Continuo de recomanacions per Sant Jordi amb l’obra d’un dels pocs profetes catalans vius que queden, Valero Sanmartí. Porta el títol de “Jo només il·lumino la catalana terra” (editorial Les males herbes). De fa temps que ja ens il·luminava el camí correcte al seu blog Jo només follo a pèl i ara s’ha passat al format paper, sense dibuixets en Paint, però amb “xistes” gràfics per alleugerir la densa prosa. En aquest llibre fa una cosa molt sana, per poc practicada, atacar les costums i tradicions catalanes. Els castellers, la ratafia, els quillos, els neorurals o la gent que corre. O el Barça, s’atreveix amb el Barça!
Si heu seguit el seu blog ja sabreu per on van els trets. Si no, una crítica divertidíssima de temes variats en un estil que barreja la prosa culta amb el grollerisme justificat i les referències d’alta cultura amb les de la cutrura. Dels filòsofs grecs a Gandia Shore. En el capítol sobre els quillos (antològic) ens explica per exemple “el quillo comú es veu a si mateix com una mena de déu hindú que somia la complexitat total del cosmos: el passat i el futur, la vida i la mort. La resta de mortals només som figurants sense voluntat imaginats per la seva psique, una comparsa de titelles en una funció de la qual ell és el director i l’actor principal“. I no gaire més endavant ens parla de la seva relació amb el superprograma (s’ha de veure) “El guerro más letal”. Per degustar amb calma, amb copa de whiski i puro al costat, i riure a cor que vols.
Cal seguir-lo al blog (que no actualitza gaire sovint) o al twitter i fins i tot comprar-li el llibre. Encara que si hi guanya diners, segurament s’ho gasti en drogues. Del llibre se’n pot descarregar un fragment a Gent normal. Per altra web de música indie catalana que va publicar un llibre fa un temps on el Valero escrivia un genial relat sobre el què va passar realment al concert de Sufjan Stevens a l’auditori del Primavera Sound.
Ultims comentaris al blog