Les Cols

Si Les Cols és una excusa per passar un cap de setmana a La Garrotxa, benvinguda sigui la seva fama i reconeixement (dos estrelles Michelin, si no vaig errat). La Garrotxa és un dels llocs de Catalunya que més m’agrada. De petits vam passar molts estius a la Vall de’n Bas i coneixem bé la comarca: natura, verd, volcans, passejades, fagedes i bons aliments. Les Cols seria la punta en qüestió de visibilitat d’alta gastronomia, però els restaurants d’allà s’han organitzat bé sota el nom cuina volcànica. Deixo dit: em queda pendent la visita a un molt recomanat per gent amb criteri que és l’Hostal dels Ossos, on diuen que, entre altres coses, fan uns macarrons siderals.

Feta la introducció per parlar de la meva experiència avui a Les Cols, me’n torno a allunyar: arquitectura. Hi ha un grup de tres arquitectes (dos d’Olot, un de Vic) que firmen sota el nom de RCR arquitectes, les seves inicials. Entre els seus principals projectes compten amb la remodelació del restaurant. Però han anat deixant més emprempta per la zona. Abans d’anar a dinar hem caminat per la tranquila i agradable via verda (abans hi passava el Carrilet), en el tros que va de Les Preses a Olot. Hi ha un parell de projectes seus en el camí, un camp d’atletisme i una instal·lació que és un petit recorregut entre pedres volcàniques i ferros rovellats molt integrats amb l’entorn (i guanyador d’un premi europeu). Això fan molt bé aquesta gent: pensar en l’entorn a l’hora de fer el projecte. Els tons oxidats dels metalls que utilitzen s’integren perfectament amb els cromatismes volcànics i també aposten per grans transparències que deixen entrar molta llum. La remodelació del restaurant és un espectacle en si mateix (i això que em falta veure la part dels pavellons, que per les fotos que n’he vist sembla espectacular). La integració amb el què l’envolta o els grans vidres amb marcs metal·lics per veure l’exterior (des d’on dines veus l’hort i les gallines caminant tan tranquiles, desconeixedores dels omnívors que les miren des de darrere del vidre). La sala central, daurada, sembla un altre món i els lavabos blancs, sense fisures, tenen un punt molt de ciència ficció.

Però anem a la cuina, que és el que importa (potser algú molt apassionat per l’arquitectura en té prou per acostar-s’hi amb la remodelació). El restaurant no té carta sinò dos menús degustació. Un es titula “Tardor i natura”, l’altre “Hort i galliner”. Comparteixen uns quants plats en el seu recorregut, el segon és més d’orientació vegetariana, el primer es permet algun plat amb peix (bacallà) i carn (platillo). Punt positiu: no cal fer el mateix menú tota la taula: a negociar amb els companys de taula per poder-ho provar tot! No enumeraré totes les preparacions, podeu llegir la llista dels dos menús però és un bon recorregut per una cuina de territori que aposta per potenciar productes locals. Que em sembla collonut. Al final potser és massa llarg el menú (personalment m’agrada el format Casals, dos mitjos primers, dos mitjos segons, dos mitges postres), però com que és un cop molt de tant en tant, ja va bé per veure la seva proposta.

A l’inici als aperitius, el protagonista era el fajol. Un petit paper explicava la historia d’aquest producte i destacava que les farinetes de fajol són probablement l’únic plat 100% garrotxí. La crosta de fajol que cobria una bona llonganissa al primer aperitiu ha estat l’única cosa que no m’ha agradat massa. Els altres dos aperitius (un blini i un mos de blat de moro, un brou fumat tremendo) ja s’han situat a gran nivell.

Amb la resta he disfrutat molt. Aclaro: jo he fet el menú de “Tardor i natura” El calçot ennegrit (tempura de carbó) era sensacional i el romesco de remolatxa, diferent i bona elecció. Una amanida de rovellons ben puntuada amb pinyons i una salsa molt gustosa. L’alberginia blanca cremada també valia la pena, tot i que el gust de café del cremat potser era massa protagonista per mi.

Interessant la variació de la crema de carbassa presentant-la en cinc textures i més que interessant, boníssim, l’arròs de calamars. Ens explicava el que porta la sala, que a la Garrotxa, amb els problemes que hi havia abans per l’arribada del peix fresc, era habitual fer arrossos amb fruits de mar enllaunats i aquí n’han fet un homenatge que els hi ha sortit fantàstic. El bacallà a continuació també és una mostra del peix que es cuina quan no hi ha peix fresc, però no enlluernava tant. Per acabar abans de les postres, un platillo, un assortit de diferents carns i algun bolet. La cansalada de coll estava espectacular.

Postres: d’entrada porten el carro de formatges catalans que va emocionar a Spielberg. Tria els que vulguis, diuen: intentem no repetir els que ja hem provat, tot i que sabem que són boníssims (els de Mas d’Eroles, el Blau de Muntanyola). Tots els que tastem ens agraden molt (a lamentar la falta de memòria o de pensar en apuntar els noms) i ens acaben de deixar clar que en no gaires anys el panorama formatger de Catalunya ha millorat una barbaritat i des d’aquí es fan propostes fantàstiques.

Després un sol cremat, una curiosa espècie de crema catalana de boniato i un sorbet de mòres (gustosíssim el gelat, no tant les mores gelades). Per acabar un paisatge volcànic, estèticament fantàstic i de gustos de cacau i torrats per fer pas cap al café, que vindria acompanyat d’una rajola de xocolata amb una coca dolça.

Resumint: un recorregut ben interessant per productes de temporada i locals de la Garrotxa. Diferent de les meves altres experiències en restaurants d’alt reconeixement (prefereixo parlar de reconeixement, que no crec que s’hagin de considerar els millors) com havia estat a El Bulli o El Celler de Can Roca. Aquí no hi ha tant l’efecte enlluernador de presentacions o tècniques vanguardistes. Excepte la crosta de fajol inicial, he disfrutat molt amb tot (potser el plat d’enciam de l’altre menú quedava una mica soso). També és cert que potser no he tingut un plat que m’hagi se m’hagi quedat gravat a sang, d’aquells que el vas recordant i recordant temps després (suposo que hi ajuda el fet que sigui tan llarg i provis tantes coses). El preu dels dos menús era de 85 euros. De vi hem agafat un Mas d’en Compte (res a veure amb la família, però és un molt bon vi blanc!) i al final, entre aquesta ampolla, copeta de vi dolç, cafés, gintonic, ha sortit a uns 126 euros per cap.

Deixo al final les fotografies de l’entorn del restaurant i els plats: