Barraca
Una de les novetats de restaurants a Barcelona d’aquest estiu i una de les que ha rebut més ressò en diaris i blogs variats. Hi ha alguns locals, que no sé si és per qui són els padrins o perquè inverteixen en publicitat on toca o perquè truquen a les portes periodístiques que fa falta, dels que se’n parla fins i tot excessivament quan surten. Sense temps per haver demostrat res. En un món tan accelerat com el que vivim hi ha pressa per proclamar que el nou local de l’Albert Adrià és ja el millor en la seva especialitat o que aquest Barraca o el Martínez fan alguns dels grans arrossos de la Barcelona marítima.
Tot i que l’excés de publicitat em pugui tirar una mica enrere, les coses cal provar-les i en les dues ocasions que he visitat aquest Barraca (passeig Marítim, 1 de Barcelona, telèfon 93 224 12 53) n’he sortit més que satisfet. D’entrada el local ja em va agradar molt, blanc, lluminós, amb bones vistes i la relativa tranquil·litat (quan està ple, hi ha soroll) que dona no estar a peu de carrer sinó a un primer pis. Si vols tenir una de les taules que donen a les finestres, les que tenen millors vistes, el truc és reservar taula ben d’horeta (cap a les 13.30)… i demanar-ho!
Anem al què importa, l’oferta gastronòmica: bastant enfocada a fer un arrosset i agafar alguns entrants per picar i compartir. El què a casa meva es coneix com un dinar ideal de diumenge. Hi ha alternatives als arrossos, tot de peixos del dia que segur que estan molt bé, però que no he provat. 6 opcions paelleres (en el concepte molt ampli de paella, perdó integristes): paella marinera, arròs a banda amb navalles, paella amb verdures ecològiques, arròs negre i els dos que he provat: arròs del Delta amb carxofes, sèpia, salsitxes i closca i la paella d’arròs bomba, calamar, peix de platja, rossellones, musclos i julivertada. Tots es mouen entre els 15 i els 19 euros. Els dos han passat l’aprovació del meu pare (el golafre de l’arròs de la família), que no és poca cosa. El del Delta, gustosíssim; amb l’altre, la paella amb calamar i peixos varis, d’entrada el gra d’arròs no em va semblar tan gustós, però amb el temps el plat va anar de menys a més i va acabar idealment, tot rascant els grans agarraets a les vores, una delícia.
Els entrants que he provat també han passat amb nota. Dos plats que em porten a la Barceloneta com són els bunyols de bacallà i la bomba, molt recomanables ambdós. Avui, uns musclos amb tomàquet confitat i alfàbrega molt suaus i de gust elegant, i uns calamars a l’andalusa amb un arrebossat molt finet i una salsa tàrtara per anar sucant. Les braves també estan bé, però ja que estem on estem potser val la pena provar alguna cosa més marinera!
Les postres també tenen bon nivell. De les provades em quedo amb el babà al ron amb pinya i llet de coco, sensacional. I amb un crocanti que em sembla una bona reivindicació de posar-lo a la carta, uns postres que em recorden els menjars de fa anys. Pijama, crocanti, “limón helado”, comtessa, fruits secs amb moscatell… I el serveixen com cal : te’l reguen amb un rajolí de whisky!
Si teniu curiositat pel què costa, a la seva web tenen la carta, amb preus. A nosaltres ens ha sortit els dos cops que hi hem anat entre 30 i 35 euros, comptant que amb el vi hem estat prou moderats. No cal proclamar-lo com el lloc on menjar els millors arrossos de la Barceloneta, perquè no crec que ho siguin, però si que són molt bons i venen perfectament acompanyats per davant i per darrera. Així que em sembla una opció molt aconsellable per visitar, quan baixeu cap a la platja. I una opció bastant a tenir en compte si tenim amics guiris que visiten la ciutat. Entre el bon menjar i les vistes del mar, segur que surten més que satisfets.
Bones Roger,
Aquest és el que em mereix més confiança de tota la gama de guais que han obert i dels que es parla “excessivament quan surten”, sense haver demostrat res, tal com tu dius.
I em mereix més confiança, perquè he llegit coses positives en blogs de gent dels “que paguem el sopar”… ;).
La setmana que amb la Marta, vam dedicar a vacances per Barcelona, vam fer un intent cap a les 12 del matí, pel mateix dia i ens van dir que si voliem teniem taula a les 15:30… però clar, jo no sopo mai tant aviat…:)
I ens van recomanar que fessim reserva amb més temps (i parlo d’un dia de cada dia). Total.. que vaig pensar que no podia ser cap enredada, una cosa que tenia aquest èxit. Un dia aniré tot i que com en general només vinc a sopar per BCN, els vespres sembla que l’arròs sembla que no vingui tant de gust..
Si, a mi tampoc em tira massa el tema arrossos per sopar, a no ser que hagi fet molt esport abans i tingui gana per parar un regiment. TInc curiositat de veure si t’agrada o no! 🙂
Sí, són moltes les veus que sempre aprofundeixen en les teories de la conspiració, de les opinions comprades, etc, alimentant un discurs d’una total ingenuïtat.
Jo no m’atreviria a dir que “no han tingut temps de demostrar res”. Al contrari. Potser s’escriu amb massa lleugeresa, sense saber quina és la trajectòria de certs cuiners. Després, els restaurants ens poden agradar més o menys, els podem visitar quan estan més o menys rodats, poden convidar periodistes o bloggers, però facin el que facin acostumen a tenir una raó al darrere (acontentar un cert públic, satisfer una demanda creixent, revaloritzar una cuina, reivindicar un territori…) que convé conèixer per, tot seguit, poder parlar amb més propietat.
Al final, tinc la sensació que els primers que es queixen de les modes/tendències/llistes/premsa comprada-premsa venuda són els més interessats en conèixer-les, encara que sigui per desacreditar-les i treure pit.
Hola Francesc, segur que hi ha gent més interessada a conèixer les modes per desacreditar-les, no és el meu cas. M’entero de les modes perquè m’agrada llegir del tema gastronòmic, després el què puc (no em conviden, pago de la meva butxaca) i em crida l’atenció, ho provo i si m’agrada, com és el cas, ho recomano.
Respecte a la frase que em critiques, de “no han tingut temps de demostrar res”: sé que darrere la Barraca hi ha el Pellicer i el que estava a la Torre del Remei. Que tenen tota la historia i bon saber fer que faci falta, però si inauguren un nou local no el posaré com a imprescindible perquè si, només perquè té uns noms darrere. Primer deixa’m conèixer la proposta i si m’agrada en parlaré, com és el cas. Però llegir com feia fa poc al blog de l’Arenós que el Barraca i el Martinez eren els millors arrossos de la Barceloneta quan són nouvinguts, em semblen ganes d’elevar als altars per la novetat, sense tenir temps d’haver tingut temps de demostrar si hi ha una constància en el bon saber fer (deixant de banda una mica de menyspreu per tots els que fan bé les coses des de fa temps). Que segur que han demostrar coses en locals anteriors, però això és una cosa nova, amb una nova filosofia i cal veure com ho porten. Però vaja, és la meva opinió, igual de vàlida que la teva que per haver fet bona feina a la Torre del Remei l’hi he de donar tot el crèdit del món d’entrada.
Ei, que no era pas un atac personal sinó un simple comentari. Vaig emprar les cometes per fer servir les teves mateixes paraules. Però em sorprèn que prescindeixis de la trajectòria del cuiner (per cert, va ser en Rafa qui va estar a la Torre del Remei i no pas en Pellicer) i, en canvi, facis servir altres publicacions per crear-te un prejudici sobre un restaurant sense haver-hi anat. És a dir, que obvies detalls que poden ser interessants de conèixer (qui cuina; d’on ve; què ha fet anteriorment; quina és la seva proposta actual; què motiva aquest canvi, si n’hi ha, etc) però en canvi crees dubtes perquè hi ha gent que n’ha sortit satisfeta.
D’això em queixo: que enlloc de valorar certs aspectes del restaurant, et mantinguis escèptic només perquè certs periodistes/opinadors n’han parlat bé, donant per fet que si n’han parlat bé és perquè o bé tenen “padrins”, perquè “han invertit en publicitat”, o bé perquè “han trucat les portes periodístiques necessàries”.
Crec que, ja que no esmentes aquests factors interessants, seria més just deixar de banda aquests prejudicis i parlar de la teva experiència. I més tenint en compte que poses en dubte les opinions favorables dels periodistes/opinadors. Res més.
Tinc la sensació -corroborada després de la collonada del cas Martínez- que quan aneu a segons quins restaurant hi aneu amb una idea del tot preconcebuda.
A mi això del cas Martinez també m’ha semblat una collonada. I com a tal no n’he parlat. Tempestes d’estiu. Del plural “que quan aneu”, no em sento especialment part d’un grup de gent que opina de gastronomia i només té interès d’anar en contra del què publiciten més la majoria de mitjans o semimitjans gastronòmics.
I tant que em sembla interessant el bagatge del cuiner per visitar un restaurant o un altre (per cert, al comentari no he identificat mai el Pellicer com a torre del remei, però com que no tenia el cap el nom del Rafa i no l’he posat potser ha quedat confós). El què havia llegit d’ell arrel de l’estrena + el pellicer, és un dels motius pels que vaig decidir gastar els quartos al Barraca i no a altres llocs on podria haver anat.
En un món ideal aprendria tot el què pogués sobre el cuiner darrere el restaurant que vaig a visitar i llegiria totes les opinions que se n’han publicat i en destriaria conclusions per invitar-me a visitar-lo o no.
Però no ho faig, no em dedico professionalment a la gastronomia i li dedico el temps que puc, així que a vegades toca fer dreceres i tirar per on et guia l’intuïció o per on t’escalfin el cap. Però al final el rum rum es va estabilitzant i els que són bons acaben sobresortint. Per això destacava el valor de mantenir-se un cert temps i no posar a dalt de tot amb tant poc temps de bagatge (com a restaurant, no com a cuiner).