Battlestar galactica
Em vaig enfrontar a la sèrie amb uns quants prejudicis. No sóc gaire fan de sèries de l’estil Star Trek: nau va per turisme / feina a donar voltes per l’espai i es va trobant èssers alienigenes de formes o comportaments estranys amb els que opta bé per la guerra, bé pel sexe desenfrenat (bé, això potser només era a la versió porno d’Star Trek). Però per sort a Battlestar Galactica (que he acabat de visionar fa uns dies) el tema espai no és el protagonista absolut. És una forma de parlar de la societat, la política, les relacions humanes, el racisme… amb el llenguatge d’una historia entre una civilització humana i una de robot (o semi-robot). Hi ha capítols descomunalment brillants i el tancament de l’última temporada em sembla digne d’elogi: avançar cap al desenllaç, tancant algunes coses, deixant-ne d’altres d’obertes i fins i tot obrint-ne alguna més. I rematant-ho amb un final ideal, del que faria una comparació de la que m’abstindré per no spoilejar. Vaja, senyors de Lost: prenguin nota, que l’estan cagant.
El càsting és un altre encert, amb especial subratllat tant per la presidenta com pel cap de la nau, Bill Adama, interpretat pel cara-cromo Edward James Olmos (a qui no li passaven les escenes molt difícils – no le pidas peras al Olmos, deien ). I l’accent anglès i comportament estrambòtic del Gaius Baltar, una de les perles de la sèrie. L’estètica és un altre encert, de la nau velleta als tons vermells dels cylons, fins i tot la decisió que el to de la fotografia vagi variant segons on estan. Per fallar-me només no m’ha acabat de convèncer el to extremadament místic-religiós d’alguns moments de la quarta temporada. Res excessivament greu, compro. És més, la pujo al cinquè lloc, després de The Sopranos, The wire, Carnivale i Twin peaks. Serà eufòria post-visionat?
A l’acabar la sèrie van gravar una pel·li, The Plan, explicant els fets des de l’òptica cylon. Es deixa veure, però és bastant prescindible i massa dispersa com a unitat. Inclús està bé que no t’expliquin coses que surten al film: millor que treballi la imaginació de cada un. I l’univers el contineun ampliant ara amb una precuela, Caprica, que es situa al naixement d’aquests robots, els cylon. He vist el pilot i no té mala pinta, encara que apunta més baix que la sèrie mare.
La millor sèrie en format ciencia-ficció que he vist mai. Imprescindible.
Subscric, fins i tot en les reticències en els moments més cristiano-místics de la sèrie. Sñi que penso que hi ha un bajón important en certs capítols de la tercera temporada, una mica avorrits ja que són històries més unitàries i no fleixen tant com a temporada.
Els finals de temporada, això sí, magistrals.
Hauria de retornar mentalment a la tercera, que vaig fer un paron bastant llarg entre la 3a i la 4a i no els tinc massa al cap. Però si que pot ser que n’hi hagi alguns de més fluixos, però tampoc desllueix el global