Un blog que fa 22 anys. Parlem de conservar el llegat digital
Tinc apuntada l’efemèride al Google Calendar: aniversari del blog el 23 de març. Aquest 2025 són 22 anys des que vaig començar a escriure’l. Dels escrits en català no devia ser pas el primer (jo mateix n’havia escrit abans del 2003) però sí que deu ser dels pocs que conserva l’històric accessible. És una llàstima, perquè gent que ha escrit en format blog (i molt millor i sobre coses més interessants que el que he explicat aquí) ja no ho té disponible a la xarxa. . En molts casos ha estat cosa de fer-ho en plataformes que han mort i que s’han emportat a la tomba totes les publicacions que hi tenien. Molts ara han canviat a substack i similars, però les newsletters no apunten a gaire pervivència en el temps, tampoc.
Un dels blogaires del principis, el Jorge Guitian, aka Diario del gourmet de provincias, va escriure fa un temps sobre els inicis dels blogs gastronòmics (el meu no era estrictament gastronòmic, sinó una mica de barreja dispersa). Del llistat que presenta em queda clar que va ser una bona època en què llegir molt, compartir coneixement, enfrontar punts de vista i reviure un cop i un altre el debat absurd de blogaires vs periodistes. Però després del boom dels primers anys, el volum dels textos no va continuar creixent i en molts casos el què s’havia escrit ja no és localitzable (com a molt a través del Internet archive si ets capaç de recuperar l’URL que tenia el blog en aquell moment). El Jorge va arribar a fer una estimació de què es va perdre:
“La primera vez que me paré a pensar en esto fue para una intervención en el congreso de escritores gastronómicos de Menorca de hace dos o tres años. Y en una búsqueda de andar por casa me di cuenta de que fácilmente un 80% de lo que escribió nuestra generación se perdió. Mar Calpena, Miguel Vila, todo lo que aquí se alojaba en Blogaliza, él blog que tenía Anna….són miles de textos desaparecidos. Quizás alguno sea recuperable, pero la mayoría ya no“
L’edad de l’innocència dels blogs
Un dels que menciona el Jorge al seu article és el Pingue, que feia uns escrits gastronòmics i reivindicatius molt disfrutables- No fa gaire el vaig llegir comentant a Bluesky sobre les desaparicions de contingut:
Li vaig preguntar sobre aquest tema (ha perdut contingut publicat de què no tenia còpia) i em van agradar les seves reflexions sobre aquella època passada i gairebé escombrada del tot:
“Yo me estaba preguntado estos días si no habría que volver a los blogs. Pero blogs cortos, no textos enormes, algo más de reflexión que en una red social pero directos y al tajo. Todo aquel alboroto que trajeron los blogs se ha perdido. No es una historieta de boomer pero lo que es cierto es que aquello se hacía sin esperar nada y ahora todo tiene un fin, monetario o ego personal. Ahora hay gente que escribe muy bien pero se escucha mucho a sí mism@ y para mí pierde el encanto de aquello.
La edad de la inocencia en este mundo pasó. Tienes que manejar la imagen, los contactos y los clics. No me interesa. Deberíamos ser los punkis. Deberíamos ser quienes dijéramos “aburrís con vuestros congresos, vuestras explicaciones, vuestros libros, vuestras disquisiciones y vuestras cosas”.
Diogenes or not
En el meu cas, a més de certa unió amb els blogs gastronòmics (tant dels que parlaven més de gastronomia i restaurants, com els que ho apostaven tot a compartir receptes), dels primers anys recordo algunes trobades amb aquells blogaires de contingut cultural dispers amb qui compartíem format de publicació i idioma (allò d’escriure en català encara que suposés que arribaríem a molta menys gent). Fèiem alguna quedada per fer una birra i desvirtualitzar-nos i compartir coses en comú, que de vegades no eren gaires, d’altres sí. Ens seguíem els uns als altres, ens enllaçàvem i ens comentàvem els textos.
En aquestes quedades, un dels que hi vaig conèixer va ser l’Albert Forns, a qui després he anat trobant i saludant pel barri i a qui he continuat llegint, encara que ha canviat el format, de blog a novel·la.
“Jo la recordo com una època molt viva, però potser per allò que érem joves, teníem cabells, etc. A nivell personal, tenir un blog m’obligava a escriure, que és una cosa que ara no faig tan sovint, ni tan conscientment, etc. Pensant-hi, allò era com les xarxes socials d’ara, però amb menys gent a qui seguir, però la seguies amb més interès. Els posts eren més llargs, més profunds, etc. I pel que fa al llegat, de vegades penso que és un desastre que no quedi res, i perdo mitja tarda buscant un post concret a archive.org (per no trobar-lo mai), però també penso que si tot-tot-tot es guardés seria insostenible (i tampoc ho miraria ningú)”.
Jo pel que sembla, he estat dels que ha apostat pel Diògenes digital. Als que agradi rebuscar a les escombraries, els animo a entrar a Blogger amb el login de Google. Jo hi he trobat autèntiques beneiteries en format blog per fer bromes o hi he pogut rescatar una crònica del festival de Sitges del 2003 que vaig fer pel 3XL.net, on estava treballant. Quina meravella, anar al festival, veure desenes de pel·lis i explicar-ho en format blog (no estava publicat a blogger sinó dins la web del 3XL.net, amb un disseny més adequat.
De moment, aquí continuo, amb menys cabells i més fills, escrivint encara de tant en tant, promocionant-ho menys a xarxes (l’època de publicitar el mateix post en diverses xarxes i en diversos horaris per maximitzar clics ha passat) i amb un trànsit SEO vingut a menys. Algú encara hi passa de tant en tant, però! Saluda als comentaris si ets un d’aquests!
Per il·lustrar l’entrada, una captura de l’Internet Archive del 2004. Així era el blog!
Una abraçadaaaaaa
aviam quan cau aniversari de vermutgracia
“de el”…. Me echan de la tierra. del*
Convoqueu!!
I felicitats!!
No estàs sol.