Discos preferits del 2015

imprimeix
Sense més preambuls, els discos que més m’han agradat aquest 2015. Tinc clars els 4 primers, la resta els poso en una bossa sense ordre. M’estalvio de fer la feina de posar els enllaços a l’spotify, que amb una cerca ràpida ja els tindreu a mà.

My morning jacket

  1. My morning jacket – The waterfall: un dels grups que més m’agrada (rock americà amb psicodèlia i èpica) han fet un disc que no vaig parar d’escoltar a la primavera i l’estiu. Són molt bons en disc, però en directe encara són millors (dono fe: els he vist dues vegades) i podria ser que acabessin tocant el 2016 al Primavera (creuem els dits, hi ha rumors)
  2. Ghost – Meliora: Suecs, satànics, enmascarats, que tenien dos discos com sols (guitarres dures, melodies) i ara han fet un tercer que encara és millor i més addictiu. Van deixar no fa gaire un gran concert a la sala Apolo. L’imatge és contundent, però es prenen a si mateixos amb humor i la música és accessible, una petita barreja de sonoritats que van de Metallica a Abba, Blue Oyster Cült…
  3. Florence & the machine – How big, how blue, how beatiful: grup que desconeixia fins no fa gaires mesos i dels que em va enamorar aquest disc, més popero del que és habitual en mi, però ple de força i amb una veuarra femenina a davant. What kind of man és un temassu. Entrada comprada per veure’ls al Sant Jordi a l’abril!
  4. The Darkness – Last of our kind: Rock dur britànic, falsets, Queen. Es van reagrupar i estan en bona forma. No cal dir més. Bé, si: el tema que dona nom al disc és una meravella i té un videoclip que m’omple de bon rotllo. Toquen a Barcelona el mes que ve.

Fet el Top-4, enumero sense ordre de preferència alguns discos que m’han agradat aquest 2015, per a qui els vulgui catar (a mi aquestes llistes de millors de l’any que fa altra gent m’ajuden a descobrir coses que se m’havien passat.

  • Deafheaven – New bermuda: qui m’hauria dit a mi fa molts anys, quan escoltava grups de metal extrem que hi acabaria havent un grup de black metal hipster que agradaria a crítics i sortiria a revistes de gent molona. Els vaig veure en directe i em van agradar prou però aquest disc, que he començat a escoltar no fa gaire, m’ha deixat molt bona impressió tant la tralla com els trossos on baixen de revolucions.
  • Paradise Lost – The plague within: De l’època que li donava més al metall extrem, aquests eren uns dels favorits. No han parat d’anar traient discos, bastant dignes tots (fins i tot el gir Depeche Mode que van fer). Ara han tornat en forma amb el disc més dur que han fet en anys i on el cantant recupera la veu gutural de se m’han acabat els Halls.
  • Elder – Lore: Recomanació del Pani, que sempre és garantia, el començament del disc em feia por que sonava a alguna cosa massa progressiva, però després ja se’n va per línia blacksabbathera, que sempre està bé i amb coses que em recorden a Mastodon.
  • Chris Cornell – Higher Truth: el cantant dels Soundgarden torna als seus discos acústics en solitari. Rotllo rock tranquilet amb la seva clàssica veu que enamora. Els primers cops que el vaig escoltar em va semblar força avorrit, però ha acabat calant i aniré a veure com toca algunes d’aquest disc, dels anteriors i moltes versions, al Liceu a la primavera.
  • Royal Thunder – Crooked doors: un altre descobriment de fa ben pocs mesos, rock d’origens setenteros molt ben fet i amb veu femenina ben canyera.
  • Mikal Cronin – MCIII: per l’àrea powerpop on sempre rasco alguna cosa, aquest senyor, que va traient discos de títols poc complicats però molt resultons.
  • Faith no More – Sol invictus: la veritat és que esperava alguna cosa més del retorn de Faith no more, més sabent que en directe havien donat molt la talla i que el Mike Patton és un tio que els té ben posats. Els hi ha quedat una cosa irregular, però amb grans temes en el seu estil com Separation Anxiety.
  • Kendrick Lamar – To pimp a Butterfly: tant veure’l en llistes del millor de l’any em va picar la curiositat. Poc hip hop escolto jo (fora d’Snoop Doggy Dog, Jurassic 5 i no gaire més) però aquest disc em va semblar una cosa ben diferent i interessant. Molt canviant, diferent, amb molta substància.

 

 

 

You may also like...

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *