Discos que sonen i sonen

Normalment passo èpoques de sequera musical, en què no descobreixo res de nou que m’interessi i he de recorrer als de sempre. Però ara, cosa curiosa, tinc 4 discs nous sonant repetidament a l’iPod. Ordenats de més vell a més nou (per data de publicació):

1. The Jayhawks – Rainy Day Music – Vaig llegir en una crítica a Internet (que ara em fa pal buscar) que es podia conseguir un estat d’euforia i bon rotllo gràcies a algunes drogues. O gracies a discs com aquests. Un disc de melodies alegres, per pujar-te la moral (“no et posis trist, guarda-ho per un dia de pluja”), que no deixo d’escoltar. Que tant Alice in Chains depressiu no pot ser bo pel cos! 🙂
2. The Darkness – Permission to land – Clàssic grup que genera controversia. O t’encanten o els odies. O els consideres un genis o una broma de mal gust. Jo més aviat em situo en la posició de prendre-me’ls com una broma absolutament disfrutable. Fan cançons guitarreres a l’estil de grups del heavy dels 80, amb un cantant que usa i abusa el falseto operístic i amb unes pintes de cock-rockers totals. I believe in a thing called love, quin gran single! A la seva web oficial es poden veure els videoclips. Atenció al de Growing on me, que comença amb un pterodactil practicant el sexe amb un avió militar.
3. Muse – Absolution – No agraden als crítics perquè són pomposos. Perquè són uns Radiohead heavymetalitzats. Però m’agraden i han facturat un disc que m’està convecent encara més que l’anterior Origin of Simmetry. Els veuré en concert el 13 de novembre a Razzmatazz…
4. A Perfect Circle – The thirteenth step – Com a fan de Tool que soc, el primer disc d’A Perfect Circle em va decepcionar una mica. Pels qui no coneguin ni uns ni altres, els dos grups comparteixen un superb cantant, el Maynard James Keenan. El segon treball d’APC (amb la incorporació al grup del exMarilyn Manson Twiggy Ramirez i l’exSmashing Pumpkings James Iha) els hi ha sortit rodó. S’obliden de sons més pròxims al nu-metal, per sort, i han fet un disc molt reposat, que s’accelera en pocs moments, tot adornat per les lletres ben personals i la veu del Keenan. Curiosament ara he trobat al Soulseek un parell de temes que canta ell a la banda sonora d’Underworld. Un (Bring me the disco king), amb el David Bowie!!