Disfrutar
Fa uns mesos que van obrir amb rebombori mediàtic aquest restaurant Disfrutar (Villaroel, 143). Destacant que el portaven els tres caps de cuina del Bulli i amb el soroll als mitjans que tenen les coses que es fan a Barcelona i que no tenen les de fora. Perquè ja fa temps que els tres tenen el Compartir, una meravella a Cadaquès. No és el mateix, cert. El nou és més proper al què era al seu moment menjar al Bulli. Deien que el 41º de l’Albert Adrià també s’hi assemblava (no hi vaig anar) i que l’Enigma que el substituirà també anirà per aquí.
Salto cap al costat de la introducció un moment i introdueixo confessió: els Adrià se m’han anat fent una mica pesats des que va tancar el Bulli. L’Albert, que no para d’obrir locals i amb la premsa gastronòmica desfent-se en elogis sobre cada pas que dona. El Ferran, amb la BulliFoundation i bestieses com el què fa a Twitter o que li facin lleis a mida per arreglar Cala Montjó. La nova equació Heart = Adria x2 + cirque du Soleil + (FiestaIbiza -Locomia) tampoc és que m’il·lusioni gaire.
Els tres caps de cuina, Casañas, Castro i Xatruch, en canvi, han passat amb un perfil més baix des del tancament d’El Bulli. Van obrir el Compartir, que era una aposta a mig camí entre la cuina més vanguardista i la més tradicional, on van encertar de ple. Ara han tornat cap a una cosa més Bulli del tot en aquest nou restaurant. Sense carta i només amb l’opció de menú degustació (aquí en pots triar entre un de llarg i un d’una mica més curt, per 98 i 68 euros -al Bulli només n’hi havia un, per 250-). La visita porta una successió de petits platets que surten d’una cuina a vista de la sala, plena a vessar de cuiners (deu n’hi do la de personal que tenen). La cosa en el menú llarg se’ns en va anar més enllà de les tres hores. El cop que vam menjar al Bulli van ser quatre. En tot cas, això de la duració és un altre motiu per prendre’s la visita al restaurant com una cosa diferent de com un àpat normal, més com una experiència. I aquí entenc que la predisposició pel joc i aquest tipus de cuina pot decantar la balança de si es disfrutarà o no.
Jo sóc dels que m’ho passo bé -també a la taula- amb els jocs, que em sorprenguin, que em facin somriure i flipar amb un plat. Tampoc és un tipus de cuina per visitar gaire sovint, al final anar repetint visites a llocs d’aquests esborra una mica cert efecte de novetat i sorpresa. Un dels primers aperitius (al final van sortir més d’una vintena de cosetes per degustar) era un bol amb una espècie de terra. La veies i pensaves “aquesta terra es deu menjar?”. El cambrer agita el bol davant teu i van emergint unes boles cruixents i lleugeres ben vermelles (per la foto semblen mochis però la textura era més liofilitzada). Està clar que hi haurà qui pensarà que és una collonada, però jo hi vaig d’ànim positiu i això m’arrenca el somriure.
No em posaré a repassar tot el què vam menjar, a l’àlbum de fotos teniu tots els plats i al final fotografies dels dos menús. De l’únic que em vaig oblidar de fer fotografia és d’un plat que ens van presentar com a “Sashimi vegetal” i que era una successió de vegetals tallats (api, fonoll, cogombre…) presentats amb diferents espècies per sobre. Ens va semblar el més fluix de tot plegat encara que vam suposar que tenia una funció de netejar una mica les papiles gustatives a mig menú. Tampoc ens va emocionar gaire el “tuetano de vieira con caviar oscietra”. Esperàvem potser un potent gust de vieira que després no vam trobar. Però a part d’això diria que la resta de coses es va moure a gran nivell.
Per destacar-ne algun, un ou atofonat i fet en tempura (amb el fregit que l’envoltava i el rovell líquid a dins -com ho deuen fer?), que venia amb una gelatina de ceps. Impecable.
Els postres com a global ens van convèncer molt (encara que no vaig entendre el dir-li “cous cous” a un granisat de taronja sanguina), des del cornet amb pastís de formatge, meravellós, com amb uns pebrots que eren un prodigi de tècnica. Eren de xocolata, però enganyaven molt la vista. Només hi havia la tija real i no comestible, la resta era de xocolata, però l’hauries identificat com a pebrot de veritat!
Resumint, que tinc ganes de recomanar-lo per qui tingui ganes de veure una experiència molt propera al Bulli (no hi ha tot el trajecte fins a cala Montjoi i la situació, és clar) per un preu que és alt però molt inferior al del restaurant del Ferran Adrià i el Juli Soler. El local per cert, em va agradar molt. Val la pena quan reserveu insistir que us portin a la part del fons, que és més lluminosa i tens la cuina a la vista.
No sé si soc benvingut, però et volia comentar que és el millor post que he llegit descrivint aquest lloc.
I està escrit sense l’esperit “ta-libà” dels que menystenen a qui no s’emociona amb les boletes emergint com una bona demostració del principi de Arquimedes.
I com tinc costum dir el que penso, aquí em tens… 🙂
Salutacions,
Jo només esborro comentaris si crec que no són respectuosos, així que benvingut a comentar aquí. Una altra cosa és que no m’agradi l’estil que tens al teu blog (malgrat que quan et llegia pogués considerar que fessis bones recomanacions) però això ho he solucionat no lleginte.
Sincerament, jo tampoc veig tantes diferències del meu amb altres posts (algun de més talibà potser hi haurà -no ho sé- que tampoc els vaig llegir abans d’anar-hi). En el fons l’únic que he fet és posar per escrit el què crec que ja és implícit i en altres posts no he escrit: que el que gaudeix cada un a un restaurant també depèn de les preferències, gustos i experiència personal de cada un. Que és el què mostres quan tens un blog personal, vaja.
Hoola!
A veure si hi podem anar al Compartir o al Disfrutar. En fas venir ganes.
Et recomano el restaurant Portal de Mar a Pals, una masia hotel-restaurant amb cuina empordanesa de qualitat, tocs moderns. Ja jo saps.
Gràcies Imma! Me l’apunto, a veure si aquest estiu podem pujar per la costa brava i ferli una visita! 🙂