“Born tu run”, Christopher McDougall

Aquest és un llibre molt addictiu sobre còrrer. Que és l’últim esport que he incorporat a la llista. Fora futbol -excepte costellades- i squash -massa intens, carn de lesions-, ja farà gairebé un any que surto a còrrer, un parell de cops per setmana mínim. M’ha servir com a motivador per deixar de fumar amb èxit i també m’ha ajudat a posar-me en bona forma -combinat amb piscina-. Hi havia una tercera petició, que era baixar algun quilet, però hi ha contraindicacions en forma de golafreria.

Aquest és un llibre sobre còrrer que t’anima -encara més- a sortir fora i moure’t. No cal anar ràpid, ni batre records. El simple fet de sortir, anar al ritme que et dicta la teva condició física i fer la distància que et sentis amb valor o ganes de fer, ja és una injecció de bon rotllo important. He llegit que pel mig hi ha endorfines i altres paraules científiques que no controlo que ho expliquen, però en experiència pròpia, acabes de còrrer i no et sents cansat, tens més energia i estàs de més bon humor. El llibre explica la historia del seu protagonista, un periodista que no para de tenir problemes perquè es lesiona continuament quan corre. Però arrel d’un article descobreix els Tarahumara, una tribu mexicana que corren que se les pelen i durant hores i hores amb unes sandàlies als peus i una toga cobrint el cos. Amb aquest equipament tan poc avançat guanyen alguns dels corredors d’ultrafons més afamats en una carrera als Estats Units. I el llibre segueix la ruta de l’autor per conèixe’ls i aprendre els seus secrets, odisea que acabarà en una cursa que enfrontarà els millors ultraatletes i alguns dels Tarahumara en el terreny d’aquests últims (zona calurosa, seca i complicada per la supervivència on les hi hagi). Entre els que la correran, l’autor. Que passarà de tenir dolors després de cada cursa, a correr una doble marató.

El llibre de Christopher McDougall (de moment no traduït al castellà/català, crec) és una Biblia pels defensors del barefoot running. La teoria és que les vambes, cada cop més plenes de tecnologia, són cada cop pitjors pels nostres peus i ens provoquen lesions (el comfort fa que s’adormin alguns musculs que haurien d’estar treballant). I que la solució és còrrer descalç, com sempre ha fet l’home (bé, descalç o amb un suport mínim, que tampoc cal desgraciar-se els peus trepitjant roques punxegudes).

Entremig de la narració, una part més assajistica, on ens parla de treballs de científics que expliquen aquests problemes generats per les sabatilles esportives d’última generació. I també per la gran tesi del llibre: l’home és un animal corredor. El seu cos està fet per còrrer i així ho ha fet sempre fins ara, que ja no ha estat necessari i ens hem apalancat cosa fina. De fet, asseguren, és el que ha separat l’homo sapiens dels homes anteriors i que el permetia caçar per esgotament. Tu fes una marató, que l’antilop ja es cansarà (com que no controlen la calor amb la respiració, a diferència de nosaltres que ho fem amb la suor, tard o d’hora diran prou).

Em faria falta llegir opinions en el sentit contrari al que exposa el llibre, per acabar de fer-me una visió més correcta, però el que diu sembla que tingui bastant sentit. I com a mínim, fes-li cas o no, el llibre enganxa i anima a còrrer. I amb això ja n’hi ha més que suficient.