Mark Lanegan. “Cantar hacia atrás y llorar”

Un dels autoregals de Sant Jordi va ser la biografia del Mark Lanegan, que és d’aquelles que no pots deixar. S’ajunta la confessió molt franca i crua d’un addicte (a moltes coses, però especialment a l’heroïna) amb un passeig per la música grunge (que continuo escoltant dia si dia també), amb l’aparició a la vida del Lanegan de molts noms propis com el Kurt Cobain, el Chris Cornell o especialment el Layne Staley, de qui és més amic i amb qui comparteix un camí més paral·lel d’addicte. De fet, la mort del Layne és el tancament del llibre, manera fosca de tancar un llibre molt fosc.

Els Screaming Trees no són el meu grup preferit del pack grunge (el títol aniria segurament als Alice in Chains) però si que m’agraden molt, especialment el duo Sweet oblivion/Dust, els dos últims discs. A més de la música, emergia la veuarra del Lanegan. Després en solitari també el vaig anar seguint (m’agraden molt les versions del Field Songs per exemple), amb una trajectoria molt interessant i amb col·laboracions molt potents (la de Soulsavers per exemple). A la biografia de la part musical es diria que acaba amb l’últim dels Screaming Trees i després se centra exclusivament en la part més personal i la seva lluita per desenganxar-se. És molt franc parlant de la seva addició, no maquilla res ni escriu per deixar-se bé a si mateix: queda com un pobre yonki que no té manera de lluitar contra les seves addicions i debilitats.

És un bon llibre per llegir acompanyat de la seva banda sonora: els discos dels Screaming Trees, algun concert de l’època, els dos primers discos d’ell en solitari. Hi ha moments que és inevitable buscar-los a Youtube. Recordo el moment de la seva aparició al programa de Jay Leno, precedit d’una nit on el Lanegan va acabar tan drogat que va dormir amb el cap sortint del llit: amb tot el què s’havia fotut i la posició li va sortir bilis que li va entrar als pulmons i el va deixar destrossat. Al llibre explica com aquella actuació li va costar molt. Si la busques, se’l veu patint per trobar la veu:

Com deia, el llibre és molt fosc i cru, tot i que té alguns moments de comèdia involuntària amb les trobades que té amb músics com l’Al Jourgensen de Ministry o especialment el Liam Gallagher d’Oasis, un dels qui dedica més odi de tot el llibre. El principal focus de bilis, però, és el guitarra del grup, el Gary Lee Conner, a qui menosprecia excessivament.

El llibre també serveix per trobar una banda sonora de grups que agraden al Lanegan, que no són les influències òbvies dels grups de l’era grunge, com ell va demostrar de sobres en la carrera en solitari. Dels que desconeixia, els que més m’han quedat són els The Gun Club, amb un parell de discos (Fire of Love i Miami) molt interessants!