The Shield

Una recomanació de sèrie que no és precisament nova. Aquesta he esperat fins a veure-la tota abans de comentar-la. Després del buit políciac que em va deixar acabar The Wire, varies persones em van recomanar aquesta The Shield. El Marc Pastor, per exemple, recordo que em deia que era “el revers adrenalític de The Wire”. En vaig veure uns quants capítols: em va quedar clar que era un inici on la sèrie, des del minut 1, ja començava esprintant, lluny del començament més pausat de The Wire (que feia que molta gent, error!, l’abandonés) i quedava més a prop de l’acció desenfrenada i l’adicció que provocava una sèrie com 24.

Llavors de casualitat em vaig trobar una oferta online per comprar-me les 7 temporades de cop, en una caixa espectacular (que anava plena amb una espècie de fitxes policials, una per temporada, amb els DVD) per menys de 40 euros. I vaig decidir fer una cosa poc habitual en mi: dosificar-la! Màxim 1 episodi al dia, deixar passar setmanes, fins i tot mesos, entre temporades. Així l’he allargat fins aquesta setmana. I ha valgut la pena, perquè si deia que la sèrie començava esprintant, no baixa velocitat en cap moment i entra a meta en plan Usain Bolt. Contra una paret.

No és una sèrie de bons contra dolents. Com a The Wire, tots (o gairebé) els personatges tenen el seu cantó fosc. No són policies herois que representen el bé -algun hi ha, això si-. Són uns fills de puta que també tenen el seu cor. Personatges contradictoris amb els que mantens una relació d’amor-odi però que enganxen. El Vic Mackey per davant de tots i el Shane Vendrell com a segon de bord. Però a darrera una enorme quantitat de personatges secundaris que enriqueixen totes les temporades. Des dels habituals com el Dutch o el Lem, a interpretacions d’una o dos temporades com les que van regalar la Glenn Close o el Forrest Whitaker.

És la historia d’uns policies, els protagonistes principals, treballant a un dels barris més conflictius de Los Angeles i que formen part d’un esquadró especial, que combat les “bandes” des de la seva posició de raça diferent dins del cos de polícia. Poden tirar pel dret, fan servir estratègies sovint al marge de la llei i això cada cop els escora més al cantó criminal. I, com era de preveure, se’ls hi acaba liant. Hi ha unes quantes histories principals a cada temporada i moltes de secundaries (m’encanten les que protagonitza el Dutch amb el seu cervell privilegiat per analitzar ments perturbades). Passen les temporades i la historia d’aquest cos policial es va enfosquint i podrint fins que tot sembla conduir a un únic final possible. Espectacular i emotiu capítol final, per cert.