BigElf, “Into the maelstrom”

Aquest disc (disponible a Spotify) és el que de moment m’ha enganxat més en el què portem d’any. A mi no m’ajuntis guitarres potents i tocs a lo Beatles, que m’enamoro. Per això disfruto tant amb grups com els Jellyfish, els Enuff Z Nuff, els Redd Kross o els Cheap Trick. Que no vol dir que aquests grups siguin molt semblants entre si ni amb aquests dels que parlo avui, però al meu espai mental van a la mateixa estanteria. Alguns com els BigElf, sumen a aquesta combinació un bon punt psicodèlic.

Són un grup americà, liderats per un tal Damon Fox (compositor, cantant, guitarra) que van traient discos molt al seu ritme, que és cada cinc anys aproximadament. El primer no el tinc gaire escoltat, però els dos següents, Hex i Cheat the gallows, són molt i molt recomanables: anys 70, de black sabbath a beatles passant per un puntet glam i tot. Del disc anterior, el single, “Money, it’s pure evil”:

Si ja anaven per bon camí, aquest nou disc encara l’estic disfrutant més (o com a mínim tant com el “Cheat the gallows”). Producció molt robusta i trufat de cosetes sci-fi (com per exemple a la cançó Hypersleep). Han fet un fitxatge mediàtic, que és el bateria Mike Portnoy, la bèstia que tocava a Dream Theater, un grup que no m’interessa gairegens, però aquí està molt domat i no se li’n va la pilota amb percussions massa mastodòntiques. La cançó “Already gone” ara em té enamorat però el que crec que és el primer senzill, “Alien frequency” també és cosa fina:

Se’m fa difícil anar destacant temes perquè manté un nivell molt alt d’agradabilitat tot el disc. A escoltar-lo, coi! I a posar un espelma a Santa Gira Europea i esperar que algú ens els porti per aquí.