Aiueno, dels de Can Kenji

No he tardat gaires setmanes a estrenar un nou restaurant al barri. Es diu Aiueno  i és una iniciativa dels de Can Kenji (un altre del que havia parlat sense entrada pròpia al blog, en un post de japonesos diferents i en un de llocs on menjar a Gràcia).

El Can Kenji és un japonès amb una mica de xivarri, pinta tabernera, fusionant coses japoneses i mediterrànies, amb bons menús de migdia i carta interessant a la nit. Al nou (just al davant, Rosselló 296, Tel 933 283 711)  l’interior és més elegant i tranquil, taules grans per compartir o una llarga barra i la cosa es redueix a dos possibilitats: menú degustació de 24€ o de 30€. La segona opció té algun plat més i algun de diferent però amb el de 24 vam quedar més que satisfets (de fet a nivell de quantitat potser és una mica excessiu i tot, i hauríem retallat algun plat). Em van comentar que no canvien massa aquest menú, més que algun plat de tant en tant, pel que no seria per repetir tant com el Can Kenji. Però per anar-hi a disfrutar d’un bon sopar, segur, que ens va semblar d’una gran relació qualitat-preu.

Com deia, potser van ser massa plats. Dels que hi havia, les llegums en vinagre no ens van dir gaire cosa i l’anunciat com “shabu-shabu de pop” tampoc (pel nom m’esperava una cosa en format sopa on sucar el pop). Però el paté de verat era molt gustós (i els palets per acompanyar-lo) i també destacaven les mandonguilles de tofu, que no seria una cosa que a priori m’hagués d’entusiasmar. Té gràcia (i funciona bé) fer gyoza mantenint el farcit (amb carn i col) però fent que l’envoltori no sigui la massa tradicional sinó verdures arrebossades en tempura (carbassó, albergínia).

Als principals, bones i gustoses les carns (tant l’ànec com la vedella -a mi potser més l’ànec i l’acompanyament de porro a la taronja, fantàstic-) i l’esperat sushi. Servit sense soja per sucar-lo, preparat per no haver de fer res més que endrapar-los d’un en un. Un d’ells (el de sorell?) estava una mica passat de wasabi però la resta estaven molt bé. Amb el puntet picant que tant m’agrada. El que anava condimentat una mica diferent és el que més em va agradar, el d’anguila. Sensacional.

Les postres van arribar amb nosaltres ja rebufant però complien bé. Un coulant de xocolata contrarestat amb un gelat de gingebre (no ben bé el què posava al menú) i el biscuit de té i platan, una mica menys contundent.

En total va sortir a 31 euros per cap (amb un parell d’aigues, un parell de copes de vi, una jarreta de sake). Curiosa la carta de vins, molt curteta i molt catalana. Entre els blancs, un que ens agrada molt, el Tayaimgut!

Podeu veure l’àlbum de fotos complet a can Flickr. Des que em vaig adonar que amb la seva app podies fer que es pugessin automàticament les fotos que fas amb el mòbil, ideal per fer àlbums de manera fàcil (així deixo de banda el Google+ que és com ho feia últimament).

Nota: s’omple molt, cal trucar per reservar!