Focaccia

 

Després d’un text sobre pa que pot fer que sembli una punta complicat, anem a una variant del combo farina-aigua-llevat que és MOLT fàcil. No cal aprendre trucs d’amassar, no cal emmerdar tota la cuina, ho prometo. Amb vosaltres, la focaccia, en una recepta cedida gentilment per un amic italià de la feina. Que l’ha testejat cops i cops. La de la foto, és la del primer dia que en vaig fer. Va sortir prou bona, però se me’n va anar la mà amb la sal. No ha tornat a passar en ocasions posteriors -una calçotada n’és testimoni- però de les de després ja no he pensat a fer-ne foto.

Les mides que poso són les que m’han fet servei per un motlle de silicona rectangular de 25 cm de llarg. Si és més petit, reduiu proporcionalment…

Necessitem:
– 350 grams de farina (de la panificable/de mitja força, si no de la normal)
– 310 ml d’aigua tèbia
– 25 grams de llevat fresc (que és el tamany de les càpsules que venen a alguns supermercats). Si és llevat del sec, serà 1/3 de la quantitat)
– 1 cullerada rasa de sal
– Romaní
– oli d’oliva bo

Primer dissolem el llevat dins l’aigua tèbia. L’afegim a un bol gran (cal que hi sobri un bon espai, ja que la massa creixerà bastant després), amb la meitat de la farina i ho remenem una miqueta (sense matar-se) amb una espàtula. Ho deixem reposar un parell de minuts. Afegim la sal i la resta de farina i ho mesclem bé amb l’espàtula. Ja tenim la barreja preparada, no serà una cosa consistent com molts pans que treballarem, és molt més liquida, però no cal patir, que no caldrà manipular-la (gaire) amb les mans.

Tapem el bol amb un plàstic i triem una opció:
A) Gent sobradament preparada i planificadora: La barreja la fem amb temps i ho deixem unes 12 horetes a la nevera. 2 hores abans que vagi al forn la deixem a temperatura ambient. Fa gràcia veure com creix i s’omple tot de bombolletes, senyal que el llevat ha fet bé la seva feina.
B) Improvisant a última hora. En comptes de 12 hores a la nevera, ho deixem un parell d’hores, tapat, a temperatura ambient.
En principi amb la opció A, més lent i a la nevera, s’hauria de notar una millora en el sabor.

Fet aquest creixement de la massa, posem a precalentar el forn a 230 graus, dalt i baix, una mitja horeta. Mentrestant, traiem un motllo i l’untem bé d’oli -tampoc ens excedim!-. Després aboquem la mescla al motlle i amb les mans (untades d’oli, així no s’enganxarà) l’acabem de distribuir una mica. I punxant amb els dits els hi fem uns clots per tota la massa. Per sobre li tirem un bon rajolí d’oli i fulles de romaní, que li donaran molt bon gust. Tampoc ens passéssim, que l’olor del romaní és penetrant i no cal embriagar.

Ho posem al forn i hauria de tardar uns 20 minuts. Pujarà de volum i ha de quedar torradeta per dalt, però vigilant de no passar-nos amb el temps que sinó quedaria massa seca.

Deixem refredar una mica… i a menjar. Tant d’acompanyament, com de principal. També es pot obrir per la meitat i farcir-les amb embotit… La mortadel·la de la foto, ideal.

Fàcil, no?

0