Down and dirty pictures

Ja he acabat d’engolir les gairebé 500 pàgines de Down and dirty pictures, un llibre sobre cinema del periodista Peter Biskind. Aquest home es va fer famós amb el llibre Moteros tranquilos, toros salvajes, que explicava la generació de directors nord-americans dels anys 70 (Scorsese, Coppola, Altman…) com van revolucionar Hollywood, amb noves formes de fer cine. El llibre repassava tant el més estrictament cinematogràfic com temes més marujilles, que si l’Scorsese es fotia molta coca que si el Coppola li fotia banyes a la dona, etc…

Aquest Down and dirty pictures es salta l'”entranyable” dècada dels 80 i parla de l’emergència del cinema independent nord-americà als 90, centrant-se en dos focus: Miramax i el festival de Sundance. Per proximitat generacional, aquí he trobat menys pel·lis que no em sonessin que al llibre anterior. No deixa especialment bé cap d’aquests dos pals de paller del cine independent. Especialment els germans Weinstein, capos de Miramax, dels que explica desenes d’anècdotes de com pressionaven directors i productors (a vegades amb tècniques violentes i sovint d’estil mafios). Un germà, el Bob es dedicava a films més comercials al segell Dimension (Scary Movie, Scream…) i l’altre, el Harvey Scissorhands (per la seva habilitat per retallar films, fins i tot si el director tenia el dret al director’s cut) s’encarregava de la part diguem més arty. Van començar comprant pel·lis per poc preu i fent apostes de distribució que cap de les “independents” feia (films a moltes més pantalles, fora del circuit més artie) i gràcies a l’èxit de films com els del senyor Tarantino (una de les icones de la casa) van anar creixent fins convertir-se en un monstre que desvirtuava ja el concepte independent i que feia productes (Could Mountain, Shakespeare in love…) amb la mirada posada als Oscars. On han triomfat molt per cert. Se’ls hi dona el crèdit de permetre que arribin a molta més gent produccions “independents” de qualitat i cinema extranger i en contra que van inflar tan la bombolla independent que el què és realment independent s’ha quedat reclós i amb molts pocs recursos. A més d’haver mutilat vàries pel·lícules de directors prestigiosos per poder arribar a més públic i en definitiva fer més pasta.

De Sundance parla d’uns inicis difícils, amb unes intencions bones… fins a un èxit que va arribar quan el festival es va obrir a Hollywood i a una comercialitat que traia el mateix esperit independent del cinema. Si que servia per això per col·locar films més d’autor i que tinguessin una distribució molt més àmplia que anys enrera.

De moment només està en anglès però recomano llegir-lo si porteu bé l’idioma, us interessa el cine i sou dels que com jo van començar-se a interessar realment pel cinema paral·lelament amb l’emergència d’aquests primers èxits “independents” com Reservoir Dogs. El de Moteros salvajes també val molt la pena. L’ideal amb els dos seria poder anar veient les pel·lis de les que parla a mesura que es va llegint…