“El túnel”, Ernesto Sábato

Una brutalitat de novel·la, curteta, descomunal, cops de dreta i esquerra continuats per deixar-te grogui. És un llibre curtet, clàssic de la literatura iberoamericana, que per anys que té (de la collita del 77, com jo) es troba en edició ben barata. Vaja, per acabar de motivar a l’adquisició. L’escriu un argentí, Ernesto Sábato. El seu és un país de psicòlegs i aquesta historia és el retrat colpidor de la ment d’un pintor que s’obsessiona per una dona. Sembla que és l’única capaç d’entendre la seva obra, davant tanta mediocritat al món i ell es va capficant en ella, controlant-la, canviant d’opinió, d’idees, d’estratègies, però amb la María sempre al cap. Els gelos devoren la seva ment i el van fer embogint pas a pas fins a un final molt final. Espectacular com es desenvolupen els seus pensaments i com ens ho va narrant el seu autor. La violència de gènere, com algú que estima molt una dona pot acabar fent-li mal per una ment que perd el nord: aquest llibre n’és una tremenda recreació.

Sé que se’n va fer una versió en cine, que en principi em semblava una mala idea (per la quantitat de veu en off que demanaria) però que m’han dit que no està malament del tot…