Rome, una falsa banda sonora que compraria el Tarantino

Dos noms principals al projecte Rome, un disc: Daniele Luppi (a qui no tinc el plaer de conèixer, però sembla que és un compositor de bandes sonores admirador d’Ennio Morricone) i Danger Mouse. Aquest és un DJ que vaig sentir per primer cop quan es començava a fer popular el terme mashup. Ell ho va fer a lo gran. Va agafar el disc blanc dels Beatles, el disc negre del Jay-Z i en va treure un disc gris que va oferir com a descàrrega gratuïta. A part de sorprendre per lo bé que ho lligava tot va tenir bastant ressó pel què es va arribar a discutir a nivell de drets d’autor i l’ús que es podia fer de cançons d’altres. Ja més tard ho va petar àmpliament amb els Gnarls Barkley i ara porta a mitges aquest disc, Rome, que m’ha deixat enamorat. Candidat a banda sonora estiuenca.

I dic banda sonora perquè sona com a tal. Anys 60 i 70. Cançons sensuals, a Season’s tree t’imagines un cotxe viatjant per la Costa Mediterrania, història d’amor retratada en càmera realista. La primera és western total, l’ombra de Morricone tenyint la cançó. La calma tensa prèvia a l’intercanvi de drets. Roman Blue jamesbondeja. I a Black ens il·lumina la veu de la Norah Jones que posa les veus a algunes cançons del disc, juntament amb el Jack White, que aquí el tenen molt ben domat i s’adapta just al seu paper. Morning fog hauria encaixat a alguna escena de Kill Bill, segur.

Rodonet, si el voleu escoltar, a hypertrack l’ofereixen sencer, en streaming.

I si teniu instal·lat el Chrome i teniu un ordinador mínimament potent a nivell de targeta gràfica, no us perdeu Ro.me, un videoclip interactiu on pots anar movent els ulls del protagonista inmers a un món en tres dimensions molt poligonals.