El retorn de Twin Peaks: Lynch en plena forma
Quina setmana pels de la meva generació. El diumenge tornava Twin Peaks, que va ser tota una revolució al panorama televisiu a principis dels 90. Faig un petit salt al costat: en aquella època hi havia una banda sonora que va definir els meus gustos musicals, el grunge. Una generació maleïda que ha anat enterrant els seus ídols. L’últim, el Chris Cornell, dimarts. Potser la mort menys esperada i per això més sentida. Havien passat les èpoques de discos plens de ràbia i lletres fosques, ell havia aconseguit trobar el seu camí musical: recuperar els Soundgarden i continuar la via en solitari, més pausada, i en el pla personal, des de fora se’l veia més estable que mai. Jo me l’imaginava feliç i anar fent via en la carrera en solitari, fent concerts com la meravella que ens va regalar al Liceu fa un any, fins que fos més vell. Em va deixar ben xafat la seva mort.
Tornant a Twin Peaks (que, confesso, no vaig veure al seu moment), era un retorn ple d’incògnites. La sèrie va tenir una primera temporada al·lucinant, però va perdre pistonada després, sense el Lynch als comandaments. Hi havien molts dubtes de com farien aquest retorn dos dècades després. El director no havia estat gaire prolífic últimament. Des de l’estranya “Inland Empire”, el 2006, no havia estrenat cap film (i pel què he llegit no té gaire interès a tornar a dirigir films, creu que el cinema ha canviat i ja no li permetrien estrenar els seus films peculiars). Per tant, hi havia tot de incògnites de com afrontarien aquest reinici de la sèrie.
Vistos els dos primers capítols, el retorn és una celebració de la filmografia del director. Una meravella pels que ens entusiasma tot el què ha fet. S’hi troben moments fàcils de relacionar amb moltes de les seves pel·lícules, des d’Eraserhead a Lost Highway passant per Blue Velvet o Wild at heart. Per preparar-me per veure els nous capítols, la meva idea inicial havia estat revisionar tota la sèrie un cop més, però no he tingut temps: el pedaç va ser veure un bon resum d’una horeta, Twin Peaks recap, que condensa les dues temporades i la pel·lícula.
El resum va ser ideal per refrescar-me tota la línia paranormal de Twin Peaks, el Bob, el doppleganger, els fets inexplicables. Perquè si alguna cosa no hi falta al retorn de la sèrie, són les escenes desconcertants, tant dins l’habitació vermella (ja enyorava aquest parlar al revés) com a fora, amb una misteriosa caixa de vidre. O una escena a la presó que em portava a Lost Highway, la meva pel·lícula preferida del Lynch. Imagino que molts fans de la sèrie haurien preferit un retorn més centrat al poble de Twin Peaks i que anés presentant els personatges de sempre i com estaven avui, però jo prefereixo aquesta opció d’obrir una nova via (sense deixar el lligam amb el passat).
18 capítols per endavant: vistos els dos primers, qualsevol fan del Lynch ha de sentir-se com la nit de Reis cada setmana.
Ultims comentaris al blog