La carretera, Cormac McCarthy
Aquest llibre és de Cormac McCarthy, l’autor de No es país para viejos (la novel·la que tan i tan bé han adaptat els germans Coen – la peli s’estrena el dia 15). La carretera (Edicions 62) m’ha semblat brutal, un llibre a recomanar de totes totes. Explica la historia d’un pare i un nen, en un futur indeterminat, que no sembla gaire llunyà i del que sabem que recentment hi ha passat algun desastre que ho ha cremat tot. Queda molt poca gent viva i els que hi han lluiten per sobreviure com poden buscant menjar i evitant trobar-se altres persones. La novel·la t’agafa i no et deixa: per la manera d’anar-te explicant aquesta historia de ciència ficció sense donar-te més detalls dels necessaris. Simplement el que és el món dels protagonistes en aquell precís instant. Referir-se a un passat o a explicar els esdeveniments que van originar aquest nou món no té sentit quan l’únic que els importa als protagonistes és la supervivència diària. A més d’això hi ha la tendra relació entre pare i nen, molt emotiva. Un llibre d’aquells que vas llegint i generant sense parar imatges mentals d’aquest món ennegrit. Mentre anava pensant en com era aquest món i la seva vida, em va venir al cap una pel·li que em va agradar molt fa un parell d’anys: Le temps du loup, del Michael Haneke. També la recomano! Sense món incendiat, però també poques persones -bastantes més que al llibre- lluitant per sobreviure.
El veig camí de convertir-se en un clàssic. Va guanyar el premi Pulitzer de novel·la, l’any passat. Com a cosa que no em va fer tant el pes, que en la traducció al català s’utilitzaven alguns cultismes que no havia sentit mai. Vaja, tampoc sé si a la novel·la original el registre és aquest, però se’m feia una mica estranya de llegir alguna expressió.
Em vaig llegir la versió original en el seu moment i no em va agradar gens ni mica. The Road em va semblar trilladíssima, amb uns personatges buits i unes situacions inversemblants, narrat amb un estil que no encaixa en els meus gustos (m’agrada saber qui parla en cada moment, per exemple).
La versió de No county for old men dels Coen és senzillament brillant i hipnòtica.
Has vist ja Cloverfield?
Doncs norl, no l’he vist… si que es cert que no inventa res la carretera però a mi em va agradar molt
Tot just l’he acabat de llegir. Val a dir que les sensacions han estat diverses i variades. En un primer moment em va atrapar per l’escenificació del món postapocalíptic que se’m mostrava i la duresa de les condicions de supervivència a què es veien abocats els protagonistes: l’home i el nen. Després em va decaure perquè em faltava una història dins la novel·la… la trobava buida. Però en continuar fent via, en continuar dins la carretera, em vaig adonar que no li mancava res perquè la història que jo esperava era a cada passa del camí. Perquè es tractava d’això: de fer camí.
Es un cant a l’esperança… dins la desesperança.
Amb tot, i malgrat la meva valoració final és positiva, jo m’ho pensaria abans de recomanar-la perquè crec que és un concepte no habitual de novel·la, el que hi trobem a “La carretera”.
Sílvia Romero