Pablo Escobar, un narcotraficant que va arribar a ser considerat entre els homes més rics del món per la revista Forbes. Guanyava bilions. Tants diners que no podien amagar bé els bitllets i arribaven a perdre un 10% del què aconseguien en bitllets que es feien malbé. Tant guanyaven que podien dedicar a provar (i fracassar) en noves formes d’introduir la cocaïna des de Colòmbia als Estats Units. És fenomenal llegir que entre altres coses estaven inspirats per les pel·lícules del James Bond: d’allà van treure la idea de construir un submarí per introduir droga per la via subaquatica. I d’allà també es van inspirar per posar uns botons als cotxes que quan els pitjaves treien fum, per donar-te a la fuga i que no et veiessin.
El llibre narra primer la historia del seu ascens al poder del narcotràfic i presenta també la faceta solidària del Pablo Escobar, que feia que les classes treballadores colombianes se l’estimessin per les seves contribucions a construir escoles, donar medicines i ajudar en els seus problemes, d’una manera que no feia el govern. Però tants diners i tan poder aviat el van posar al punt de mira. Del govern de Colòmbia, dels Estats Units -que l’havien marcat com a enemic número 1- o del cartel de Cali, interessats en eliminar del mapa el seu més gran competidor. Tants diners com tenia li van servir per estar anys i anys amagant-se i fugint de policies i intents d’assessinat. Les histories són altament pel·lículeres: fugides per la jungla mentre els helicopters sobrevolen la zona, gent de la seva organització que els traiciona i revela la seva localització… També hi ha lloc per les anècdotes divertides: tenien un ranxo gegant amb un zoo molt complet, a la Michael Jackson. M’encanta la historia del lloro preferit del Pablo Escobar. El Chinchon. Un ocell capaç de recitar el nom dels més grans futbolistes de Colòmbia però a la vegada un apassionat del whiski. Un dia es va tajar, va quedar dormit, i se’l va cruspir un gat. El futbol precisament era una de les grans passions del protagonista i en una de les presons on va estar -on tenia mooolta llibertat- es feia portar equips de futbol de primera divisió per jugar contra ells. L’estrambòtic porter René Higuita era amic seu i inclús va intentar fer el paper de mitjancer entre ell i el cartel de Cali per aconseguir una pau que no va arribar fins després que el Pablo Escobar morís assessinat. Al·lucinant la quantitat de morts que hi va arribar a haver (per tots els cantons) fins que es va arribar a aquest punt.
El llibre l’he devorat en anglès (comprat a un aeroport, en versió UK) i diria que no s’ha traduit aquí. Confirmo però que no és un anglès gaire complicat, ben fàcil de llegir.
Boníssim! Vaig llegir la recomanació i el vaig comanar via amazon de segona mà ( que me va sortir tirat).
Sobretot, vaig disfrutar tot el sistema operatiu per guardar diners dins les parets de les cases i totes aquelles anècdotes dels zoos i de n’higuita, sinatra i companyia.
Realment, tot i que sigui el seu germà que ho conta (supòs que intenta suavitzar algun passatge) em va sorprendre una relativa imparcialitat