cuinar i no fa gaire, remenant en un llibre antic i fonamental de la cuina catalana (“Àpats”, de l’Ignasi Domenech, de l’any 30), vaig trobar-hi una recepta de croquetes dolces que potser no era exactament igual a la que feia la meva àvia, però segurament s’hi assemblava molt (les mesures de llet venien en petricons!!). És molt i molt fàcil. I com a croqueta que és, l’opció de fer-ne de més i congelar-les és ideal. He utilitzat (d’això me n’han sortit una dotzena de croquetes):
– 50 grams de sucre
– 2 rovells d’ou
– 50 grams de farina
– 200 ml de llet
– Pell ratllada de llimona
– Sucre llustre
– Canyella
– Pa ratllat + ou (per arrebossar)
He calentat els 200 ml de llet fins a fer-los bullir. En una olla petitona, hi he posat el sucre, els rovells, la farina tamisada, una mica de pell de llimona ratllada i un rajolí de llet freda i ho he remenat bé (pala de silicona, la meva amiga) perquè quedés ben barrejat. Després, amb el foc baix hi he incorporat la llet bullint i he anat remenant bé sense parar fins que quedés tot ben espés (que no tarda gaire).
En una plata / camanyola / el què sigui, amb el fons untat d’oli perquè no s’enganxi, hi dipositem la pasterada i ho allisem perquè quedi com una capa. Deixem que refredi bé. Unes bones horetes a la nevera li vindràn bé.
Freda i sòlida la pasterada (deu n’hi do la textura gelatinosa que li queda) en fem boles amb una cullera i els hi donem forma. Les passem per pa ratllat, després per ou i les tornem a passar per pa ratllat. Només queda passar-les per una paella amb una mica d’oli fins que quedin ben torrades per tots els cantons. Les retirem, les posem sobre paper de cuina, que xupi l’oli. Les servim així calentetes o tèbies, amb sucre llustre i canyella per sobre.
A nivell variacions del plat, li he afegit la pell de llimona, que no venia al llibre, però que crec que hi queda molt bé (el combo llimona canyella ja és conegut pels seus grans èxits). Després, xerrant-ho amb la meva mare, recordava que la meva àvia feia servir farina d’arròs (jo he fet servir farina de blat normal i corrent). No han quedat exactament iguals que el record que teniem al cap, però si molt i molt bones.
0
Les croquetes ens agraden de tota mena, i molt! Segur que aquestes croquetes dolces també!
Quin curru!!!
Que nooo, que és fàcilet i porta poca feina
Enhorabona pel blog! M’heu donat moltes idees per canviar la rutina culinària!
Força!
andreu
Gràcies Andreu! Fan il·lusió comentaris d’aquests :)
Ei Roger, m’ha fet gràcia veure aquesta entrada. Jo vaig ser un dels afortunats de menjar per berenar les corquetes de la teva àvia, prèvia sessió dels Criters.
OStia tu, la teva àvia era una autèntica revolucionària! M’han encantat aquestes croquetes. Per casa mons pares hi ronda el llibre de l’Ignasi Domenech, li hauré de donar un cop d’ull!
Com m’he rigut amb “allò que hi havia abans de l’ESO, si hi entra quitxalla per aquí” jajajaja El que s’han perdut aquests infants, si vuitè va ser un dels cursos més memorables! :P
Moltes gràcies per enviar-nos la recepta!
Petons
Sandra
Merci!!
Quina delicia!! Croquetes dolces!
Roger, nunca he probado unas croquetas dulces, pero prometo hacerlo con tu receta. Muchas gracias.
De nada! A ver si te gustan :)
Jo també soc de la generació de la EGB, i de vendre coses pel viatge de fi de curs a Mallorca…jejjeje.. Ben bones i gustoses aquestes croquetes, jo també m´he arriscat i les he fet de xocolata.. Petons,
Hola Roger,
M’ha fet molta gràcia veure els teus comentaris i recepta. T’haig de dir q a mi em va passar una cosa assemblat. De petit, en tinc mes de 60, teniem una minyona q feia meravelles, i em feia croquetes dolces, però a diferència de les teves, eren de sèmola de moresc.
Fa uns pocs anys, fen memòria, vaig re-invertar-me una fórmula i les vaig reproduir; el resultat, estava d’acord amb el meu record; la fórmula encara l’estic perfeccionant, m’anirà be la teva per arrodonir-la.
Et diré, q les meves eren de sèmola; això amb fa pensar q tenia una procedència italiana (polenta). Tenen la ventatge de q per a mi son vàlides, ja q soc celiac. No hi he posat mai ou a la massa; provaré com dius tu.
La reste assemblant; jo m’estimo mes posar molt menys sucre a la massa, i ensucrar-les un cop fetes. M’agrada posar-hi be comí, be anís (una estrella d’anís quan es fa bullir la llet amb la polenta, dona molt bon resultat).
Salut i bona cuina!!!
Doncs ja ho provaré amb sèmola. Ara fa temps que no les faig, però! Merci!
semblen unes croquetes de crema, o de flam, han de ser espectaculars, gràcies. jo les faig de plàtan amb un trosset de presa de xocolata a dins. el primer cop que les vaig fer, em vaig preguntar com havia pogut viure jo sense croquetes dolces fins aleshores :)