La meva forquilla de metall

No soc gaire consumidor de podcasts: diria que l’únic que he anat seguint amb certa assiduïtat és el de La Ruïna, del Tomàs Fuentes & Ignasi Taltavull. He picat més puntualment d’altres, com La Sotana o El Descampao (vaig xalar amb els especials dedicats al Ten o el SuperUnknown). Ara s’ha incorporat a la roda un que tinc escoltat al 100% que és Forquilla de metall, que sembla fet per a mi. Combina els esmorzars de forquilla (aquí al blog n’he anat parlant força) i el metall (tot i que escolto música de tota mena, entre metall i grunge es disputarien el meu número 1). Hi sumen també el tema de l’humor, que també és un dels meus pilars vitals. Dic amb convenciment, mentre espero l’estrena del reboot d'”Agarralo como puedas”.

Mentre he anat escoltant el programa he anat pensant en la meva biografia metalera, com m’han anat evolucionant els gustos i he pensat que faria el meu episodi de forquilla de metall, en format text (podeu copiar aquest text i convertir-lo a veu i apa, ja tenim el podcast)

Esmorzant de forquilla

Al podcast el convidat sempre tria algun lloc per anar a endrapar un bon esmorzar de forquilla. Aquí al blog pel què veig vaig començar a parlar-ne el 2010 i al 2016 feia un text recopilatori de posts que havia escrit. Si hagués de triar un lloc, hauria de ser algun local del meu barri i, casualitats de la vida serien el primer que vaig recomanar aquí (any 2010), La Pubilla o l’últim (2025), el Bar Casi.

Com que ara fa uns mesos que no vaig a La Pubilla, crec que tocaria anar a fer la terrina de morro i pota. Tot i que el cap i pota i unes galtes amb patates fregides del Casi em farien feliç igualment.

Metal up your ass

És curiós que als 8 convidats que han passat fins ara pel programa, el nom que ha repetit en tots és Sangraït. En el meu cas també van ser importants, una primera desviació del corrent principal. Allà on els nens de l’escola tiraven per Sau, Sopa de Cabra o Pets, uns quants tastàvem les guitarres de Sangtraït. De fet, ells van ser el meu primer concert, juraria. Els primers contactes guitarreros, encara en època EGB (soc collita del 77) devien ser els del “vol de l’home ocell” i, per altra banda, els Bon Jovi. Que forraven carpetes d’algunes companyes de classe, però que a mi també em van convèncer amb l’Slippery when wet… Compta com a “metal tou”?

Ja a l’institut, diria que el disc que em va capgirar definitivament els gustos musicals va ser el “Ride the lightning” de Metallica. L’inici tranquil del “Fight fire with fire” amb el salt a la tralla total al cap d’un minut va ser el què em va deixar noquejat i pensant: vull més d’això. Els Metallica van ser un primer gran amor, el casset del negre el vaig deixar que ja no girava de gastat. Dels altres grans del trash, vaig tirar sobretot per Megadeth. Dels Anthrax em quedo amb l’epòca John Bush, Sounds of white noise, discasso. I també de generacions posteriors, els Sepultura.

Dels Metallica diria que vaig agafar dues desviacions de l’autopista a l’infern: metall gòtic i grunge. El primer va ser gràcies al disc “Shades of god”, dels Paradise Lost que em va obrir portes noves i em va portar a grups com els PL, My Dying Bride o Anathema, que el dia d’avui encara escolto. També va derivar una mica cap a black metal que en època vaig tastar una mica amb grups com Cradle of Filth o In the woods i que avui he recuperat en versions més modernetes com Deafheaven o Oranssi Pazuzu.

La passió pel grunge em va agafar molt forta: no és ben bé metall tot i que el meu grup de capçalera, Alice in Chains, hi cau molt a prop. Vaig ser (i soc) molt poc de Nirvana, i molt de AIC, Pearl Jam, Soundgarden i Screaming Trees.

Amb els anys he anat picant de la majoria del subestils del metal. Fins i tot del nu metal, que en la seva època àlgida vaig escoltar i del que conservo afecte per pocs grups (Deftones, System of a Down, el primer de Korn). M’ha apassionat el metal brutot dels Mastodon, l’orfebreria complexa dels Tool o l’stoner rock dels Kyuss i posteriors Queens of the Stone Age. Que és rock, però tan a prop de Black Sabbath (em continua flipant que fessin el so del primer disc pensant quan el van fer) que els compto aquí.

Els grups grans de metall que m’agradaven i omplien pavellons ja són molt vellets. Dels nous tinc entusiasme pels Ghost, que m’agraden en disc i en directe. I que semblen una de les poques vies de portar gent jove cap a la guitarra distorsionada i els solos. La combinació de metall, satanisme des de l’humor i el toc pop, els fa passar molt bé (hi ha qui diu d’ells alguna cosa tipus “posant ABBA a Black SABBAth”).