Planet Earth II, Westworld i altres sèries de bon veure
Tantes sèries per veure, tan poc temps. Necessitaria una sala del temps com la de Bola de Drac per posar-me al dia, així que la única solució és ser molt més selectiu i anar a ritme més lent, encara que suposi menjar-se spoilers (així sense voler em vaig empassar el final del capítol 7 de Westworld).
A casa som molt de documentals d’animals i especialment si són sèries tan ben facturades com les de la BBC i, sobretot, amb la veu de David Attenborough, un home que desitjaria trobar-me algun dia per poder-lo abraçar. Planet Earth II és la segona part d’un documental que al seu moment va ser trencador. N’han fet una nova versió de 6 capítols que és una autèntica meravella on es veuen escenes mai filmades abans gràcies a tecnologia com els drones o les càmeres tèrmiques. Una d’aquestes histories que ens expliquen és la de la jove iguana perseguida per serps, una meravella de tensió dramàtica que va distribuir-se viralment per les xarxes.
No entraré en detall de les històries que expliquen i el molt que ens van arribar a agradar, però m’agradaria destacar algunes coses que ens van entusiasmar de la sèrie en general (a part de la narració de l’Attenborough). Per exemple que ensenyi explícitament la petjada de l’home a la naturalesa i com es van transformant (i reduïnt) els habitats de molts animals. L’últim capítol, una meravella, ho capgira ensenyant animals que s’han adaptat de meravella a viure a les ciutats. També ens van encantar els finals de capítol, que són 5-10 minuts de making of, explicant com van rodar alguna de les escenes dels capítols: et dona la dimensió de treball que cal invertir per aconseguir cada una de les meravelloses imatges que es van succeint.
Creuo els dits perquè l’Attenbourough arribi per la tercera part, que ja van dir que tenien ganes de fer-la!
Westworld, 3%, South Park, Agents of SHIELD…
Vam acabar Westworld més tard que la majoria. Per ser sincer, se’ns feia una mica pesada i avorrida. Per sort va anar accelerant una mica al final i va acabar amb el tren a tot ritme en un capítol 10 fantàstic, que aconseguia lligar el què havia passat fins llavors d’una manera notable.
Si Westworld va anar de menys a més, la de 3% va ser el camí contrari. Una sèrie de Netflix de ciència ficció basada en futur distòpic on a certa edat cal passar unes proves per poder accedir al “primer món”, on es viu de collons. A la resta, tot és misèria. El primer 75% de la sèrie, el de les proves d’accés, era ben entretingut, una espècie de Juegos del hambre, per tots els públics. La part final, acabades les proves ja ens va fer una mica de mandra i l’últim capítol (12,5% de la temporada) no ens va convèncer gens.
South Park, en la temporada número 20, ha brillat com poques vegades, construint per primer cop una narració que tenia continuïtat en tots els capítols, barrejant l’ascens de Donald Trump a la casa blanca, els problemes del masclisme i dels trolls a internet. Quin mèrit, després de tants anys, continuar tan bèsties i incisius.
D’Agents of SHIELD només puc dir-ne el què dic sempre: que m’encanta i no para de fer-se interessant. Suposo que m’agrada que tot i ser producte Marvel el tema superherois no sigui gaire principal (per molt que aparegui el motorista fantasma a aquesta última). Que els productes de superherois cada cop em fan més mandra, suposo que per excés.
Tancant amb una sèrie documental, tal com he començat, cal recomanar “The evolution of hip hop” a Netflix, la historia del naixement i creixement del hip hop, que transcorre paral·lela a la barroca i pomposa Get down. Imperdible el documental per descobrir molts noms no gaire coneguts.
Ultims comentaris al blog