Sèries en forma: la 19a de South Park i la 2a de Fargo

Poc temps, masses sèries: no he pogut començar Jessica Jones o la segona de The Knick. A la sala d’espera les temporades actuals de The man in the high castle, The Last Kingdom, Les Revenants, The Flash, Catastrophe però seguint força al dia la cuota de superherois de la setmana amb Gotham i Agents of SHIELD, que continuen al nivell de bon entreteniment crispeter de la temporada anterior. També puc estar al dia de clàssics de la cosa curta com The Big bang theory i Family Guy.

Un parell de sèries em destaquen les últimes setmanes. La primera, South Park. De que és la sèrie de dibuixos animats per adult que s’ha conservat millor (penso en Simpsons i Padre de Família a la competició) no en tinc cap mena de dubte. Però no m’esperava que tornessin amb una temporada tan espectacular com la número 19. 19!! Es diu aviat. Van començar l’any 1997.

Normalment totes les temporades tenien episodis brillants i altres de més fluixets. Aquesta porta tota un nivell de notable: potser hi ajuda el fet d’encadenar episodis amb certa continuitat argumental (fet no habitual). En concret, l’arribada a l’escola de South Park d’un nou director, caracteritzat per defensar tot el políticament correcte i la transició de South Park d’un poble “paleto” a un lloc “modern/hipster”, on pots comprar menjar orgànic i anar a restaurants de moda. Per la part del menjar va ser divertidíssim l’episodi que van dedicar als que parlen de restaurants al Yelp. O el dels nens que es fan ninjes i la gent del poble els hi té por perquè així de negre i tapats pensen que són d’Isis. Per la part que em toca, treballant a internet, l’últim que van emetre, sobre la publicitat intrusiva i intel·ligent a la xarxa em va semblar encertadíssim i ple de mala llet, com toca.

Amb el sistema de producció que tenen (mireu el documental 6 days to air, molt recomanable) poden tenir un temps de resposta molt ràpid a coses que passen pocs dies abans d’un episodi (atemptats a París, eleccions nord-americanes…) i integrar-ho al fil principal d’un episodi que habitualment argumentalment va per un altre cantó. A més, les referències culturals que hi posen són sempre molt actuals i curioses (en aquesta van posar un episodi sobre el manga gay, a més de referències a sèries com Game of Thrones, xarxes socials, etc…).

Que durin per molts anys! Encara que van sortir algunes notícies que es retirarien al 2016, després de la propera temporada.

L’altra sèrie del (meu) moment és Fargo. La primera temporada ja va tenir molt nivell (em va agradar especialment revisionar la pel·lícula després i trobar-hi connexions) però no tenia massa idea de què esperar de la segona, que tirava cap enrere al temps. Si True Detective no va aguantar el pes de d’un debut brillant, aquí ho han aconseguit (i gairebé es podria dir que superat -dit amb boca petita, amb la prudència d’anar a meitat de temporada-). Tot just vaig pel cinquè episodi, però a aquestes altures ja han perfilat una quantitat de personatges fantàstics al·lucinant. La parella del Todd-deBreaking-Bad-engreixat i la Kirsten Dunst, el policia i l’esposa malalta, els germans i la mare Renhardt, els de Kansas City, l’indio (TOP!)… El panorama del paisatge, el blanc, com la primera, ajuda a aillar-ho tot, i apropar la historia a un to de conte. Sense dos personatges tan predominants com l’anterior, continuen explicant molt bé tot el què passa i de forma impactant: si cal violència, hi és. I si es necessiten recursos narratius diferents, també: la doble pantalla l’utilitzen sovint i els hi queda molt bé.