Generation kill

M’autoedito: aquí entusiasmat he escrit el post, explicant-la com a completada i encara falta veure el capítol final. Ups. Deixo el text i que serveixi perquè algú se la miri en el què queda de setmana i li doni temps per veure l’últim poc després que surti als EEUU dilluns que ve.

(mini) Sèrie de la HBO i dels creadors de The Wire. La cosa no podia fallar. 7 capítols d’1 horeta que retraten la guerra d’Irak d’una forma que marca una fita. Tampoc sóc un habitual de les pel·lícules de guerra, però diria que és la millor recreació d’una guerra moderna. I com a tal, l’acció està disseminada. I aquí domina el diàleg, no l’acció. Tot i que n’hi ha i es nota un bon pressupost. Domina l’intercanvi de paraules entre els personatges principals (que com a The Wire, son molts) que conformen un ventall amplíssim i complet de personatges: el despreocupat i que fa les conyes, el soldat serio i al seu lloc, el cap inútil, el megacapo “el padrino” amb aquella veu que acollona…

Em trec un altre cop el barret amb una sèrie de la HBO. No només per fer aquest retrat, apostant per la vessant més realista i menys “peliculera” i amb la valentia de fer un producte que no és gens benèvol amb la política dels Estats Units, al contrari. Res exalta més l’absurditat d’aquesta guerra que aquesta magnífica sèrie.

Els tios de The Wire ja els tinc fitxats, per seguir-los amb el què facin. El proper, una sèrie que passa al Nova Orleans post-Katrina amb incidència a la corrupció, les classes més desfavorides (com a The Wire) i especialment -si!- a la música.