Prince of Persia: the lost crown

Ja fa anys que tenim a casa la Nintendo Switch i la mantinc com un entreteniment d’ús no habitual. Això si, un o dos cops l’any trobo algun joc que m’enganxa i li trec suc (o me’l treu) durant unes setmanes o mesos. M’ha passat amb els Marios (l’Odissey, el Wonder, el U Deluxe) i especialment amb els Zelda, he gaudit molt amb el BOTW i el TOTK, sense haver jugat jo a cap Zelda anterior.

Sóc molt plataformero, i Marios apart, a la Switch he descobert un gènere que m’encaixa del tot amb les meves preferències. És el metroidvania, paraula que no coneixia fins no fa gaire i que ja he aprés que són aquests jocs de plataformes amb mapa tirant a extens on vas trobant zones inaccessibles que només podràs visitar més tard en el joc quan desbloquegis certes habilitats, per exemple saltar més alt.

D’aquests jocs he disfrutat molt amb el Hollow Knight (fa molt temps que diuen que la segona part està al caure) i els dos de l’Ori (will of wisps i the blind forest). No fa gaires mesos, llegint en un forum sobre jocs preferits de la Switch vaig veure alguna reivindicació del Prince of Persia, del que havia disfrutat a l’ordinador el joc original, fent salts amb la tecla espai.

Vaig pescar una oferta de joc físic a 19,90 i m’hi vaig posar.

M’ha durat força setmanes i l’he gaudit com pocs. Té les plataformes, amb dificultat creixent fins a moments de gairebé frustració total. De celebrar aquells recorreguts d’anar saltant i movent-se durant minuts sense poder fer cap error o comences de nou. La part de les plataformes és fantàstica (m’ha quedat pendent els divine trials que ja m’han superat del tot) i la part de lluita és molt completa. Les teves habilitats van creixent i els botons que pots utilitzar també. El sistema de combat està molt ben aconseguit i tens fins i tot una espècie de mestre que t’entrena a poder fer els combos més útils. He gaudit també molt de les batalles amb els caps de final de fase, tot i que superat el Menolias, que em va costar molts intents, em vaig trobar que els darrers de tots em demanarien hores i hores de provar i anar perfilant l’estratègia guanyadora. Vaig dimitir i optar per la solució no gaire reivindicable de baixar la dificultat del joc en aquests combats.

Absolutament recomanat. D’això dels metroidvania m’agrada el d’anar tornant enrere i pescant dels llocs que abans eren inaccessibles.