10 anys de blogs

Tal dia com avui, fa 10 anys, vaig començar aquest blog. El format ja l’havia tocat ja abans: segons em consta a Blogger, ja havia començat a escriure un altre blog que es va perdre en dominis d’arrakis, però que datava d’inici març del 2002. Aprofitant l’efemèride i per variar l’estil de textos que poso per aquí últimament, doncs faré una mirada de com ha evolucionat el tema blogs.

El 2002 començava a publicar amb Blogger (que l’any següent va comprar Google) i jo, com altres, vam descobrir que era una manera de tenir una web actualitzada sense demanar gairse coneixements tècnics ni de disseny. Podies agafar una plantilla (jo de fet ho integrava en una web, tocant-ho una mica més, però és que tenia ganes de provar de remenar html una mica) i en un moment tenies la teva web funcionant i preparada per comunicar al món. El fet era bastant revolucionari perquè permetia a tothom, i de forma gratuïta, poder tenir una web en funcionament i actualitzar-la molt sovint. Que les coses que escrivíem tinguessin gaire interès no importa, això del blog és un format, res més, encara que hi hagi hagut moltes concepcions errònies des que es van començar a popularitzar. Format d’actualitzacions ordenades de més nova a menys nova, després el pots utilitzar de mil maneres diferents. Pots fer-hi periodisme, pots fer-hi tonteria, pots fer mostra del teu talent fotogràfic, pots fer de content curator (persona que selecciona continguts i els filtra perquè la resta de gent s’estalvii la feina de recerca) o dedicar-te a explicar les receptes que has fet aquella setmana.

Repassant textos antics del meu blog (alguns de vergonyeta no aliena sinó pròpia) em trobo que sovint utilitzava el format de text curt, com un recull d’enllaços que venia en format 5 twits (nota: ja no funciona cap dels enllaços!). La cosa en aquell moment era actualitzar el blog sovint. Si era un format d’article/text/entrada (encara no tinc clar com traduir post) curtet ja anava bé.

Uns quants anys més tard van venir les xarxes socials que van fer encara més fàcil publicar a internet qualsevol cosa i a sobre amb el bonus de la interacció: als blogs, excepte en els casos de més èxit, no hi havia l’intercanvi d’opinions i discussió que s’ha generat després en les xarxes socials. Amb l’aparició de les xarxes socials, hi va haver qui va donar els blogs per morts. Al contrari, s’han resituat i el format compta amb bona salut. Davant de la immediatesa, velocitat i concreció dels missatges de xarxes com Twitter, els blogs són uns llocs per desenvolupar idees, suggeriments, pensaments, en més de 140 caràcters, d’una forma més reposada i amb més profunditat. Ara, els blogs reposen més que mai en les xarxes socials per la seva promoció. Les subscripcions per RSS sembla que ja no criden tant: el del blog ja m’avisarà de nou text per twitter o facebook (i aquí entra valorar quants cops un vol promocionar un text per jugar a trobar el punt per arribar al màxim de gent sense fer-se pesat).

A més, han passat d’estar en un àmbit reservat una mica per als frikis d’internet a situar-se, en alguns casos, en un pla més mainstream i que a vegades se’ls col·loqui al cantó de la premsa. Que em sembla malament si es fa en plan generalització (blog només és un format, repeteixo!) però en molts casos té sentit: hi ha bastants blogs més interessants i ben treballats que el que es publica en premsa, que no està en el seu millor moment.

Últimament és habitual que agències de comunicació no només passin informació / convidin a presentacions a periodistes dels mitjans tradicionals sinó que busquin blogs que escriguin sobre el tema i siguin influents. En el cas de la gastronomia ho he pogut viure de més a prop, que he tingut la sort de poder-ho veure des del cantó blog i del cantó premsa. A vegades m’ha donat la sensació que agències de comunicació i marques anaven una mica perdudes i convidaven els bloguers una mica a la babalà, sense ser conscients de la repercussió real que pot tenir i contents del soroll que els generin els tres o quatre textos que es publicaran des de les pàgines d’alguns dels que han estat convidats. També és cert que és un moment estrany per als que volen promocionar les seves coses, amb la premsa cada cop pitjor i amb les formes de comunicació i promoció que van canviant contínuament. Avui un twit d’un famós parlant d’un producte pot ser bastant efectiu. A diferència del blog, però, els caràcters limitats del Twitter no donen lloc per avisar que la marca t’ha regalat el producte o t’ha pagat perquè ho diguis.

Aquest, el de la transparència, és un tema que em continua semblant molt millorable. No estaria malament que ara que alguns blogs estan situats a un nivell semblant a la premsa en certs aspectes, els que hi escriuen poguessin utilitzar un cert criteri periodístic: abans de còrrer a publicar sobre l’últim esdeveniment a què t’han convidat (publica, que així segur que te’n conviden a més), aturar-se i reflexionar una mica de si el que has fet i vols explicar té cert interès, té algun fet novedós/noticiable, algun punt destacat que en justifiqui que ho publiquis i, sobretot, si t’hi han convidat o t’han pagat perquè ho escriguis, puguis explicar i deixar-ho clar al blog, perquè el teu lector pugui conèixer aquest condicionant de la teva opinió. És només una reflexió que faig, no res que s’hagi de seguir: la gràcia del tema publicar a internet (sigui a blogs, a Facebook, a Twitter…) és que cadascú pot publicar el que vulgui i com vulgui i el lector ja decidirà què vol llegir. Afortunadament, hi ha moltes opcions.

Abans d’acabar, aprofito aquest petit text de celebració-reflexió per acabar amb una petita promoció dels 3 blogs que ara tinc [els faig per amor a l’art -i un punt d’ego, com tothom-. Mai hi he posat publicitat, excepte un petit temps que volia experimentar a veure com funcionava]:

Amb compte: aquest mateix, un blog dispers a nivell de contingut on barrejo recomanacions de música, cinema, restaurants, llibres, cròniques de viatges… i d’altres temes que han anat canviant. Abans escrivia alguns cops de còmics, quan treballava al 3xl.net, ara parlo de llocs per anar a córrer. L’únic secret per aguantar-lo tant de temps ha estat no posar-me cap pressió a l’hora de tenir una freqüència d’actualització. Si passo dos mesos sense escriure-hi res, no passa res. Si de cop tinc ganes de publicar tres textos seguits, tampoc.

Cuina amb compte: aquest va néixer el gener del 2005. Començava a viure sol, anava cuinant i volia tenir un lloc on anar endreçant receptes que em funcionaven. No gaire més tard es va apuntar a escriure el blog amb mi la Silvia Campàs, una molt bona amiga i companya de feina que de cuinar en sap un munt. Amb el temps, a més de servir de calaix on endreçar receptes que em funcionen, el blog ha servit a nivell personal per motivar-me a variar les receptes que preparo a casa. De tant en tant recordo que no actualitzo el blog i llavors ja tinc una bona excusa per provar unes quantes receptes que em cridin l’atenció i publicar la o les que quedin bé.

Millora la web: el nou, el seriós. El vaig crear amb la idea de donar consells, explicar trucs orientats a la gent que ens dediquem professionalment a l’àmbit dels continguts a internet. Jo sóc de formació periodista, però amb els anys he anat escrivint menys i dedicant-me a fer altres tasques, com preparar l’arquitectura de la informació d’una web, treballar el seo, mirar l’analítica web… En resum, que no tinc gens clar com definir-me al linkedin i em va passar pel cap que fer un blog com aquest per deixar-ho una mica més clar i de passada ajudar gent que es dedica a això i a la vegada a mi mateix, que escriure textos d’aquests ajuda a posar les idees en ordre i també investigar una mica sobre el que fas i com en parla altre gent. Vaig decidir fer-lo en català perquè no n’hi ha gaires d’aquest estil. Es nota que és en català i d’una temàtica molt concreta: visites que m’hi arriben des de cercadors són poquíssimes.

You may also like...

4 Responses

  1. Victor ha dit:

    10 anys ja! deuria ser la epoca q et vaig descobrir desde el blog que feiem a la uni, i despres quan estava a Anglaterra, amb 3dentistasenbelfast…
    tot un plaer i un honor ser un seguidor dels teus blogs!
    i per molts anys!
    un salut!

  2. Elpingue ha dit:

    Felicidades, rey!

  3. Roger Compte ha dit:

    Gracies als dos!! 🙂

  4. Maida ha dit:

    Bona reflexió! Als que la feina ens canvia la nostra formació original sempre tenim problemes de definició al Linkedin. Però podem agafar el millor de cada part. Moltes felicitats per l’aniversari!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *